29 de febr. 2012


Salutacions des de l'IES Sedaví de part de Sònia Tur i Rosa Busó. Ací teniu els relats que presenta el nostre centre al concurs literari del Diàleg 2012. Tal com vam fer l'any passat, l'alumnat i les professores implicades en l'activitat han decidit en un concurs intern els contes que hi participaran. L'ordre en què els presentem és aleatori, no respecta el nombre de vots rebuts pels contes. No hi ha cap imatge ni dibuix de moment. Si podem, n'hi inclourem algun si l'autor vol. Com sempre, la creativitat dels nostres estudiants ens sorprén i ens alegra, especialment en un curs tan dur i tan “mogut”. Quan arriba aquest moment de l'any pense que, malgrat tot, aquest treball paga la pena. Esperem que us agraden. Fins aviat.

MICRORELATS
IES SEDAVÍ

Rocoala
(Phascolarctos Rococus)

Avui ens hem trobat amb una gran roca que ens impedia el pas. Hem intentat alçar-la, però era molt pesada i dura. Mentre pensàvem què fer, la roca s'ha menejat i ha aparegut el que pareixia un coala gegant. Al vore'ns, ha tornat ràpidament a l'estat de roca. Hem decidit establir el campament prop d'allí per estudiar aquest animal tant interessant. El rocoala és un gran mamífer marsupial que, com els seus companys els coales, pertany també al gènere dels Phascolarctos, de l'espècie Phascolarctos Rococus. Amb una mida d' aproximadament 1 metre i mig i un pes d'entre 20 i 30 quilos, aquest individu es caracteritza sobretot per la seua forma de protegir-se dels depredadors. Al ser un animal tan gran i gros, se li fa quasi impossible pujar als arbres quan ha de fugir del perill, per això ha desenvolupat la capacitat d'enfortir la seua estructura, tant interna com externa, i enroscar-se sobre si mateix per formar el que, a primera vista, pareix una roca. La reproducció no varia massa de la de qualsevol coala comú, és més, hem pogut comprovar que quan la femella porta dins la cria, aquesta ja té la capacitat de fer-se roca, i moltes vegades provoca a la mare un greu dolor d'ossos pel pes.

Amanda Martinez Garcia 1r BAT

Lapònia sueca (Frontera amb Noruega)
Roques del saber (flos intelligens).

22 de gener
Expedicionaris: Dra. Belén Villanueva, Dr. René Chassier, Dr. Andrea Russo.

A la vora de les aigües del Riu Torne, hem trobat una espècie de plantes paregudes a les roques, concretament flors. No esperàvem que ho foren, ja que no ho pareixen, però, una d’elles, que sabia prou de biologia, ens ha mencionat que estaven realitzant la fotosíntesi. Sí, exacte, una d’aquelles estranyes floretes ens ha parlat i, conversant amb altres, ens hem assabentat que cada una, segons el seu color, sap sobre un tema determinat, i cal afegir que prou. No seria gens insòlit trobar-se als xiquets amb els deures prop del riu. Imagineu-vos unes pedres grans amb arrels clavades prop de l’aigua, parlant sobre Descartes, sobre nombres combinatoris, fins i tot sobre política i cinema. Estudiàrem una d’elles que assegurava ser una gran fan de Scorsese. Descobrírem que baix de la seua superfície rocosa existien unes petites connexions que conduïen a un únic òrgan, un sistema central amb la mateixa funció que un cervell humà. No disposaven de cap mecanisme de defensa, ni tan sols tenint un òrgan motor com aquell mostraven sentiments, únicament parlaven, i es podria dir que la seva única arma era la raó i la cultura.

Belén Villanueva 1r BAT

PHASMO DAPHNE

Delphi, Grècia 24 de març de 2009

Les Phasmo Daphne són una mena d’insectes de la família phasmatodea, que tenen la qualitat de camuflar-se, per la seua semblança a una fulla. Aquests animals però, tenen una funció especialment sorprenent:

Durant el dia es troben volant o recolzats en flors. Les seues ales són capaces d’absorbir l’energia del sol i prendre el diòxid de carboni per convertir-lo en oxigen. S’alimenten de les sals minerals que es troben en la terra d’aquesta zona per a dur a terme la fotosíntesi, amb la qual obtenen glucosa. Aquests animals però, només viuen mentre el sol és fora, ja que quan es fa fosc, cauen en forma de goteta d’aigua i arriben a les arrels d’uns llorers sense fulles. Aquests aprofiten la glucosa durant la nit per fabricar les seues fulles, que en aparéixer els primers rajos de sol es desapeguen de les branques de l’arbre. Aquestes són, doncs, les Phasmo Daphne, que mantenen una relació de simbiosi on l’arbre crea l’individu i aquest mor per alimentar l’arbre.

Tot açò em recorda el mite grec de Daphne, on el seu enamorat plora per la transformació d’aquesta en llorer, les seues gotes la reguen i ella creix.

Rosa Salvador Quilis 4t ESO

ORONETES TELEDIRIGIDES

9 de març

Dr. Gómez (biòleg), Jogueter de València i Carles el científic

Les oronetes són uns animalets que fan grans rutes migratòries pel món i tots els anys tornen al niu que un dia van construir. Un comerciant de joguets va tindre la idea de fabricar un joguet de plàstic amb forma d´oroneta, i amb una antena enganxada al llom. El jogueter de València, va conèixer un científic que estava boig, i el va ajudar a fer un experiment amb oronetes de veritat que clonaven perquè nasqueren de l´ou amb aquesta antena al llom, que es podia manipular amb un comandament a distància.

Aquests ``joguets´´ van tindre un gran èxit de vendes perquè als xiquets els causava molta il·lusió tindre una oroneta teledirigida. Precisament molts xiquets van demanar oronetes teledirigides als Reis Mags aquell any. Però la mateixa nit de Reis va haver-hi una gran explosió, les oronetes deixaren de funcionar i els xiquets van tindre el disgust de la seua vida. De sobte, milers d´oronetes volaren al cel lliures. I quan els xiquets varen créixer s´adonaren que aquelles oronetes que anaven a ser un regal de Reis, necessitaven ser lliures per sempre.

Ismael Gómez 1r BAT

Lacertilia Scincomorpha

Sargantana aparentment normal, de la família Scincomorpha, que procedix del món dels rèptils. Hi ha moltes espècies de sargantanes, però la Lacertilia en concret és una de les menys conegudes i al mateix temps de les més temudes per aquells que la coneixen. És una criatura de quatre potes capaces d’adherir-se a qualsevol tipus de textura, d’oïda amb obertura externa que funciona com un radar i amb una vista impecable. El seu cos és allargat sovint de colors brillants i iridescents que pareixen humits, i amb una cua ben desenvolupada. S’alimenta d’insectes, sobretot de mosques, que les atrapa amb la llengua, fins i tot a dos metres de distància. La Lacertilia posseïx la qualitat de camuflar-se canviant de color en resposta al seu entorn o en situacions de perill. Però la seua excepcionalitat apareix quan entra en contacte amb les persones. Des dels nostres avantpassats sempre hem torturat aquest tipus d’espècies (tallant-los la cua, atrapant-les...) i elles són conscients d’això. Per això, amb el pas dels anys, han desenvolupat una espècie que, quan entra en contacte amb la pell humana i esta es camufla en ella, s’introduïx dins del cos, i la persona portadora de la Lacertilia va convertint-se a poc a poc en una d’elles, conservant l’aspecte físic d’una persona, però comportant-se com una sargantana. El seu efecte és totalment irreversible.

Miguel Angel Lapeña 1r BAT

Cavall universal (Caballus universus)

Neus Ridaura (aventurera), Oriol Ridaura (aventurer) Kentan, a la comarca de Kristeil (dades inexactes, a causa dels habitants, harmoniosos amb la natura)

Estàvem en una prada, temperatura 22 Cº, brisa, i a la nit, cel inimaginable. Quan despertàrem i parlàvem de què ens podríem trobar, aparegué el destí. Al principi pensàrem que era una petita societat de cavalls normals, però quan pensàrem en “normal”, ambdós riguérem. Ens hi acostàrem a poc a poc i els observàrem amb cura. Cos color canyella i crinera negra. Les peülles eren d'un mineral més dur que el diamant, que es tornava simple pedra al poc temps de la mort de l'animal. De nit, tant feia que mirares al cel, com a les potes d'aquests èquids: aquestes reflectien l'univers d'una manera fidedigna, tornant-se un petit univers. Personalment jo preferia vore les peülles, car sempre he sigut una apassionada de la vida. Quan un depredador guaitava, s'acostaven a una roca i es fusionaven amb ella, tornant-se una espècie de pintures rupestres, que els feia irreconeixibles per als carnívors. Per llurs poques baixes a causa de depredadors, les mares només tenen un fill, per mantenir l'equilibri de la mare natura.

Helena Robles, 1r BAT

VELLUS SERPES

Doctor:Francesc Ferrer Becari: McKenzie.
Lloc de l’expedició: l’Amazones
Data: 21 de març

Després de moltes hores d’endinsar-nos en la selva, per fi hem vist un animal digne del nostre estudi:

Es tracta d’una de les majors serps que hem vist en la nostra vida; però no és la grandària d’aquesta la que ens ha cridat l’atenció, sinó els fets que s’han produït al seu voltant. No hem pogut veure aquest animal per primera vegada, fins que ens hem posat a investigar per la zona, ja que la seua pigmentació estava totalment intregrada en el paisatge. S’ha fet visible quan aquest ha començat a canviar els colors característics de l’hivern pels de la primavera. De sobte, tota la pell del rèptil ha anat caient a trossos grans i compactes i li ha eixit una nova capa amb els colors principals de l’hàbitat d’eixe moment de l’any, fent-la de nou invisible per als nostres ulls. Com hem pogut, hem anat al lloc on ha mudat la pell i hem agafat unes mostres per analitzar-les.

Ha sigut una de les explicacions més aclaridores de com animals tan estranys han pogut sobrevivure tots aquests anys, fent-se invisibles.

Esperanza Ramon 1r BAT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.