28 de febr. 2015

IES Sedaví: concurs de microrelats 2015.

     Ací teniu els relats de l'alumnat de l'IES Sedaví. Els he revisats mil vegades però no puc garantir que no hi haja alguna errada producte de les dues setmanes que duc corregint sense parar i les diferents versions que m'han anat lliurant els meus alumnes i les meues alumnes. També he respectat en la mesura d'allò possible l'estil i les tries lingüístiques que han fet, tot exceptuant errades normatives greus. Si hi detecteu alguna errada, responsabilitzeu-me a mi. En quant al mèrit, tot és d'ells i elles.
     L'ordre en què estan publicats no representa cap valoració meua: els he anat guardant per ordre d'arribada.



ADÉU

Plou. La pluja banya el teu somriure. El terra fa bona olor, i jo sóc amb tu. Tot és perfecte. Rius. No sé per què, però rius. M’encanta que rigues.
Decidisc acostar-me, i t’abrace per darrere. Deixes de riure i calles. De colp, te n’adones que estem banyant-nos sencers i correm tots dos baix d’un arbre. Em beses a la galta i m’amolles un “t’estime” xicotet, xicotet...
De sobte, t’allunyes, te'n vas corrents. Em deixes sol a l'arbre sota el qual m’assec ara, i és que segueix plovent, segueix plovent des que te n’anares aquella vesprada. Supose que des d’allà dalt no llegiràs aquestes paraules que, acabades d’escriure, em dispose a cremar.

Marta Cervera, 4t ESO A

SOPEM

      Amb paciència, ell ha acabat de parar taula i ara està segut, ansiós, esperant el sopar, «llibertat...», pensa. La seua germana petita d’un bot seu a la cadira i li fa una ganyota, «no et tiraré en falta», pensa, i fingeix indiferència. El pare entra amb un plat a cada mà i sa mare darrere amb la fruita. Aquesta s’apropa a ell i li besa el front seguit d’una mirada carinyosa. «El verí farà que no m’enganyes mai més».
     Un sentiment ofegant i molest surt a la boca de l’estómac però ell fa el possible per empènyer-lo fins al fons de nou. Es recolza a la a la taula amb ulls curiosos i un somriure de satisfacció.
      Sa mare és la primera a caure.
      Ara ell ja està en pau.

Sara Carmona, 4t ESO A


MENT
      Ahí arriba. Ahí està. Amb la ment en blanc i buida, però plena de veus. Eixa menuda tanca, amb un senyal de perill dalt del teulat d'un pis. Un dia d'estiu no molt calorós, nuvolat, idoni per a morir.
      El suïcida apuja la tanca i escolta mil veus, a una d'elles li farà cas, una li donarà la vida o la mort. Està a punt de fer-ho. Va a fer-ho. Un peu endavant i després l'altre. Ahí arriba el suïcida a l'objectiu. Ahí arriba al seu últim propòsit.
      Gràcies a la societat que s'encruelí amb ell. Escolta unes carcallades. «Que bona és la gent, eh!», es diu mentre avança.


Carmen Giner, 2n de Batxillerat B


AVI

      Lluites amb totes les teues forces però no pots fer res. En el llit d’aquella habitació freda i obscura la teua muller desespera. No és una lluita llarga, però els segons es converteixen en anys. La Igualadora vol la teua eterna companyia i lluita amb forces per a aconseguir-la. Com la majoria de vegades, guanya la injustícia. El patiment no és molt llarg. Les ombres dels gegants arbres dibuixen el teu somriure al meu llit. El cel està de dol: el sol s’amaga per a què els núvols puguen plorar la teua absència. Hui, mentre tothom et recorda, jo somric en tornar a escoltar la teua veu.

Raquel Moreno, 2n de Batxillerat A


SAL
Passejàvem tranquil·lament agafats de la mà parlant de cosses sense importància. A poc a poc, el sol baixava i el passeig marítim es confonia amb l'arena de la platja. De sobte, una bufada de brisa ens sorprèn i la meua dona es gira cap al mar, li encantava el mar. No entenc el que veu; què l'ha parat, pensava, i a la fi jo també em gire: no puc creure el que veig, la seua simple visió ocupa tot el meu cap i l'únic que sent és l'aigua en soltar la mà d'Anna. Un home alt, jove i nuet, mirant-nos des de l'aigua. Jo ja sabia que era el meu xiquet, eixos ulls verds, plens d'alegria, d'infància... Ara estic soles caminant cap a ell, amb l'aigua pel coll. Hi ha gent cridant-nos des de la vora del mar però no puc sentir-los, soles puc vore el meu fill, pensar en el meu fill, soles puc sentir les meues llàgrimes confonent-se amb les ones que m'espenten cap a fora; però jo no vull tornar, no. El sol ja se'n va i els últims rajos il·luminen la verdor marina dels ulls del xiquet que em va deixar als cinc anys en la mateixa platja i l'única cosa de què tinc seguretat és que jo soles puc estar amb el meu xiquet. No tenia sentit perdre més el temps.


