15 de febr. 2013

Leyre Vericat, 1rBatx. B

Benvolguda C.R:


Potser que li sorprengui l’arribada d’aquesta carta. Fins i tot és possible que, quan acabi de llegir-la, li sorprengui (tant o més) que les que va rebre fa uns mesos.

Es clar que sé de què van les cartes. Ho sabia prou abans de que escrigués el seu llibre, prou abans de que vosté les llegís.

No li pareix sospitós, que li arribessin unes cartes (que, pel que pareix, han tingut una forta influència en la seua manera de pensar) el 23 d’abril, tot just quan va anunciar que deixava d’escriure? O, al menys,que era el més probable?

Jo, estimada escriptora, sóc la persona que va enviar les cartes. Ni el meu nom és Lluís, ni el meu cognom comença per G, però vaig ser la que va enviar-li les cartes que, jo mateixa, vaig escriure.

Com s’ha adonat, res es cert, ni res és mentida. L’únic que li falta al seu llibre, per a ser una novel•la, és un final. Un final que només vosté pot donar-li.

Penso que només feia falta una petita espenta, que alguna cosa li afectés personalment per a que investigués i escrigués sobre el tema. Per això vaig enviar les cartes. El nostre país no es podia permetre perdre a una escriptora com vosté. Demano disculpes per les molèsties, però, com be diu al llibre, volia “ficar-la en un pou per a treure-la de l’altre”.

Amb això no estic desmentint que tot el que ha investigat sigui cert, ni fals. Només dient-li que n’estic ben segura que escriure, és la seva vocació. Agrairia que fes l’esforç de pensar si val la pena deixar d’escriure. Potser t’arribin més cartes de gent a la que ha demanat ajuda; estaria bé que les emprés per a completar el seu llibre.

Vosté sabrà què fer i quan fer-ho. Gràcies per invertir el seu temps i, sobretot, per prendre’s les molèsties de llegir-se aquesta carta.

Atentament:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada