Lidia Martí, de 2n de batxillerat Humanístic de l'IES CLARA CAMPOAMOR, ha transcrit el diàleg de dijous amb Maria Barbal:
Entrevista amb Maria Barbal.
El passat 25 de març els alumnes de segon de batxillerat del IES Clara Campoamor i el IES Doctor Faustí Barberà acudirem a l’entrevista amb l’autora de l’exitós llibre ‘Pedra de Tartera’, Maria Barbal.
Aquesta ens va rebre en la sala d’actes de la Universitat de València. Quan érem tots seguts Carme Gregori, la professora de la Universitat, va començar la presentació informant que enguany any és el vint-i-cinc aniversari del llibre. Sembla curiós que encara que aquesta va ser la seua primera novel•la, va vendre moltíssims exemplars a Espanya i fins i tot a Alemanya, on ha venut uns 100.000.
La novel•la compta amb seixanta edicions en editorials i col•leccions diferents, tant en català com en castellà, bable, portuguès, romanès , francès, holandès i eslovè. Està previst que per a un futur també es puga llegir en anglés i italià.
Quan Carme va acabar de presentar-nos l’autora, es va seure i va començar el torn de Maria Barbal, qui va agrair-nos a tots que acudirem a la xerrada, se li veu una persona molt amable i fàcil de tractar.
Al començament, va fer una reflexió sobre el seu treball i sobre la literatura en general i de com entenem les novel•les: ‘Sempre llegim el que som’- va dir.
També comentà que qualsevol llengua es pot usar per a escriure, encara que les que més traduccions tenen són l’anglés i el castellà.
I tot seguit començà el Diàleg amb l’escriptora:
- Els personatges són reals?
- Moltes vegades la ficció procedeix de la realitat. És cert que em vaig inspirar en una família en concret que habitava al Pallars, però a altres zones la història va ser exactament la mateixa. La protagonista existeix, a l’igual que molts dels personatges, però moltes de les situacions són inventades per mi. Quan vaig publicar la novel•la els fets no eren tan llunyans com per a donar als personatges noms i cognoms reals, per això els vaig canviar.
- On acaba el dialecte i comença l’estàndard?
- Quan jo escrivia el llibre no havia tingut ninguna formació de català, però sabia molt bé la diferència entre dialecte i estàndard. D’aquesta forma era conscient que no podia fer-la parlar l’estàndard, així que vaig utilitzar el llenguatge estàndard amb un vocabulari propi del Pallars.
- Se sent identificada amb la protagonista?
- Parcialment. És necessari situar-te en el teu interior per trobar un personatge amb el qual la gent puga connectar. Directament no estic explicant la meua experiència, al llibre tal volta hi hagen poques coses que m’han passat a mi.
- Quines són les teues referències literàries?
- En concret jo diria que dos lectures. La lectura és una mena de país interior que nosaltres dibuixem i que ens va a acompanyar a l’hora d’escriure. En concret admire Mercè Rodoreda i també m’agrada la tradició castellana.
- Per què t’has inspirat en aquesta època?
- Quan comencí a escriure, vaig partir de l’experiència de dues generacions anteriors a la meua. A casa meua, la meua família sempre parlava de la guerra, i del que ens havia arravatat. Definitivament aquesta els havia trasbalsat el seu camí de forma ben negativa. Vaig voler saber per què se sentien així i vaig pensar que escriure seria la millor manera de saber-ho. Tampoc imaginava la repercussió que comportaria aquest llibre. Quan el vaig acabar, el deixí dins d’un calaix fins que el vaig presentar a un concurs.
- Per què la protagonista presenta aquesta passivitat i indiferència?
- Ella no és indiferent. Era la suau de caràcter, per això la van enviar a ella a casa dels oncles. La família tenia molta autoritat davant els fills, cosa que ara s’ha perdut molt. No es que siga passiva, és que des d’aquell moment fins al present hi ha hagut un canvi impressionant.
- Hi ha un moment en què pensa suïcidar-se. Per què quan sa tia mor ja no vol fer-ho encara que es succeeixen les desgràcies?
- No és que ja no pense en suïcidar-se, és que una vegada més fa cas al col•lectiu.
- Conxa, que sempre és moguda pels altres, com és que lluita per Jaume?
- Ella demostra que és capaç de lluitar per Jaume. Això descarta la seua pressumpta passivitat.
- Que et va impulsar a escriure?
- Per una banda, que la guerra va afectar molt la generació anterior a la meua i per altra, la compassió que vaig sentir per aquesta dona.
- Per què el títol ‘Pedra de Tartera’?
- Vaig descobrir el que era una tartera (pedra que va amb altres similars formant un conjunt de pedres sotmeses) i pensí que era un símbol que definia perfectament la protagonista.
- Voldria saber a quin tipus de lector va dirigit?
- Doncs a mi també. (Rialles) La vaig escriure per a mi mateixa, per a conèixer més, tampoc tenia pensat que tinguera tant de reclam. Supose que aquest llibre va dedicat a tota persona que desitge conèixer més sobre el seu país.
- Hi ha hagut algun contacte amb alguna productora cinematogràfica? Imagines la visualització de la protagonista?
- Hi ha hagut tres proposicions per passar al cine ‘Pedra de Tartera’, però no he volgut. Va haver-hi una adaptació al teatre que va resultar molt bona, la va fer Joaquim Vila Folc. La van portar per Catalunya durant més d’un any i va guanyar molts premis. Hi ha pendent una nova adaptació amb set actors i que es representarà al teatre Real de Barcelona.
- Què li recomanaria a algú que vol ser escriptor?
- Escriure, repassar, escriure, repassar, escriure... Insistir perquè hi ha molt de volàtil entre les idees i les paraules. També cal creure en un mateixa. El perill més gran d’un escriptor és el desànim. El que cal fer és escriure un poc, deixar-ho reposar i uns dies després retornar a la feina.
- Què opina de les comparacions que han fet entre aquest llibre i ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda?
- Una de les crítiques més dures que vaig rebre portava de títol ‘La colometa que parlava pallarès’ és cert que hi ha moltes similituds. Jo no era conscient que n’hi havia tantes, però és una cosa normal si es parla de la mateixa època.
- Sols escriure el títol primer?
- Trobar el títol abans és una gran sort per a un escriptor. La majoria de vegades el trobe primer.
- Podries considerar un altre títol?
- M’han agradat els títols que han pensat per a la traducció al castellà (Canto rodado) i la del alemany (Com una pedra de Tartera)
- De totes les obres, és d’aquesta de la que se sent més orgullosa?
- No és certament orgull. Li dec molt.
Amb aquesta va acabar la roda de preguntes. L’ultima part de l’acte va ser el lliurament dels premis del concurs de microrelats, en el qual una alumna del nostre centre, Sandra Fernández va replegar-ne un.
La novel•la compta amb seixanta edicions en editorials i col•leccions diferents, tant en català com en castellà, bable, portuguès, romanès , francès, holandès i eslovè. Està previst que per a un futur també es puga llegir en anglés i italià.
Quan Carme va acabar de presentar-nos l’autora, es va seure i va començar el torn de Maria Barbal, qui va agrair-nos a tots que acudirem a la xerrada, se li veu una persona molt amable i fàcil de tractar.
Al començament, va fer una reflexió sobre el seu treball i sobre la literatura en general i de com entenem les novel•les: ‘Sempre llegim el que som’- va dir.
També comentà que qualsevol llengua es pot usar per a escriure, encara que les que més traduccions tenen són l’anglés i el castellà.
I tot seguit començà el Diàleg amb l’escriptora:
- Els personatges són reals?
- Moltes vegades la ficció procedeix de la realitat. És cert que em vaig inspirar en una família en concret que habitava al Pallars, però a altres zones la història va ser exactament la mateixa. La protagonista existeix, a l’igual que molts dels personatges, però moltes de les situacions són inventades per mi. Quan vaig publicar la novel•la els fets no eren tan llunyans com per a donar als personatges noms i cognoms reals, per això els vaig canviar.
- On acaba el dialecte i comença l’estàndard?
- Quan jo escrivia el llibre no havia tingut ninguna formació de català, però sabia molt bé la diferència entre dialecte i estàndard. D’aquesta forma era conscient que no podia fer-la parlar l’estàndard, així que vaig utilitzar el llenguatge estàndard amb un vocabulari propi del Pallars.
- Se sent identificada amb la protagonista?
- Parcialment. És necessari situar-te en el teu interior per trobar un personatge amb el qual la gent puga connectar. Directament no estic explicant la meua experiència, al llibre tal volta hi hagen poques coses que m’han passat a mi.
