Parasitus musicalis (Paràsit sonor) Raül M.B.
El paràsit sonor ha estat fins avui com un dels tipus de paràsits intel·lectuals més difícils de localitzar, ja que actua a les parts més internes del cervell en l’hemisferi de la creativitat i la imaginació artística. Es tracta per tant, d’un organisme que no pot mesurar molt més enllà d’uns quatre mil·límetres i malgrat les seues diminutes dimensions, es troba conformat per una complexa estructura que constitueix una completa organologia romàntica : en primer lloc, respira gràcies a dos òrgans esponjosos en forma de sengles trompes en fa invertides, sent el bronquis transpositors amb les seues ramificacions. En cas d’ofegar-se o trobar-se en condicions adverses pot obrir les vàlvules generals, cosa que li permet prendre aire, però encara s’ofega més, ja que pateix disofòbia (temor a les desafinacions o sons estranys provocats per dos instruments desafinats) per la qual cosa s’allibera d’una trompa, i així és l’única forma de poder quedar-se respirant amb normalitat al voltant dels 440 hertzs . La seua extensa substància operativa es troba conformada per llargs entramats neuronals molt desenvolupats similars a l’entrecreuament obtingut de cordes de violí, viola i violoncel, doncs les més curtes (de violí) formen la part emocional i sensitiva del paràsit. Les intermèdies (de viola) són les pulsions més instintives junt amb l’entramat més gruixut (violoncel) del qual obtenim la seua funció sonora i tortuosa. Diguem tanmateix, que estem davant un ésser que s’alimenta copiosament de les emocions i sentiments de l’organisme que parasita i així amb un aparell digestiu molt indiferenciat on concorren diferents famílies de vent fusta i metall, excreta per les dobles llengüetes després d’haver experimentat els moviments peristàltics que originen les superfícies membranoses de timbals. El pavelló auricular, que en un primer moment se’ns presentava com campanes de trompetes afinades en do i si bemol i que per la disofòbia i la pròpia evolució animal han anat adquirint l’equilibri al re, es divideixen en tres fases: oïda externa o primer pistó, i així fins al tercer. Per la brutícia d’aquestos instruments, no es neteja el cerumen, sinó canvia de boquilla o allibera algun pistó. Quan acaba de parasitar, es passa per tot els seu abisme interior un netejador o bé destensa el parxe o relaxa les innumerables embocadures musculars que subjecten oboclars o flaugots.
Cada quatre i trenta-tres minuts, composa un itinerari nou adherint-se al cervell mitjançant llargs contrapunts (dels quals sols utilitza la quinta espècie o contrapunt florit en cas de trobar-se en època d’aparellament fugat ) que utilitza a mode d’engronsadora, invertint-los fins transformar-los en un fort fonament per a la seua nova forma binaria, instal·lant-se igualment en un niu d’harmonia consonant. Quan els acords quadrípedes que disposen la estructura del niu durant molt de temps maduren, els provoca extensions de novena o dècima en amunt que li ofereixen protecció del atonalisme de les seues excrecions i aleshores el niu passa a ser un cromatisme d’harmonia alterada. Dintre el seu cau, sols es desenvolupa entre els graus tonals, ja que el fet de passar per el sèptim grau obliga a una duplicació d’aquest material genètic, per la qual cosa el paràsit mor de vergonya per haver duplicat la sensible. Si no es neteja a sovint, el rastre del seus bots de quinta i octava es van succeint, provocant la mort depressiva del paràsit per una sobredosi de quintes i octaves seguides sense preparació. En trobar-se moribund, sorgeix del seu cap una protuberància que culmina en la transformació d’un calderó, podent així prolongar la seua existència al voltant d’uns compassos més de vida. Finalment amb la mort al davant, adquireix la fisonomia d’un silenci de negra i es deposita taponant el conducte auditiu de l’organisme que el suporta, d’on s’explica que la víctima es vaja sometent a un immens silenci sonor i progressiu.

IES Rei en Jaume d'Alzira