David Primo, 2n de Batxillerat B



DESPERTAR
      Desperte. Camine al treball. Plou i fa aire. El arbres s'agiten desesperats. Imagine ser un pardal amarrat a eixes branques intentant sobreviure.
     Torne a despertar. Estic confusa. Em veig tombada, plena de cables i metges al meu entorn. Intente recordar. Per què? Què ha passat? Recorde una branca i després... Silenci
      Reconec a Nayara al peus del meu llit, plorant, i una ombra darrere ella, una ombra plena de llum, que pareix sostenir un llarg pal acabat en una afilada punta.
      Es gira, m'observa, i al moment estic seguda front a ella.
      - Qui eres?
     - No me reconeixes amb tanta llum? Clar... els prejudicis del ser humà. Sóc la mort.
      - Em portes a mi?
      -He canviat d'intenció en conèixer la teua germana. Me la porte a ella.
      -No! Per favor!
      Desperte de nou. No fou un somni. Nayara ha mort.
      De nou plou, obscuritat i plor.
     El sacerdot parla de Déu... ¿Quin Déu es portaria a una xiqueta? ¿Si fóra tan bo permetria això?
      Llum, Nayara somriu i juga amb la figura del meu somni, la veig feliç.
      La mort? Eixa tan aterradora?
 Serà cert que Déu és allò bo i la mort allò dolent?
Marta Arévalo, 2n de Batxillerat A

VIURE

      He estat pensant durant dies sobre la mort, es pot evitar? No crec. Vaig a parlar-ho amb els meus amics. Parlant del tema: 

     - Jo crec que en un futur es podrà evitar – diu un. 
     - Jo crec que no es pot evitar – diu un altre.
 
      Hem discutit sobre aquest polèmic tema; que si es podia evitar gràcies a la pedra filosofal, que si podríem reviure en un futur al costat de Walt Disney...
    Com en totes parts no hem arribat a una conclusió clara, hem estat discutint hores. Em done compte que cada vegada em costa més recordar les coses i em note com si la cara cada vegada em pesara més. M'estic fent cada vegada més vell! Eixe d'allí és la mort? Ostres tu, que sí ho és, i cada vegada està més a prop.
Ho dic als meus amics però no s'ho creuen, aleshores, en eixe mateix moment que hem deixat de parlar d’ella s’ha parat i Ha donat la volta.
Clar! Si parlem de la mort aquesta cada vegada està més present. Li he dit als meus amics que pararen de parlar d’ella i de sobte em vaig adonar que cada vegada em sentia més jove. Tal vegada la immortalitat es troba a no preocupar-se per la mort i viure?

Rubén Rodríguez, 2n de Batxillerat B


FINAL

Tombada espera el desenllaç del viatge de la vida, el moment en què tot acabe, un final sense remei, un moment en què anirà a un lloc desconegut, plaenter o dolent. Ni tan sols ho sap. Es veu en el seu rostre d'anciana, no tardarà a arribar. El seu rostre de dona està profundament marcat pel pas del temps. En aquest moment de desgràcia intenta aferrar-se al món del qual sap que es va a desprendre, però s'acomiada d'ell, així mateix de la seua família. La dona marcida marxa, el seu temps arriba a la seua fi, una vida llarga plena de vivències bones i roïnes, una vida feliç que arriba a la seua fi i que prompte, en poc de temps ningú recordarà, una vida reduïda a pols baix terra. Ja arriba l'hora, s’acosta el moment del bes del desconegut, un bes gèlid, el bes de la mort. Un cop abandona aquest mon s’adona que no està a soles, es troba amb els amics, familiars, coneguts i tota la gent que ha conegut en el seu viatge, amb ells esperarà el reencontre amb els seus.

Javi Gascó, 2n de Batxillerat B


MAREDEDÉU!!

      El braç em fa mal, això em desperta, no reconec el meu voltant, parets blanques, al meu costat un altre llit i una finestra, sembla l'habitació d'un hospital, m'alce i isc al corredor, no hi ha ningú, un silenci d'ultratomba, agafe l'ascensor, vaig cap a l'entrada de l'hospital, estic sola. Què faig ací?
Isc fora, la ciutat pareix destruïda, els cotxes empotrats els uns contra els altres, no trobe cap persona, camine a poc a poc, cada vegada més nerviosa, aplegue a un carrer estret i a mà dreta escolte un soroll fortíssim i estrany, m'aproxime i de sobte apareix una ombra negra gegant amb forma humana... la mort!!!, per això no trobe cap persona a la ciutat, ve a per mi, comence a córrer però m'agafa del braç i em desperte tota suada escoltant els crits de ma mare agafant-me fort del braç dient-me "alça't, t'has dormit i aplegues tard a l'institut".

