20 d’abr. 2009

Tarragona


Al fons del vagó és troba una xica asseguda amb la cara plorosa. És una adolescent d’uns vint anys.
No es mou, roman quieta amb els auriculars, sentint una d’aquelles cançons tristes. A la cara se li dibuixa un xicotet somriure, però seguix plorant.
Acaba de passar uns dies a casa de la seua parella, uns magnífics dies que, quan puja al tren, recorda amb felicitat.
Sap que el tornarà a vore, que pot ser dins d’uns anys estiguen junts per sempre. Però no tot és tan bonic com sembla.
Ella sap que haurà de tornar a començar, anar a l’Universitat fins que tinga uns altres dies de festa per anar o que ell puga vindre.
A més la gent que l’envolta no l’anima, li diuen que és una història complicada, que com ha pogut arribar a eixe punt, que si tot era l’adolescència.
El que no sap és que dins de poc rebrà una telefonada per dir-li que ha aconseguit un treball a prop i que es voran més seguit. La família del seu nuvi s’oposarà pero ell continuarà amb allò que li dicte el cor.
Un dia d’estiu li demanarà que es case amb ella i com que el vol tant es casaran i tindran un xiquet preciós i una xiqueta boníssima.
Al cap d’uns anys es veuran obligats a la separació, no tot era com esperaven, no era com al principi, ara es volen però d’una altra manera.
Ho passaran malament però coneixeran una altra persona amb qui compartiran tot el que pensaven que havien perdut.
No pedran mai el contacte i no sols per els fills sinò perquè volen el millor per als dos, i tot seguirá bé
Però un dia tornarà a sorgir l’amor i com que pensen que no estan en l’edat per anar jugant no diran res.

Lourdes Raga, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada