Una dona jove,
amb abric blau i una maleta de pell amb les seves inicials espera asseguda a
l’estació. Capcota, sense mirar a cap lloc, espera a un tren. Un tren que la
portaria cap al seu destí final.
¿Què l’havia
impulsada a prendre aquesta decisió? Potser siga per amor, potser siga per
bogeria, però ja se sap que tots dos van units.
Aquesta decisió
la va prendre la nit de cap d’any, quan passava la nit a un hotel francès, amb qui
resultà ser el seu amant. Després d’una forta discussió, en la qual es digueren
les paraules més horribles que es poden dir dos persones que s’estimen, ell
se’n anà de l’hotel, sense saber que aquella seria l’última vegada que la veuria,
i ella es quedà plorant a l’habitació de l’hotel. Plorà i plorà com mai havia
plorat. Aquesta situació la va portar a prendre la darrera decisió de la seva
vida.
Per fi arriba el
tren, la dona del abric blau es munta, camina gràcies a la gravetat.
Quan arriba al
seu destí ja sap on dirigir-se. Es dirigeix cap a una cornisa. Abans de donar
el pas definitiu evoca la imatge de la seua filla i xiuxiueja:
-Adéu nineta, adéu.
Carlos Giménez Corvés
1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.