14 de febr. 2013



Quan vaig llegir les primeres línies d’aquella missiva, el cor se'm va accelerar, les mans em tremolaven, era el testimoni més colpidor que havia rebut..

''Sóc l’esposa d’Albert Camus i, si estas llegint aquesta epístola, és perquè ja no estic en aquest món. Vaig encomanar al meu fill major que et fera arribar personalment aquesta carta i així, pogueres saber la teua vertadera identitat, tu no tens culpa de res.
Albert no m'estimava com jo a ell, em tenia afecte i agermanament, el matrimoni per a un home com ell era castrant, ell era un  esprit libre.
Em solia enterar de les seues amistats femenines, però saber que havia tingut una filla va ser més dolorós, una traïció a la lleialtat que - deia - sempre hi hauria entre nosaltres.
Durant aquells mesos estigué més inquiet, feia constants viatges i eixes cartes que llegia i escrivia quan pensava que no el veia...
També vaig tenir coneixença que la teva mare tingué arrabats de venir a visitar-me i parlar-me’n, potser per venjança, tal volta ell li prometé que em deixaria, però el meu espòs també era homme de coeur i dins tenia instal·lada la comoditat com tots els homes.” [...]

Vaig apartar un instant els ulls de la lectura i els vaig dirigir cap a aquell senyor elegant de somriure amable que m'havia entregat la carta. No podia creure que tinguera davant el meua germà.

Carla Castro Gil. 1r de Bat. A. IES Enric Valor (Picanya)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada