Més narracions de vida

Per fi hem pogut acabar i publicar els relats, i, tot i que ha sigut llarg, ha valgut la pena l'experiència.

Moltíssimes gràcies als meus alumnes per la seua aportació i als organitzadors del Diàleg per la seua estupenda idea i la magnífica gestió.

Àngela Busó

IES Beatriu Civera

NARRACIONS DE VIDA

En els anys 50, aproximadament, a Valverde del Júcar, Conca, la meua iaia junt amb les seues germanes i els seus pares van viure uns temps molt difícils. El pare de la meua iaia havia d’anar a treballar diàriament caminant fins a la capital per poder portar diners i alimentar els seus fills.
Esta etapa tan dura va empitjorar amb la construcció del pantà d’Alarcón, va ser molt dur per a totes les famílies que vivien al poble. Van haver d’abandonar-lo i anar cap a altres llocs on els van proporcionar noves residències. La zona triada pels pares de la meua iaia va ser les barraques dins de l’actual Aldaia. Allà va conéixer el meu iaio. Van passar-hi uns anys molt bonics i especials.
Després de la mort dels pares de la meua iaia, tot va ser molt complicat: a la barraca, la baralla entre els germans per l’herència dels camps i la casa era constant. Alguns se’n van anar amb la seua corresponent part dels diners que li havien de donar els que se la quedaven. Els meus iaios van decidir quedar-s’hi fins que, cansats per problemes familiars, se’n van anar amb la seua part d’herència a viure a Aldaia. Allà van tindre els seus sis fills, entre els quals es troba ma mare, Ángeles.

Eddie Santamaría
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

S’ha ofegat

Moltes vegades la meva mare em conta històries que li han passat en la seva infància, i una d’elles és aquesta:
“Fa trenta o trenta-tres anys, un dia de primavera, jo i els meus germans estàvem jugant tota la tarda a la vora del riu que està molt a prop de la meva casa. El nostre joc preferit sempre era l’AMAGATALL i la primera que buscava els altres sempre era jo. Clar, jo, la noia, amb els dos nois... És una cosa molt normal en aquestes circumstàncies. Quan em va tocar buscar, de seguida vaig trobar el meu germà major, Oleg, però no podia trobar el meu germà bessó. Quan havien passat un parell d’hores, i els dos no poguérem trobar el nostre germà, el major se’n va anar amb els seus amics, perquè -va dir- l’avorria buscar-lo sense saber on podia estar. Llavors, ja s’acostava l’hora de berenar i la meva mare ens cridà perquè mengéssim alguna cosa i em preguntà pel desaparegut, i jo, petita i sense saber què contestar, li vaig dir que s’havia ofegat. La meva mare no em va fer cas i va seguir amb les seves coses de casa, i quan arribà el vespre em preguntà una altra volta per Igor, i li vaig dir el mateix: “S’ha ofegat, mama!!!” Ella es va preocupar molt i començà a buscar-lo sense trobar-lo. Llavors, cridà el meu pare, que estava amb el marit de la seva germana. Tots van buscar el petit, i jo seguia dient que s’havia ofegat. Van escorcollar el riu de dalt a baix. La meva mare, desesperada, cridà els bombers i a la policia. Aquests, en quinze minuts, ja estaven al nostre pati informant-se dels detalls sobre l’ocorregut i se’m va acostar un policia de mitjana edat i em va preguntar: “No saps on pot estar el teu germanet?” Jo crec que per repetir-ho tantes voltes ja m’havia cregut que el meu germà s’havia ofegat. Va començar a ploure amb molta força i la meva mare tenia tots els paraigües a la casa petita i, especialment, el traster on teníem la roba vella i la resta de coses que no ens feien falta junt amb un llit vell que la meva mare no volia llençar perquè li havia costat massa per llençar-lo només pel fet de no utilitzar-lo. Quan la meva mare entrà al traster per agafar els paraigües per continuar la busca amb altres persones va sentir una roncada forta que provenia de sota la roba vella que hi havia al llit. Va voler veure què era allò i quan es va adonar que era el petit desaparegut es va posar a plorar. De seguida va sortir i va dir que ja havia trobat Igor i quan em va veure em va llençar una mirada fulminant. No em va parlar durant tot el sopar però l’endemà sí que em va dir coses, i tantes!!!

