15 de febr. 2013

SergiBofi Microrelat


Sergi Bofí. 1r Batx.
Estimada Carme.
Vull contar-li la meua història, potser li pot aprofitar: “Estava perdut, no sabia on anar ni què fer. Una remor en el meu cap m’impedia pensar amb claredat. Sempre donant-li voltes al mateixos assumptes sense arribar a cap conclusió certa.
La veritat és que a mesura que passava el temps havia aconseguit deixar de donar-li importància a tot açò, però, així i tot, dins meu alguna cosa em demanava de manera impacient la solució al problema. És cert que em trobava sol, però en tots els sentits, i amb açò vull dir que necessitava una persona al meu costat en qui dipositar tota la meua confiança. Una persona que m’ajudés a encaminar la meva vida i que jo pogués fer el mateix amb ella . Sé que vosté està pensant que amb una figura paterna adequada aquests problemes no tindrien sentit . No m’ho tinga en compte, si li dic que s’equivoca. De veres que estic més que satisfet de tot el que han fet els meus pares per mi, però com vosté deu saber arriba un moment en la vida de tothom en què ens plantegem viure una vida ideal aconseguida per mèrits propis i envoltada de gent que ens estima . El meu vertader problema és que no sé distingir aquella gent que m’estima de la que no ho fa. Motiu pel qual no mai deixe de buscar la persona que més tard o més prompte em demostrarà un afecte que faça que m’adone de la sinceritat i la transparència que ha dipositat en la meva persona.
Com us podreu imaginar el meu problema va començar amb una persona amb qui confiava, amb qui estava realment agust. El meu millor amic. Mai més confiaré plenament. Coses d’aquestes, desgraciadament, passen molt sovint. Si vosté té al seu costat una persona com la que jo desitge trobar, aprofiteu-la, jo seguiré buscant.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada