15 de febr. 2013

Violeta Velàzquez, 1r Batx. A

Estimada escriptora,


Vosté no em coneix i probablement jo a vosté tampoc, però segons vaig passar l’última fulla del seu llibre vaig tindre la necessitat d’escriure-li aquesta carta.

No puc dir-li que vaig conéixer a cap dels seus pares. Solament sóc un personatge més que passà per la seua vida i que intentà ajudar-la. Tampoc vaig a mentir-li, no estic molt ficada a la seua carrera novel•lística, més bé va arribar per casualitat a les meues mans un exemplar d’aquest llibre, primerament em va ser totalment indiferent. Però quan vaig obrir-lo, em vaig adonar des de la primera paraula que jo era una peça més al seu trencaclosques, que podia ser important o irrellevant , això no importava, perquè al final sempre les necessitem totes.

Als meus 38 anys em costa prou tirar enrere per recordar la meua infantesa però hi ha una cosa que mai se m’oblidarà d’aquells anys en que portava els calcetins fins als genolls i faldetes amb quadrets i eren les històries, històries i més històries que em contava mon pare les nits de tempesta quan no podia dormir. Hi havia un conte molt particular. Parlava d’una dona que sempre viatjava amb el seu barret blau al cap. Com m’agradava escoltar com aquella dona anava des de Espaya a França per ajudar a un escriptor a desvetlar les irregularitats del govern en eixe moment. Una vegada el capità de la guàrdia civil, el qual tenia una estranya fixació amb ella, se la va portar durant tres dies captiva. Mai em contaren que va ocórrer, però aproximadament un any després la misteriosa dona tenia una xiqueta. De tota manera, totes aquestes coses no deixen de ser contes per a xiquets, no?

M’agradaria contar-li tota la història. Si li apetix contacte amb mi a través del meu correu.

Atentament, Violeta

P.D: El nom del mon Pare es Lluis Garcia Marco

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada