25 de març 2015

CALLAT


Quan arriba a aquell desert sense arena, a aquell mar sense aigua, a aquell espai sense estrelles, se sent diminut i insignificant. La blancor d’eixe lloc el cega, no hi ha res, sols blanc. Vol cridar, però no ix cap paraula de la seua boca. Decideix caminar cap endavant, encara que està completament segur que no trobarà res, sols blanc.
Passats uns dies, o unes hores, o tal vegada ni un minut, veu un objecte a pocs centímetres dels seus peus. És un quadern de tapa dura i marró. Hi un títol en lletres daurades, “La meua vida”.
Decideix fullejar el seu interior i descobreix que està ple d’imatges on apareix ell. Les imatges pareixen mostrar records i experiències, tant bons com roïns, tant importants com insignificants de la seua vida. Quan va anar per primera vegada a la platja, quan li van donar una pallissa en el pati del col·legi, quan va oblidar donar-li de menjar als peixos o quan va perdre la virginitat en els banys del cinema. Tota la seua biografia estava impresa en fotos. Va anar al final del quadern i aleshores ho va veure, el moment de la seua mort. No es agradable veure com et mors, però ell necessita recordar. Li agrada recordar, de fet. Així es l’única forma de sentir-se un poquet més viu, observant com el fred i silenciós ganivet creua amb rapidesa el seu coll, deixant-lo sense paraules. Callat.

 José Descosido

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.