Maria Josep Castillo, IES LAURONA

10 març 2014

Estimat Joan Ferrer,

rep milers de cartes cada dia i he d'admetre que no les conteste totes. De fet, ni tan sols les llegeixo jo mateixa.

Quan el meu assessor em va comunicar l'estrany missatge de la vostra carta, vaig pensar que es tractava d'un boig desesperat per sortir de la presó, però quan la vaig llegir detingudament vaig recordar-me de tu.

La pregunta que circula pel meu cap des que vaig llegir la teua carta fa ja uns quants anys és: per què hauria d’ajudar l'home que va trencar el meu cor quan era jove? Potser ni te’n recordes de mi, perquè mai et vaig importar prou.

A dia d'avui, tants anys després, encara em pregunte què tenia l'Emma que no tenia jo. Sí Joan, sóc Isabel, la filla del fuster del poble, aquella noia a la qual ridiculitzaves i humiliaves davant de tots sense importar-te gens ni mica els sentiments que tenia cap a tu.

I perdona’m si et parle de tu i no de vosté, però crec que ens coneixem ja de massa segles per anar amb formalitats.

La meva resposta és no, no et trauré de la presó i tampoc t'ajudaré que ho faces i que acabes amb el teu tracte amb el dimoni, perquè a diferència de tu, jo sí vaig saber formular bé els meus desitjos. Encara hui em resten dos d'ells.

I encara que sigui l'últim que faça a l’eternitat o que hagi de gastar els desitjos que em queden, no permetré que tornis a veure la llum del sol, si no és a través d'uns barrots. Perquè malgrat tot el temps, a mi encara em fan mal tots aquells insults i burles que vaig rebre.
                                                                                                                                      

                                                 Atentament:  la reina d'Anglaterra.

MARIA JOSEP CASTILLO, IES LAURONA