Quan vaig llegir les
primeres línies d’aquella missiva, el cor se'm va accelerar, les mans em
tremolaven, era el testimoni més colpidor que havia rebut..
''Sóc l’esposa d’Albert
Camus i, si estas llegint aquesta epístola, és perquè ja no estic en aquest món.
Vaig encomanar al meu fill major que et fera arribar personalment aquesta carta
i així, pogueres saber la teua vertadera identitat, tu no tens culpa de res.
Albert no m'estimava com
jo a ell, em tenia afecte i agermanament, el matrimoni per a un home com ell
era castrant, ell era un esprit libre.
Em solia enterar de les
seues amistats femenines, però saber que havia tingut una filla va ser més
dolorós, una traïció a la lleialtat que - deia - sempre hi hauria entre
nosaltres.
Durant aquells mesos
estigué més inquiet, feia constants viatges i eixes cartes que llegia i
escrivia quan pensava que no el veia...
També vaig tenir
coneixença que la teva mare tingué arrabats de venir a visitar-me i
parlar-me’n, potser per venjança, tal volta ell li prometé que em deixaria,
però el meu espòs també era homme de
coeur i dins tenia instal·lada la comoditat com tots els homes.” [...]
Vaig apartar un instant
els ulls de la lectura i els vaig dirigir cap a aquell senyor elegant de
somriure amable que m'havia entregat la carta. No podia creure que tinguera
davant el meua germà.
Carla Castro Gil. 1r de Bat. A. IES Enric
Valor (Picanya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.