Oksana Zhukovska
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

12/05 /1939
Avui és un dia especial perquè el meu germà major Xavi m'ha regalat una llibreta i un llapis perquè practique l'escriptura i m’ha estat ensenyant en l'estona de després del sopar durant dies. La veritat és que es la primera vegada que escric un diari, i com que encara no tinc molta pràctica em costa bastant escriure, però Xavi m’ha dit que escriga les coses que em passen i els meus pensaments.
A ma casa som quatre germans i el meu pare, està Xavi que és el major, té tretze anys i és l'únic que va a l'escola, després la meua germana Rosa, ella té dotze anys i pràcticament fa el paper de mare de tots nosaltres, perquè la nostra mare morí d'una pulmonia quan jo sols tenia un any. No recorde gran cosa d'ella, sols l'he vist en una fotografia de la seua boda ,però està un poc estropejada. Després el meu germà Arnau que té deu anys i per últim jo que en tinc set.
Al meu pare el veig més bé poc, perquè sempre està treballant al camp, en unes terres que tenim llogades a una senyora rica del poble, gràcies a les quals no patim fam, no com alguns dels nostres veïns. A la senyora aquesta jo no l'he vist mai però Rosa l’anomena “la senyoreta”, amb un to un tant sarcàstic, però no entenc per què. Jo crec que és perquè li té gelosia. El pare algunes nits va a sopar a casa de “la senyoreta” quan acaba de treballar les terres. L'altre dia vaig sentir dir a Rosa que li deia a Xavi que sospitava que el nostre pare tenia un romanç amb ella i que per això passava les nits allí, perquè hi havia vegades que no el véiem fins a dos o tres dies desprès.
Per altra banda es troben les meues amigues amb les quals isc a jugar al carrer algunes vesprades, quan Rosa i jo hem acabat de fer les tasques de la casa i mentre ella cus alguna peça de roba asseguda a l’entrada. Però no ens solem allunyar molt de la casa, perquè Rosa ens ha dit que podria ser perillós. Un dia no li férem cas i ens n’anàrem als afores del poble sense que se n’adonara i de sobte veiérem passar un avió molt gran, i un xic que passava per allí ens digué que era “la pava”, jo no entenia res, però de sobte tots havien començat a córrer i ens vam amagar en un magatzem abandonat que hi havia prop. Però a pesar d'això és divertit jugar amb les meues amigues i una d'elles ens ha ensenyat a fer-nos una nina amb cartó i arena encara que es trenquen fàcilment.
Però ja no puc seguir escrivint perquè Rosa ja ha acabat de rentar els plats i m’està cridant perquè vaja a resar amb ella. M’ha agradat començar un diari.
Anna Soria
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

Una dura vida

El meu avi va nàixer el 1934 en un poble de Còrdova i realment no té records de la guerra en si, però sí que es recorda de la fam de la postguerra i de tot allò que la seua mare (la meua besàvia) li contava de son pare.
El meu avi es deia Juan, tenia una altra germana més petita que ell, nascuda l’any que va esclatar la guerra. Prompte els tres (ell, la germana i la mare) es quedaren a soles a la seua casa, ja que el meu besavi va haver d’anar al front a lluitar en el bàndol republicà. Allà van estar sota l’empara de la meua besàvia tot el temps que va ser possible esperant notícies d’aquesta guerra, però només aplegaven males notícies: els nacionals avançaven i prompte aplegarien al seu poble.
A la meua besàvia no li arribaven notícies del seu espòs i era de primera necessitat que se n’anaren del poble, encara que la meua besàvia es resisitia a anar-se’n sense tenir-ne notícies.
La meua besàvia contava que algú li havia dit que l’havien vist morir al front, lluitant, però mai foren notícies oficials. Esta, finalment, junt amb els seus fills i la seua sogra, va eixir del poble sense voler mirar cap enrere, sentint, dins i fora del seu cap, les bombes i tirs, i intentant posar fora de perill la seua família. Al cap d’una anys es varen instal·lar a València, començant una nova vida que no va ser fàcil.

Borja Baños
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

NO SÉ VIURE SENSE ELLA

Hui és un dia gris. No deixa de ploure des de fa uns dies. Aquest matí vaig despertar i com de costum em vaig disposar a mirar per la finestra i a recordar, que és l'única cosa que aconseguix fer-me feliç a estes altures de la vida. Als meus 83 anys em sent sol, dèbil, cansat i no aconseguisc desxifrar què és el que encara em manté viu. Tal vegada siga el fet de pensar en ella, de continuar amant-la encara que Déu se l’emportara i la llevara del meu costat per sempre.
Érem xiquets quan la vaig conéixer. Anàvem agafats de la mà a l’escola. Prompte ambdós vam créixer i va arribar un dia en què m’adoní que ella havia deixat de ser la nena amb qui havia passat la meua infància. S’havia convertit en tota una dona. La seua bellesa, la seua vitalitat, les seues mirades, el seu somriure… em van captivar. Vaig quedar completament corprés per la seua persona. Tenia molts pretendents però sols jo l’amava. Des d’aleshores vam començar a ser alguna cosa més que amics. Treballava de fuster; també tocava el saxofó però prompte vaig saber que la meua prioritat era ella així que vaig deixar de tocar-lo i d’anar a les classes per dedicar-li tot el meu temps lliure. Recorde que ens besàvem d’amagat i totes les nits anava a veure-la. Parlàvem per la finestra de la seua cambra sota la llum de les estrelles. La nit era la nostra còmplice.
Ella era alegre, tranquil.la. La seua veu era dolça, la seua mirada serena. Era una d'eixes poques persones que són capaces de fer d'un dia gris un dia meravellós. Era una primavera errant que suaument es va anar instal·lant en allò més profund del meu cor. Quan caminava al meu costat, pareixia que ballava, tal era la gràcia dels seus moviments. Les flors pareixien envejar-la. El seu encant era perceptible a distància. Sens dubte, hi havia màgia en ella. Tenia una habilitat especial per a convertir les coses més insignificants en quelcom preciós, com els moments que passava amb mi. Quan la sentia prop de mi m’agradava percebre el seu perfum, un lleuger i dolç perfum que m’atreia cap a ella i em feia desitjar-la amb força. Em mirava i somreia. Sempre somreia. Simplement era eixa classe de persona que sempre es mostra feliç i que carreja la felicitat com una aura portant-la a tota la gent que la rodeja. Em vaig percatar que tenia cinc somriures diferents: un quan se sentia feliç, a gust amb ella mateixa; un altre diferent quan alguna cosa li provocava rialla de veritat; un altre quan es reia d’ella mateixa; altre distint quan es reia per cortesia i altre diferent i especial quan em mirava a mi. Aquest és el que més m’agradava.
Al cap d’uns anys ens casàrem. Vam tindre huit meravellosos fills.
Mai vaig pensar que algú com ella podria aparéixer en el meu camí. Necessitava conéixer una influència positiva, una persona capaç d'entendre la vida i viure-la amb senzillesa i plenitud com ella feia. Sempre tenia la certesa que tot el que feia li anava a eixir bé i bolcava un optimisme indestructible en tot el que realitzava. Passara el que passara, mai perdia les esperances. Viure al seu costat ha sigut el millor que m'ha pogut passar.
I aquell dia se'n va anar. Em va deixar ací. A soles. El cel no va poder esperar i no va voler portar-me a mi abans. L'única idea que no se m'havia passat pel cap és que ella poguera ser mortal. I sí, desgraciadament ho era.
He tardat anys a comprendre la magnitud de la meua desolació. Recorde aquells anys en què va entrar en la meua vida, com un àngel distret que en passar em va robar l'ànima. La meua vida era com una nit molt fosca abans de trobar-la, encara que hi havia punts de llum, motivacions. I llavors es va creuar ella en el meu cel com un meteor. De sobte, es va il·luminar tot, tot va estar ple de brillantor i bellesa. Quan ella se'n va anar, quan el meteor va desaparéixer per l'horitzó, tot es va tornar obscur. No havia canviat res, però els meus ulls havien quedat cegats per la llum. Ja no podia veure les estrelles. I res tenia sentit.
Amar-la va fer que tot meresquera la pena.
Durant la seua absència he pensat en ella cada dia, a cada minut, en cada lloc, en cada somni. Mai oblidí aquells ulls blaus. Ella sens dubte era la millor part de mi.
Encara imagine que dorm tranquil.lament al meu costat i que demà despertarem junts. Encara crec que pots escoltar-me quan en el silenci de la casa et parle. Siga quina siga la distància entre nosaltres t’envie el meu amor. Gràcies per ser la persona de qui sempre he estat orgullós.
La meua vida no ha estat plena de proeses que puguen ser recordades, sinó de xicotets moments que han sigut omplits pel seu amor i això, per a mi, sempre va ser suficient.


Toñi Mestre Venegas
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

Sóc fester de 1958

Sóc d’un poble de la província d’Àvila. Casavieja. Un poble que es troba endins de la Serra de Gredos i la vall del Tiétar.
Tots els anys, en el lloc més alt de la Serra naixen unes flors especials i úniques, que es diuen clavellines i les utilitzem per a fer un arc a la porta de l’església del poble amb ous pintats de colors, encara que en la meua època els arcs es feien per tot el poble.

Recorde quan vaig fer els 19 i va començar la meua quinta. A les festes de Nadal, cantàvem per tot el poble el que nosaltres anomenem “las rondas”. Al febrer arribaven les festes de Carnestoltes, on tots ens disfressàvem i organitzàvem els balls i la festa. Treballàrem molt durant aquell any, però va ser un dels millors de la meua vida. Per l’abril començà la Setmana Santa. Dijous Sant els meus festers traguérem la verge i el Crist i férem processó per tot el poble. Divendres Sant a la nit se celebrà la processó del silenci, durant la qual, igual que dijous, els festers ens vam encarregar de traure i passejar el Crist, eixe dia els habitants del poble van participar en la processó. El dissabte ens va tocar matinar, quedàrem a las sis del matí a la plaça del poble i arribàrem a la punta de la muntanya a les nou del matí. Hi feia molt de fred perquè hi havia estat nevant i la neu encara es podia agafar. Estiguérem com quatre hores buscant aquelles meravelloses flors per tota la serra. Recorde com ens separàvem i ens comunicàvem amb corns per la més gran i meravellosa serra. Quan vam acabar baixàrem al poble, vam fer els arcs i a partir de les dotze de dissabte començaven les rondes com per Nadal. A les cinc del matí començà la missa de Resurrecció, els festers estàvem cansats i pràcticament ens quedàvem adormits en qualsevol racó. Nosaltres volíem ballar i passar-ho bé i quan va acabar la missa ens en vam anar a la revetla on bevíem i festejàvem les nostres dones.
Per l’estiu es feien rondes, i elegíem la miss i el míster dels festers del l’any següent.

Quin gran any vaig passar, tan inoblidable i meravellós que ara que s’apropa Setmana Santa m’agradaria que la meua néta continuara amb la tradició i que visquera les mateixes experiències que vaig viure jo.
I com és costum en la meua terra, us deixe amb un refrany que té veure amb el que us he contat: “Tres dies hi ha a l’any que s’ompli la panxa: Dijous Sant, Divendres Sant i el dia de la matança”.

Marta Lucas
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)