Salutacions des de l'IES Sedaví

Salutacions des de l'IES Sedaví de part de Rosa Busó i del seu alumnat. S'acosta la data de l'encontre i els xics i les xiques van escrivint les seues narracions. Enguany, seguint els suggeriments que es van fer en la reunió, els he demanat que escriguen una narració en primera persona a partir del material i de les converses prèvies amb una persona gran propera a ells. Les narracions portaran el nom de la persona com a títol i aniran generalment acompanyades d'alguna fotografia. Evidentment, els he demanat que expliquen a la persona que han triat en què consisteix l'activitat i que els demanen permís per fer pública la seua vida i la seua imatge. Com que estan molt ocupats (ja sabeu que els demanem molt), la cosa va molt lenta, així que he decidit de publicar la primera història per veure si s'animen. El meu alumnat és tot de 1r de Batxillerat. Jo corregisc el mínim, procure que els escrits reflectisquen l'estil i la manera d'escriure dels seus autors. Us demane disculpes (i als alumnes també) si me m'ha passat alguna falta, supose que ho entendreu. També demane disculpes si el format no és del tot adequat (he tingut alguns problemes per copiar i enganxar els arxius des de word). Una forta abraçada.


Enriqueta



Estava preparant el sopar, quan el meu pare va arribar del treball; preparava una sopa per a la meua mare perquè estava malalta i no volia menjar res, el metge ens havia dit que li donàrem alguna cosa de calent. El pare va decidir portar-li la sopa a l'habitació. De sobte, vaig sentir com el plat queia a terra, vaig anar per veure el que havia succeït, quan vaig entrar en l'habitació el meu pare li tancava els ulls a la meua mare. Des del dia que la meua mare va faltar, el meu pare va caure en depressió i no anava a treballar. El meu pare tenia 58 anys aproximadament , a eixa edat es va veure incapaç de fer-se càrrec de mi econòmicament i també a causa de la seua edat, de salut no anava molt bé. Tenia nou anys quan vaig arribar aquella casa, el pare havia decidit portar-me a casa de Pere, un familiar proper , perquè deia que Pere em cuidaria millor que ell. Vaig estar durant tres anys en eixa família, es van encarregar de mantindre'm i de la meua educació, jo per agrair-los-ho ajudava en les feines de casa.
Quan vaig complir els dotze anys , vaig anar a casa d'un metge per a treballar, em varen contractar com a minyona. Treballava en les feines de la casa i a canvi em donaven de menjar i allotjament. Quan em vaig fer més major em pagaven un xicotet sou mensual.La família on treballava tenia un fill que es duia dos anys amb mi, quan acabava les feines que havia de fer, jugava amb el xiquet, teníem una relació de germans, en aquella casa em tractaven com una filla més. Però jo sempre vaig voler respectar als meus pares biològics i mai li vaig dir mare o pare a alguna persona que no foren ells.
Quan vaig complir vint-i-tres anys vaig decidir casar-me amb un home que era viudo, tenia un fill d'un anyet aproximadament i tenia vint anys més que jo. El dia de la meua boda, vaig eixir de nòvia de la casa on havia estat treballant perquè els apreciava molt i els considerava com membres de la meua família i el meu pare ja havia faltat. Vaig anar a viure amb el meu marit. Vàrem tindre deu fills en comú, però varen viure sols sis nens. Ell era llaurador i ramader i el seu treball sols era al camp, mentre que jo m'ocupava dels meus fills i del que no era meu , però l'apreciava com un més,m'ocupava de la feina de la casa, anava al camp per a portar-li el dinar al meu marit, alimentava als animals, m'encarregava de vendre la llet, inclús a vegades les munyia jo, les vaques.
Ara visc sola a casa perquè el meu marit ja fa temps que va faltar i els meus fills ja estan tots casats.Tinc noranta-set anys, últimament no tinc gana i em trobe malament, pot ser hui siga l'últim dia que veja els meus néts

Érika Olmos Castelló (Enriqueta és la besàvia de l'alumna)