- Quines són les teues referències literàries?
- En concret jo diria que dos lectures. La lectura és una mena de país interior que nosaltres dibuixem i que ens va a acompanyar a l’hora d’escriure. En concret admire Mercè Rodoreda i també m’agrada la tradició castellana.
- Per què t’has inspirat en aquesta època?
- Quan comencí a escriure, vaig partir de l’experiència de dues generacions anteriors a la meua. A casa meua, la meua família sempre parlava de la guerra, i del que ens havia arravatat. Definitivament aquesta els havia trasbalsat el seu camí de forma ben negativa. Vaig voler saber per què se sentien així i vaig pensar que escriure seria la millor manera de saber-ho. Tampoc imaginava la repercussió que comportaria aquest llibre. Quan el vaig acabar, el deixí dins d’un calaix fins que el vaig presentar a un concurs.
- Per què la protagonista presenta aquesta passivitat i indiferència?
- Ella no és indiferent. Era la suau de caràcter, per això la van enviar a ella a casa dels oncles. La família tenia molta autoritat davant els fills, cosa que ara s’ha perdut molt. No es que siga passiva, és que des d’aquell moment fins al present hi ha hagut un canvi impressionant.
- Hi ha un moment en què pensa suïcidar-se. Per què quan sa tia mor ja no vol fer-ho encara que es succeeixen les desgràcies?
- No és que ja no pense en suïcidar-se, és que una vegada més fa cas al col•lectiu.
- Conxa, que sempre és moguda pels altres, com és que lluita per Jaume?
- Ella demostra que és capaç de lluitar per Jaume. Això descarta la seua pressumpta passivitat.
- Que et va impulsar a escriure?
- Per una banda, que la guerra va afectar molt la generació anterior a la meua i per altra, la compassió que vaig sentir per aquesta dona.
- Per què el títol ‘Pedra de Tartera’?
- Vaig descobrir el que era una tartera (pedra que va amb altres similars formant un conjunt de pedres sotmeses) i pensí que era un símbol que definia perfectament la protagonista.
- Voldria saber a quin tipus de lector va dirigit?
- Doncs a mi també. (Rialles) La vaig escriure per a mi mateixa, per a conèixer més, tampoc tenia pensat que tinguera tant de reclam. Supose que aquest llibre va dedicat a tota persona que desitge conèixer més sobre el seu país.
- Hi ha hagut algun contacte amb alguna productora cinematogràfica? Imagines la visualització de la protagonista?
- Hi ha hagut tres proposicions per passar al cine ‘Pedra de Tartera’, però no he volgut. Va haver-hi una adaptació al teatre que va resultar molt bona, la va fer Joaquim Vila Folc. La van portar per Catalunya durant més d’un any i va guanyar molts premis. Hi ha pendent una nova adaptació amb set actors i que es representarà al teatre Real de Barcelona.
- Què li recomanaria a algú que vol ser escriptor?
- Escriure, repassar, escriure, repassar, escriure... Insistir perquè hi ha molt de volàtil entre les idees i les paraules. També cal creure en un mateixa. El perill més gran d’un escriptor és el desànim. El que cal fer és escriure un poc, deixar-ho reposar i uns dies després retornar a la feina.
- Què opina de les comparacions que han fet entre aquest llibre i ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda?
- Una de les crítiques més dures que vaig rebre portava de títol ‘La colometa que parlava pallarès’ és cert que hi ha moltes similituds. Jo no era conscient que n’hi havia tantes, però és una cosa normal si es parla de la mateixa època.
- Sols escriure el títol primer?
- Trobar el títol abans és una gran sort per a un escriptor. La majoria de vegades el trobe primer.
- Podries considerar un altre títol?
- M’han agradat els títols que han pensat per a la traducció al castellà (Canto rodado) i la del alemany (Com una pedra de Tartera)
- De totes les obres, és d’aquesta de la que se sent més orgullosa?
- No és certament orgull. Li dec molt.
Amb aquesta va acabar la roda de preguntes. L’ultima part de l’acte va ser el lliurament dels premis del concurs de microrelats, en el qual una alumna del nostre centre, Sandra Fernández va replegar-ne un.
La meua enhorabona a Lídia, ha fet molt millor resum que no jo: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/163434
ResponElimina