      Marededéu quin ensurt!

Valeria Chort, 2n de Batxillerat A



VACANCES

      Hui després d’un any he tornat al meu poble de vacances i m’he trobat amb la mala noticia que la meua amiga d'infància estava molt malalta des de feia ja sis mesos, jo m’he esglaiat moltíssim i he anat el méss prompte que he pogut a l’hospital a veure-la.
      He estat parlant amb la meua amiga i m’ha dit que està molt fatigada i que no es troba gens bé, a mi m’ha preocupat molt i m’ha deixat tota la nit preocupada. El que anaven a ser les meues vacances s’acaba de convertir en un malson.
      Ara sols em queda estar prop de la meua amiga, i passar els seus últims dies junt a ella. Ara vaig a visitar-la com tots els dies des que estic ací al poble. Però avui m’he trobat amb la mala notícia ,quan he arribat a l’hospital, que la meua amiga havia mort durant la nit.
Silvia Huertas, 2n de Batxillerat A


DESTÍ

Ix de pressa del banc i va cap al cotxe, acaba de furtar en un banc de València. Nota com la suor cau pel seu front, no té por, però té la sensació que algú l’acompanya en el cotxe com a copilot. No tarda a eixir d’allí i arribar a l’avinguda del Cid a 180km/h. Aquella sensació estranya augmenta i sent com el seu cor batega més de pressa; gira el seu cap a la dreta i, a qui veu?, el seu destí tràgic. Així és com algú és dóna compte que tot acaba com comença, en companyia de la mort.

Gor Grigoryan, 2n de Batxillerat B



AIGUA
     Avorrit de la rutina, després d’una bona dutxa, decidisc anar a fer una volta per la muntanya, és dia de lluna plena, passejant i passejant, després de mitja hora vagant per les faldes d’aquella muntanya, al fons d’un camí he trobat un pou, amb la set que tinc el primer que faig es pegar un bon glop d’aigua, la veritat és que aquest pou em sonava conegut, com si ja haguera passat anys arrere per ahí, però no sé exactament a què em venia este record. En beure aigua decidisc que ja és hora de tornar, que és més tard del normal i no exactament el camí de tornada, em comence a trobar malament, comença un fort dolor en la panxa, després s'expandeix per tot el cos, note com si les meues cames se'm queden paralitzades, em desestabilitze i caic a terra, intente reptar però no puc, poc a poc perd el coneixement, fins que em quede ahí mort, apartat i oblidat de la civilització.


Víctor Fernández, 2n Batxillerat A


MORT

      Està corrent amb la major velocitat sense eixir-se'n de la línia recta, no gira la mirada. El carrer s’obri davant els seus passos i l'estressant respiració. Ella no li lleva ull. L’ha vist en sa casa i ha començat a córrer. Ha deixat tot obert i ha eixit darrere.

      Huit quadres amunt no dóna més de si, ha decidit frenar i contemplar el paisatge detalladament. No són els cantons del barri. Es volta i reprén el camí cap arrere. Res li resulta familiar. La porta oberta. S’hi aboca cautament. Quina sort, pensa, la meua mort se n'ha anat.

Alba Roig, 2n Batxillerat A

MISTERI
      Hui, vint-i-dos de desembre el senyor Pere va a treballar com tots els dies en el seu camió.
     Ell espera ansiós el vint-i-sis de desembre per anar al cementeri a portar-li flors a la seua dona, però, abans d'això aquest dia ha de fer un recorregut molt llarg per diversos pobles, un d'ells és Sedaví on ha de passar per casa de Paqui a deixar-li el seu encàrrec, però quan ell entra a la casa sent el mateix que va sentir el dia que la seua dona va morir en la seua casa, amb la diferencia que en aquesta casa no hi ha cap mort, la senyora Paqui està en perfectes condicions, li torna el seu encàrrec i se'n va a la seua casa, esperant que passen ràpid els quatre dies que falten per a sentir-se més proper de la seua dona.
     Aquest vint-i-dos de desembre mor la senyora Paqui, perquè en la seua casa hi ha diversos esperits que li criden i com que ella viu sola no té forces i ha decidit suïcidar-se per a convertir-se en un esperit més, quan Pere arriba el pròxim dia a portar-li les seues coses, es dóna compte que Paqui està morta. I mirant el seu testament li corresponen totes les propietats d'aquella senyora, que era la seua mare, però que ell mai ho va saber.
     Ara Pere espera ansiós el vint-i-dos i el vint-i-sis de desembre per a sentir-se acompanyat mentre posa flors i fa homenatges a les seues dones.

Erika Riobo, 2n de Batxillerat A



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada