21 de març 2016

COL·LEGI PÍO XII - MICRORELATS Línia blava

MICRORELATS 2n de BATXILLERAT


Carregat com vaig, pense que si corro agafaré el semàfor en verd, però no és així. Em fixe que durarà roig 30 segons i, mentrestant, observe la senyora que es troba al meu costat, a la dreta. De segur que ve del Mercat Central, ja que porta moltes verdures. És una ama de casa que treballa molt, però a més ara ha de cuidar de la seua filla, que va patir càncer fa un any. A la seua dreta, hi ha un xic d´uns 15 anys amb una xica, que és la seua nóvia. Juguen sense tindre en compte els cotxes que circulen. El xic era alumne de la filla de la senyora de la meua dreta abans, però va ser expulsat del col·legi per mal comportament. A la meua esquerra, un home demana un taxi i quan arriba es puja. L´home és metge i va d´urgències a l´hospital La Fe, on va ser tractada la filla de la dona de la meua dreta. El taxi arriba i en pujar-se i arrancar el cotxe, el xic de la dreta de la senyora cau a terra i és atropellat per aquest. El pare del fill atropellat va anar a la mateixa escola de menuts amb la dona que porta unes bosses amb roba, la que es troba a l´altra banda del carrer.  

El semàfor marca: 3, 2, 1 i es posa  verd. Creuen continuant amb les seues vides.

Carlota Alarcón - 2n BAT A

 

Estacioneta

Els cotxes passen a tota pressa, sense fixar-se a l’entorn, sense fixar-se per exemple en les vistes que inevitablement capten la teua visió, les Torres de Serrans. És clar també que tu, asseguda a la marquesina, no tens cap preocupació més que alçar el braç per parar el bus que et portarà set parades més enllà.

Ets darrere de l’antiga estació de Pont de Fusta. Puges al bus, marques la targeta i sona el ‘piip’. Ja ets dins. Comences a buscar lloc per seure, però massa gent a l’hora punta. Camines pel corredor, a la teua dreta una mare amb un carro i a l’esquerra una parella d’ancians que probablement tornen del metge. Continues caminant, més seients però tots plens: una estudiant d’art, amb el seu llence cobert amb un drap; uns quants estudiants més amb les motxilles mig buides, bé, suposes que apunts i prou; i més enllà, cap al fons, quatre dones amb grans bosses carregades amb qui sap què. Bé, et quedes de peus fins que li dones a l’stop i atures el bus. Baixes i camines fins a la teua casa, una altra volta envoltada de cotxes que segueixen sense fixar-se a l’entorn.

Cristina Alfanjarín - 2n BAT A



El Carmel

La dona estava amb l’esquena recolzada sobre un cartell d’alcohòlics anònims, sota el fre d’emergència. Els seus ulls ametllats es perdien a la llunyania, mirant com de costum al seu passat, ple de brutícia, igual que els carrers de Shanghai on va créixer.

No es penedia d’haver fugit tan prompte com li va ser possible. El que no sabia amb dèsset anys era que la forma amb què s’havia pagat el bitllet d’avió amb destí Barcelona es convertiria en la seua professió de per vida. Netejar peix a jornada completa no estava tan malament, però son pare havia signat el contracte i el seu matrimoni blanc es faria a l’abril.

Aquella minifaldilla de cuir negre la va comprar amb els trenta euros que va traure de la seua primera nit, feia més de deu anys. Encara recordava la llàgrima que va relliscar per la seua galta quan va traure la cartera.

La dona d’ulls ametllats esperava, en veure’s reflectida en la finestra del davant, reconéixer la vida amb què somiava quan va embarcar cap al que semblava la sortida més ràpida i fàcil, tot i que mai ho va ser.

  Irene Peinado - 2n BAT B



Ha eixit un bon dia, fa vint-i-tres graus, són les tres i quart de la vesprada. Vaig a agafar l’autobús, el setze, fins a la Plaça de L’Ajuntament.

Passe, tique, faig una revisió dels seients lliures i trie el que em pareix el millor.  Esquerra, al fons, allí està ell. Mateixa jaqueta, mateixes sabates...
Parla per telèfon, està nerviós, potser l’haja deixat la nóvia amb qui porta quatre anys perquè no té temps per a ella, o potser li hagen denegat un crèdit al banc. El que no sap és que hui serà un dia de sort per a ell, el millor de la seua vida segurament. Baixarà a Machado, com sempre, i es trobarà amb la seua parella. Ella li esperarà per donar-li una bona notícia, potser estiga embarassada.

Pròxima parada: Plaça de L’Ajuntament. Baixe.

Rocío Molina - 2n BAT A



Han donat les set i mitja i encara seguisc allí assegut al meu seient, imaginant la vida de les persones que es troben al mateix vagó. Arribem a la següent parada, on  s’endinsa un xiquet amb un aspecte roí, alça un segon els ulls com si buscara alguna cosa, però de seguida decebut els baixa. Per la seua estatura, sembla que té al voltant de huit anys, i pel seu aspecte, podríem dir que acaba de viure una catàstrofe. Només mitja hora abans, anava passejant cap a l’escola amb els seus pares, com quasi tots els matins, quan es trobaren amb dos homes que començaren a fer rialles. La seua mare li va dir que s’amagara darrere del cotxe blau, i és en eixe moment quan la sentí cridar, dient-li que correra i que no mirara cap enrere. El xiquet va eixir corrent fent-li cas, i mentre les seues llàgrimes relliscaven per les galtes, es va endinsar al vagó del metro. Encara veig com cauen algunes d’eixes llàgrimes i és que el seu cap està revivint aquell moment, intentant assimilar que ha pogut passar, preguntant-se si tornarà a veure als seus pares una altra vegada.

Nuria Aparicio - 2n BAT B



La dona de rosa va entrar al vagó on em trobava quasi sense adonar-me’n. La tornada en metro des de l’hospital on treballava ja formava part de la seua rutina des de feia més de deu anys, quan finalment es va graduar i va començar a treballar en un auster edifici de la perifèria. Però aquell dia era diferent. Mirada perduda, aspecte cansat i un marcat tic en la mà dreta mostraven clarament com a la dona de rosa la inquietava alguna cosa: aquesta vesprada havia tingut lloc la seua primera –i última- mort a quiròfan.

La dona de rosa no podia evitar sentir-se culpable, en part, per no haver pogut salvar una altra vida que, sense tan sols acomiadar-se ni fer soroll, va abandonar la sala de l’hospital. Tal volta va ser aquesta inquietud que la pertorbava el fet que, en eixir de la boca de metro, estiguera suficientment distreta com per no veure el cotxe que s’apropava a una velocitat superior a allò habitual; tal volta va ser aquest el fet que va provocar que, la mort a quiròfan no fóra l’única aquella vesprada. I, veient el futur que l’esperava, assegut al vagó tan sols podia sentir una profunda llàstima per la innocència de la jove dona de rosa i la desgràcia del seu fatídic destí.

Inés Viñas - 2n BAT B



Ets dins del metro quan de sobte trobes al teu costat un home negre i gran amb cicatrius per tot el cos. Vols observar-lo millor i et canvies de lloc per posar-te enfront d’ell. L’home negre i gran ha viscut durant molts anys a Síria, amb pobresa, guerres i ha vist morir a tota la seua família. Vivia envoltat de dolor i destrucció, però a pesar d’això era feliç amb els seus pares. Fins que un dia un míssil de guerra va impactar justament en la seua casa i va provocar la mort de la seua família. Ell estava jugant amb els seus amics quan va descobrir la catàstrofe ocorreguda.

L’home negre i gran encara no ho sap però està a punt de morir tal i com ho van fer els seus pares. Dins de 24 hores la seua casa serà bombardejada junt amb altres, per terroristes. Tot s’haurà acabat per a ell. Va vindre a Barcelona amb l’objectiu de refer la seua vida, es va casar, va tenir una filla que ara té 18 anys i va començar a treballar com a dibuixant. L’home negre arribarà a la seua casa, dinarà a soles perquè la seua família està de viatge i morirà feliç sense sofriment ni dolor.

Mercedes Castro - 2n BAT B



Com cada nit vaig agafar el metro a les 11:00 cap a ma casa. Com cada nit estava la mateixa gent, la senyora amb el seu fill, el vell de la gavardina i eixe jove castany de mirada sinistra. Però aquella nit hi havia quelcom diferent, al meu costat es va assentar un senyor molt major amb la barba blanca.

El vell de la barba vivia des de fa anys a la ciutat i era enterrador en el cementeri municipal. Desprenia una pudor característica dels morts i dels cossos podrits que tant manejava. Molts rumors diuen que el vell de la barba cada 19 de febrer tenia per costum segrestar a algú i soterrar-lo viu al cementeri, lloc que considerava la seua llar. Coincidències de la vida l'any passat el 19 de febrer va desaparèixer un jove de 28 anys a qui mai es va trobar, l'any anterior una xiqueta d'uns 9 anys i l'anterior un home major de qui mai més es va tornar a parlar.

El vell de la barba em va mirar i li vaig tornar la mirada des del meu lloc aquell 18 de febrer a les 11:30. Jo no creia en rumors ni coincidències però segons el vell de la barba, això mateix van dir la xiqueta, el jove i el senyor major.

Jesús Villanueva - 2n BAT B



Entre espentes t’obris pas al primer vagó del metro. Feia molt de temps que no estava tan ple. Et col·loques en peu, al costat d’una senyora amb cara de fàstic. La mires amb discreció i et fixes en el collar i les arracades de perles que porta. No ets l’únic que la mira, al teu voltant gent de totes les classes examina la dona de les perles. Uns, com tu, curiosos; i d’altres, amb intencions poc honrades.

Mai no ho reconeixeria, però la dona de les perles té un secret: està completament arruïnada. El collar i les arracades que ostenta orgullosa són l’únic que conserva de la fortuna milionària dels seus pares, la qual va perdre a causa de l’addicció al joc del seu marit. Com que l’home ha intentat vendre les vistoses joies en més d’una ocasió, la dona no té més remei que portar-les sempre damunt.

Repares aleshores que porta una maleta. Per fi s’ha decidit, després de trenta anys de matrimoni, a abandonar el marit que l’ha arruïnada i a gaudir del començament d’una nova vida a Alemanya, on viu el seu germà. Desafortunadament, el seu avió mai no arribarà a l’aeroport de Berlín.

Ana Martínez Roselló - 2n BAT B

 
 
Eren les cinc i mitja del matí. Encara no es veien ni els primers raigs de sol però ell ja estava a les escales, baixant per fer com cada dia la seua intensa jornada de treball. Entrà al quart dels uniformes i es posà el seu. A continuació va obrir la porta i va entrar a la cabina. Un silenci sepulcral. Quedaven encara deu minuts per eixir de l’aeroport, on el trànsit no parava. Un dia més en aquella cabina de metro, esperant per començar el trajecte i sense saber qui pujaria hui. Quan quedaven sols dos minuts, pujà un home vell amb bigot, pensionista, amb barret i gavardina negres. No l’havia vist mai. Malgrat la seua curiositat, no podia preguntar-li qui era. Què podia pensar aquell home d’ell si ho feia? Per fi es va fer l’hora i arrancà la marxa.

L’home del barret potser anava a conéixer al seu nou nét, però la indumentària no acompanyava l’ocasió. El banc acabava de buidar el seu compte. Una altra víctima de l’especulació. Tot i això, ell continuava amb la seua vida: anar a Serrans per pintar l’alba i esperar que algú li comprara la seua obra al carrer del Micalet.

Pablo Pastor - 2n BAT B



Quasi

Com tots els dissabtes et disposes a agafar el tramvia de les 10:47 a la parada de Benimaclet, encara que saps que arribarà tard. Però sents que hui és diferent, hui el tramvia està buit. Seus i esperes fins a arribar a Tarongers, però tot és massa buit, fins que puja una xica d’uns vint anys i, encara que han passat dues parades i que el tramvia està ple, tu no li lleves els ulls del damunt.

De sobte veus que porta una carpeta on potser guarda els materials d’alguna assignatura, tal vegada siguen els materials de dibuix; sí, sembla que sí… La xica està mirant per la finestra, com si esperara algú,  el que ella no sap és que quan baixe del tramvia xocareu i totes les seues coses cauran a terra. Ella et dirà que ets tonto i que mires per on vas, tu la invitaràs a sopar, ella dirà que sí.

Al seu costat hi ha un xic amb un pírcing a l’orella, ell la besa i tu despertes.

Óscar Terrasa - 2n BAT B




La jove d’ulls verds mirava el seu rellotge contínuament des que va pujar al metro, amb l’esperança de no arribar tard a l’estació d’autobusos i amb el nerviosisme que li provocava aquesta situació, ja que estava acostumada a arribar a l’hora a qualsevol lloc. Al seu costat s’alçava una figura masculina més alt que la jove d’ulls verds, i amb cabells molt curts. Ell li portava  la maleta i agafava a la xica amb l’altra mà que tenia lliure. Aquest gest de fermesa i despreocupació li donava tal tranquil·litat que per un moment deixà de mirar el seu rellotge i feia que ambdós només tingueren ganes d’abraçar-se i donar-se besos una i altra vegada.

En  arribar a l’estació, hauran d’acomiadar-se amb presses i el dos tornaran a la realitat, una realitat que han deixat arrere aquests dies que han passat junts després d’un mes sense veure’s, i ara, una altra vegada, se separen. Els dos havien decidit que continuarien amb aquesta relació a distància, encara que no fóra fàcil per a ningú. Arribat el moment d’acomiadar-se, el dos tindran un mateix pensament al cap: no sabran si algun dia tornaran a veure’s...
Lucía Morán - 2n BAT B




Mentre observe, la meua mirada es queda fixa en una jove d'ulls grans foscos i cabells castanys. Observe una mirada espantada i nerviosa. Pareix que és la primera vegada que puja al metro, i per això mira diverses vegades el cartell de les parades per a assegurar-se que es troba al metro correcte mentre simula que tecleja en el mòbil per no paréixer inexperta.

Esta jove adolescent des de xicoteta ha viscut en els afores de la ciutat i per això no està acostumada al transport públic. En separar-se els seus pares, va vindre a viure al centre i ara es veu obligada a utilitzar-lo per a moure's per la ciutat.  Habitualment empra l’autobús o la bicicleta, no li agrada xafar el món subterrani del metro perquè té claustrofòbia. Però ara hi ha algú que ha aconseguit que desaparega esta por pels espais tancats, que ha aconseguit que la jove xica que mai ha agafat un metro siga capaç d'entrar-hi només per la felicitat que sent en eixir d'ell i trobar-se amb ell, convertint aquest transport en el lloc on més serenitat i felicitat troba.

Alicia Martínez - 2n BAT B



Històries trencades

Almàssera, Línia 3, puge al metro. A les dos parades pugen una dona i la seua filla. És menuda. Parlen de la importància dels estudis i de coses relacionades tots els dies. Sempre les reconec. La mare sempre em somriu, encara que no sap ni el meu nom. Se senten i xarren.

La mare no ha estudiat. Ha tingut una vida dura. Vol el millor possible per a la seua filla. És una dona responsable, encara que de menuda no ho va ser. Estudiava a Torrefiel però no era el que ella volia. Estava enamorada i el món era secundari, igual que el futur. Ara és mare soltera per haver intentat fer una història perfecta d’amor i no aconseguir-ho.
           
La filla, educada, no troba el seu lloc a l’escola. Els companys no l’accepten i son pare no és al seu costat. A soles té a sa mare i quan la mira ho transmet. És dèbil sense sa mare al costat i no sap què serà del demà perquè no té motivacions.
           
Arribem a Facultats i baixen. Ha sigut un trajecte curt. Les mire per última vegada. Se separen i semblen més indefenses, com si els faltara l’altra per a sobreviure.

Ana Molina - 2n BAT A



Pròxima estació: Colón

El tren es para a Colón. En aquesta parada sempre hi ha molta gent. Persones amb pressa esperant a l´altre costat de l´andana per entrar al vagó.

Immediatament entra una parella de joves, d´uns setze anys, acompanyats d´una dona adulta. Per sort agafen dos seients lliures enfront seua. Els observa detingudament com juguen a fer-se manetes.

La infància de la xica va ser difícil, els seus pares van morir a un accident quan era molt xicoteta i va ser adoptada per una parella amiga de la família que tenia un fill. Els joves juganers dels seients d´enfront es van criar junts. Quan sa mare es va adonar de la proximitat dels fills posà obstacles entre ells. Matriculà a cadascú a un col·legi, feien activitats extraescolars diferents i mostrava desil·lusió quan els trobava junts, el que va fer que els joves es distanciaren. A poc a poc arribaren a l’adolescència, època de passions i curiositats. Els joves juganers dels seients d´enfront es besaven darrere de la casa, on ningú poguera descobrir el seu amor secret.

La mare els descobrirà, tirarà la jove de casa i prohibirà que estiguen junts.

Laura López - 2n BAT A



            Puges al tramvia a l'estació de Pont de Fusta per a fer un curt trajecte cap a Reus quan veus que en uns quants seients endavant hi ha un avi, a soles, mirant la ciutat amb uns ulls cansats, perduts, esgotats. Els ulls d'una persona cansada de viure.

El que no sap l'avi és que en unes hores arribarà a sa casa, una casa que l'ompli de soledat. Fa només cinc mesos de la mort de la seua dona i la troba a faltar moltíssim.
           
Obrirà la porta de la casa i es trobarà la figura d'un jove que es girarà ràpidament amb pànic al rostre, una fogonada i de sobte l'avi estarà mirant el sostre. Intentarà pensar el que ha passat, però abans que puga fer res es veurà transportat a una escena que porta recordant tota la seua vida: una església. Feia ja tants anys, tots els seus amics i familiars presents girant-se per a vore una dona preciosa creuar la porta del fons de l'església. Intentarà aixecar el braç cap a la dona a qui estima més que a la seua vida, però està cansat de viure.

Salva Cuñat - 2n BAT B


Sagrada Família

El metro arriba a la parada de la Sagrada Família. Com has vist des del principi del trajecte, molta gent baixa i molta gent puja. D'aquesta parada el que més et crida l'atenció és el nombre d’estrangers que hi puja. Però, d'entre totes les persones que pugen, et fixes en un xic d’uns quinze anys, amb uns ulls tan blaus que saps que no t'oblidaràs mai de la bellesa que et transmeten. El metro continua el seu camí i tu no pots fixar-te en res més que en els ulls d’aquest jove. Arribem a la parada de Collblanc. El xic es disposa a anar-se'n i tu, en el fons, no vols que això passe. El xic se’n va i puja al tren a la mateixa vegada que ix un home d’uns seixanta anys. Té els mateixos ulls que el xic i no pots evitar preguntar-te si potser són família. Però no ho són, perquè quan s'han creuat ni tan sols s'han adonat que eren al costat l'un de l'altre. Ara només pots pensar que és increïble que hages vist passar cinquanta anys d'una mateixa persona a dos cossos diferents alhora i és una de les coses més estranyes que t'ha passat des que has pujat.

Áurea García - 2n BAT A



Parada Benimaclet

Són les tres de la vesprada. Quasi no hi ha ningú al vagó del tramvia on estic. Davant de mi estan asseguts dos homes que xiuxiuegen entre ells en un idioma que no entenc. Són de mitjana edat i van vestits elegantment. Pareix que es dirigeixen a una reunió de negocis.

Però estan massa nerviosos per a una simple reunió. Semblen intranquils i del coll d’un d’ells cauen gotes de suor. Pense que faran alguna cosa que no fan massa sovint o que directament no han fet mai. Estaran planejant un crim? Volen assassinar algú?
Acaben de baixar del tramvia a la parada de Benimaclet. I si es dirigeixen al banc que està al costat de la parada? Pretenen atracar el banc? A un d’ells se li marca a la cintura un objecte de forma estranya. Potser es tracta d’una pistola. I l’altre porta una bossa amb ferramentes. I si són per al gran colp? Però per a què voldran els diners? Per a pagar la hipoteca? Per a pagar deutes per temes il·legals?

M’estic tornant boig. Potser tan sols són imaginacions meues. Probablement tornen casa després d’una jornada de treball.

Pablo Blasco - 2n BAT A




Només em queden tres parades per a arribar. El metro cada vegada més ple i ara,  prepara't, que puja més gent. Però espera, qui és eixa xica que acaba de pujar i s'ha assentat quatre files davant meu? M'ha deixat sorprés. Ha de ser empresària; no, millor advocada. Porta falda i jaqueta ajustada. Acaba de perdre un cas; normal, defenent a un criminal que té milers de proves en contra seu, què esperava? Hauria d'anar a parlar amb ella? Podria ser la meua futura esposa, la mare dels meus fills. No li falten els diners, quin rellotge porta! Guanyarà  uns tres mil euros al mes i prompte heretarà dels seus pares totes les terres de Sitges. És la meua oportunitat per a conquistar-la, però... me muir de vergonya! He de donar-me pressa, només em queden dues parades. I si em diu que no? Val, m'alce i vaig. Estic anant mentres comencen a pujar i baixar gent del metro en la parada de l'Albereda. Espera, espera, espera... qui és eixe xic que acaba de pujar i li ha plantat un bes? “Carinyo”? Com que “carinyo”? Finalment, decidisc donar mitja volta i tornar a la meua butaca. 
Marcos Gabarda - 2n BAT B




Va ser en eixe moment quan vaig alçar el cap i el vaig vore assegut al final del metro. Era un xic alt, prim i castany. Estava molt nerviós, li tremolaven les cames i no parava de mirar cap a tots els costats.  Es notava que no era de la ciutat.

Era d’un poble xicotet i volia fugir del seu pensament, de la quotidianitat. Es va decidir a donar el gran pas i va anar a Barcelona per poder arribar als seus somnis. Va intentar durant mesos aconseguir els sues propòsits. Era un xic molt nerviós i l’única cosa que obtenia era un rebuig darrere d’un altre. Un dia qualsevol, va pujar al metro com tots els matins. Mirava per la finestra amb la mirada perduda, trobava a faltar la seua vida anterior. No tenia forces per a oblidar-ho tot, però va respirar fons i va alçar el cap. I allí estava ella asseguda camí del treball, llegint el seu llibre preferit. A partir d’eixe dia ell esperava impacient pujar al metro per a trobar-se-la, per fi havia aconseguit el seu propòsit. Ja no tenia la sensació d’haver fracassat.

Inma Esplugues - 2n BAT B




Mirava detingudament aquell muntó de pírcings, dilatacions i tatuatges que s'acabava d'assentar en el seient del metro davant de mi. Li deien Jonathan (el nom ho diu tot) i era un drogoaddicte que ofegava la seua miserable vida en litres i litres d'alcohol. Jugava amb el pírcing del seu llavi mentres agitava el cap al ritme d'una música que pareixia ser Hardcore. Sempre es posava eixe tipus de música ben alta, cosa que molestava als viatgers, que no s’acostaven mai a ell, ja que el seu aspecte no inspirava cap confiança.

En eixe moment, el metro va donar una frenada en la parada Verdaguer, on van pujar una xiqueta i la seua mare de la mà. Per a la meua sorpresa quan la xiqueta es va abalançar cap a Jonathan cridant-li "Papi", ell s'alçà per a cedir-li el lloc a la seua dona i fer-li una besada. En eixe moment, em vaig sentir malament d’haver jutjat aquell home per la seua simple aparença i després de contemplar la seua meravellosa vida junt a eixes dos persones, vaig buscar amb la mirada a una altra persona sobre la qual reflexionar fins que arribava a la meua parada, Maragall.

Ana Revert - 2n BAT B



El bloc de dibuix

Parada nova, s’ha pujat un xic. S’ha assentat al costat teu, porta un bloc de dibuix no molt gran, obri el bloc per la primera pàgina i agafa un bolígraf de la butxaca: “Soy todo lo que quiero, porque tú eres todo lo que quiero.” Paraules d’amor. De segur és per a la seua xica, han de complir un més o un any d’estar junts.

Quan ell li done el bloc, ella s’emocionarà, plorarà i no sabrà què fer a l’hora de llegir les paraules escrites pel seu xic. Es llançarà al seu coll, es besaran i finalment s’aniran al restaurant on han reservat el dia anterior. Però, el xic del bloc agafa la fulla on ha escrit las paraules com si fóra a trencar-la. No està gens conforme amb el que està pensant. Intentes incorporar-te per a poder visualitzar bé la situació, no ho  aconsegueixes. Dubtarà de la seua relació? Ella no estarà segura de si vol continuar?

Finalment es posa en peu, parada nova, es veu més tranquil. Anirà amb ganes, decidit i enamorat, enamorat de la seua xica.

Laura Acuña - 2n BAT A



Fugint a la Línia 5

Ramon va pujar al metro en direcció Sant Ildefons per a reunir-se amb el comité de la seua empresa, on portava treballant cinc anys. Li van dir que hi havia una proposta ben interessant per a ell. Va agafar les millors sabates que tenia i va prendre el metro quasi mastegat per les portes d'aquest.

Quan se'n van tancar les portes, va veure un jovenet d’uns vint anys que entrava a molta velocitat al vagó. Portava un esmòquing i molts nervis a la seua cartera. Ramon va sentir en aquell moment que una necessitat imperiosa de parlar-li ocupava el seu cos, però es va controlar per tal de continuar observant-lo. El jove en qüestió semblava que anava en direcció a algun lloc important i arribava tard perquè no parava de mirar el seu rellotge. Ramon va recordar en aquell moment els nervis que va sentir ell feia 5 anys quan va agafar la Línia 5 per a anar a la seua primera entrevista de treball.

Les portes es van obrir de sobte en la parada de Can de Boixeres i Ramon es va sentir durant unes mil·lèsimes de segon entristit per la possible partida del jovenet que observava amb tanta tendresa. El jove va desaparéixer durant trenta segons, però després va tornar al seu lloc de partida.

Ramon es coneixia perfectament el trajecte del metro. Per això, quan quedaven segons per a arribar a Sant Ildefons, va decidir apropar-se a la porta per saludar al jove i donar-li ànims en el que pareixia ser el seu primer dia. Cada vegada que s'apropava, el jove nerviós anava fent-se més gran fins que es va dissoldre en el seu reflex.

Teresa Madueño - 2n BAT A



Carrer Borriana

El taxi s'atura en sec enmig de la Plaça de l'Ajuntament. Et preguntes quan acaba el teu torn de treball i sospires, encara et queden dues hores més.

T'agrada el teu treball però sempre has volgut més. De xicotet volies dedicar-te al món de l'ensenyament. Puja al taxi una dona acalorada amb la pell blanca i mig segle a l'esquena. “Bon dia, al carrer Borriana, per favor!” Ho diu amb tranquil·litat però notes la seua angoixa constant. Et fixes pel retrovisor en la seua roba. Va vestida amb un vestuari prou car i ara anirà ben orgullosa i sense cap dubte a vore la seua nóvia mentre treballa a la botiga de polseres. La família de la clienta sempre ha viscut acomodada i mai ha acceptat la seua relació amb una dona. Pares de sobte perquè un cotxe s'atura al teu carril. “Queda molt per arribar-hi?” “No, senyora... vora tres minuts més.” Efectivament, en baixar del taxi, la teua clienta demanarà matrimoni a la seua futura dona.

Víctor Martínez – 2n BAT A




Has tornat els teus ulls al jove de cabells vermells.

Ara té les mans a les butxaques de la seua jaqueta. Et sents oprimit per ell i per l’altre passatger. Segurament anirà a la Universitat Pompeu Fabra per fer la seua carrera de Traducció i Interpretació. Li agrada moltíssim l’anglès i pensa anar-se’n aviat d’intercanvi a Regne Unit o Alemanya. S’ho està pensant. Veus que agafa el seu mòbil i es posa a parlar amb un amic. Veus al seu whatssap que li proposa al Jordi, el seu millor amic de la infància, de quedar aquesta vesprada. Aniran al cinema i veuran aquella pel·lícula nova de comèdia que tant ha insistit el jove de cabells vermells. Està somrient molt i riu negant amb el cap. Es comporta una mica nerviós. La seua cama es mou frenètica.

-Mare meua! -murmura.

Avui li dirà tot el que ha de dir-li al seu amic. Des de fa molt de temps ha estat enamorat d’ell, però mai ha dit res. Aquesta vesprada, desprès de la pel·lícula, li ho dirà. Òbviament ho sap, en Jordi. Ho sap. S‘aixeca i agafa, tremolant ansiós, la seua motxilla. Allò que no sap és que el Jordi no hi anirà.

Luna Vivanco – 2n BAT A



Continues assegut al vagó d’aquell metro esperant, pacient, arribar al teu destí. A poc a poc, les parades passen i la gent baixa amb cares d’alegria, tots disposats a pujar a casa i veure les seues famílies després d’un dur dia de treball, a besar la seua parella i jugar amb els seus xiquets. Una vida que tu somnies tindre en un futur pròxim i que prompte arribarà. 

Dirigeixes la mirada cap el extrem dret del vagó i trobes un xic assegut com tu, amb les mans entrellaçades a la zona ventral, els ulls tancats i capcot. Ell pensa en la seua amiga, la que ha estat al seu costat des de menuts i amb qui ha tingut la sort de viure milers de moments fantàstics. Està enamorat però no sap com dir-li-ho. Sent por de perdre-la si es declara i prefereix no arriscar-se. No pot, no podria suportar tirar per la borda una relació de tants anys, no suportaria perdre-la i és ben conscient. No sap per on començar, no sap què dir-li, no sap quines paraules usar. Mai s’havia plantejat aquella situació, com ho faria, què diria, i els dubtes i la por guanyen terreny. Però sap que si ha de passar alguna cosa ha de ser ara, es troben millor que mai, no pot deixar escapar aquesta oportunitat.

Jose Huerta - 2n BAT B



Les portes del metro s'obrin i observes com entren dues germanes d'avançada edat.

Les dues germanes que solien passar la nit fora per la seua família vivien en una barraca enmig de la muntanya patint el fred de la nit de la serra. Una nit es trobaven cuidant un ramat d’ovelles de les quals depenia la seua família, ja que la mare cuidava a la filla menuda i el pare estava caçant. Les dues germanes estaven a la intempèrie en una barraca de pastors amb un foc encés per a protegir-se del fred. De sobte, una ovella es va escapar del ramat. La filla major va anar darrere d’ella per aquell bosc mediterrani, fosc i replet de pins. Va seguir-la fins a la riba d’un riu, on la va perdre de vista. A l’altra riba del riu hi havia un home vestit completament de negre el qual li va cridar “filla” en un to molt trist. La xiqueta va començar a córrer espantada en direcció on estava la seua germana. Quan va arribar-hi, començà a plorar i tot seguit també la seu germana. Espantades, van abandonar el ramat i van tornar a la casa amb sa mare, que les tranquil·litzà.

José Manuel Campos - 2n BAT B




MICRORELATS 1r de BATXILLERAT


La dona de la línia 9

Es van obrir les portes i ella va llançar alguna cosa a les vies, després va entrar. Semblava treta d'una altra època. Pel seu aspecte es diria que era una dona dels feliços anys vint, amb eixe vestit ajustat fins a mitjan cama, un barret amb una flor que li cobria gairebé tot el cap, els cabells ondats i la cara excessivament blanca que destacava per una gran línia negra sobre les parpelles dels seus ulls.

Es va asseure al costat de la finestra amb la mirada perduda, perquè ni el moviment de l'andana ni el de l'interior del vagó van aconseguir distreure-la. El metro es va posar en marxa i fins a les zones fosques seguia mirant, com si d'un paisatge es tractara, el que veia era passar ràpidament la seua vida, una trista vida, que delatava aquella llàgrima que sortia de la comissura del seu ull pel dolor que dies abans li havia produït la ruptura amb el seu nóvio.

Portaven gairebé cinc anys junts, molts moments feliços i la il·lusió pel seu imminent casament, un casament que ja no arribaria mai, perquè ell l'havia deixada per la seua millor amiga. Així que, aquell dia va agafar a Machado la línia 9 del metro, destinació aeroport, deixant a l'andana el seu passat. Un passat que volia oblidar quan va tirar a les vies la foto de la seua amiga i l'anell de compromís. Eixos eren els últims records del passat d'una dona que semblava d'una època feliç i era la tristesa personificada, però que sens dubte viatjava cap a un nou món i un futur millor.

Irene Herrera, 1r de batxillerat




Mai hauria imaginat que un viatge tan curt em serviria per començar aquest llibre. Com tots els dies, vaig pujar al bus que em portava a casa. Només hi havia un lloc lliure i em sentia molt cansada. A la xica que estava junt a la finestra se li va escapar una llàgrima i em vaig sentir un poc incòmoda. A pesar de tot vaig decidir seure al seu costat. Ella mirava el seu mòbil i a vegades plorava. Sense saber res vaig suposar que estava trista perquè el seu últim nóvio l'havia deixada feia poc. Vaig voler mirar el mòbil de reüll però no vaig aconseguir veure’l. El viatge s´estava fent molt llarg, em preguntava quantes parades quedaven per arribar finalment a casa. Vaig mirar per la finestra i vaig veure un xic que venia corrent cap a l'autobús. Es van obrir les portes i va pujar. Pareixia que buscava algú. Buscava la xica del  meu costat. Ella es quedà bocabadada quan va veure allò que va traure el xic d’una bossa. Era un gosset blanc molt bonic amb algunes taques negres. La xica es va posar molt feliç en veure’l i va baixar amb ell en la següent parada. Jo vaig continuar observant per escriure una altra història, com feia tots els dies.

Ana Vañó, 1r de batxillerat




La lluna encreuada

Estava jo escoltant la cançó que més m’agradava quan va entrar al vagó del tren una dona d’uns setanta anys que portava un vel Hijab i vaig suposar que era musulmana.

Va seure a uns set metres de mi; anava molt arreglada: portava joies i la seua roba pareixia nova, de pura seda. Estava com impacient, no deixava de girar els seus anells.

Segurament havia trobat al seu únic amor de l’adolescència per les xarxes socials i anava a veure’l. Els pares d’ambdós els havien prohibit que es veren mai més, un xic cristià i una xica musulmana... Fa cinquanta anys açò no entrava en el cap de ningú.

Quan la família del xic es va anar del país, la xica es va casar amb un musulmà i, poc després, ho va fer el xic amb una cristiana; però els enamorats van viure els seus respectius matrimonis molt tristos i desitjant tornar a abraçar-se.

El tren s’havia parat, la dona es va alçar i va començar a tremolar quan va veure un home de la seua edat esperant en un banc. Ella va baixar del tren i l’home va anar al seu costas. Es van mirar amb els ulls humits, van començar a plorar, es van donar la tant esperada abraçada i després del primer petó, se'n van anar, junts, feliços de començar de nou la vida que els havien furtat anys enrere.

Mario Mateo, 1r de batxillerat




Ara vaig jo

Quasi no la vaig veure entrar al vagó darrere d’aquella colla de xics. Venia arrossegant una xicoteta maleta i va seure enfront de mi. Portava el monyo desarreglat i les ulleres fosques. El que em va cridar l’atenció va ser la seua expressió, tenia una mirada de tristesa, com cap a alguna cosa que no pots recordar, però a la boca tenia un lleuger somriure com d’esperança. Portava una carpeta que mirava com volent obrir però que no ho feia. El que sí va mirar dues vegades amb les mans tremoloses va ser aquell paper arrugat que va traure de la butxaca i que pareixia contindre una adreça, la seua destinació després d’aquest trajecte de metro. Va ser en traure el paper i girar-se que em vaig fixar en les blaüres que portava mal dissimulades amb maquillatge a la galta i a la monyica. Tal vegada eixes blaüres que l’havien portada a decidir anar eixe matí a la comissaria i decidir-se a denunciar el maltractador amb qui portava huit anys casada. Per fi ho havia fet i ara es dirigia a l’adreça de la casa d’acollida que li havien donat en serveis socials, es dibuixava aquell principi de somriure en la cara, el principi d’una nova vida. El metro es va detindre en la seua parada, ella es va alçar, va sospirar, va estrènyer contra el seu pit la carpeta amb la denuncia, va estirar la maleta i va alçar el cap al front com dient: “Ara vaig jo”.

Paula Márquez, 1r de batxillerat





Era un diumenge quan vaig arribar a la cafeteria on vaig habitualment. Em van posar el meu café de sempre amb bromera. Tota la gent tornava de la primera mascletà de març. Va entrar un jove amb la seua estimada i van demanar amb molta educació el dinar. Els dos estaven molt feliços perquè anaven a casar-se en un any. Haurien de preparar-ho tot perquè fóra un dia molt especial. Al meu costat estava un xic que havia estudiat per ser fisioterapeuta. Ell havia sigut un professional a l’esport. Era campió d’Espanya en natació i havia aconseguit la millor marca en croll de tota Europa. Ell havia tractat una parella major amb els quals tenia molta confiança. Ell els esperava a la seua consulta per ajudar-los amb exercicis per a l’esquena, ja que havien sigut operats. Tenien una filla que era organitzadora d’events i casualment organitzaria la boda de la parella jove que havia entrat a la cafeteria. És més, acabava d’entrar la mare de la nóvia que havia estudiat junt al pacient major del fisioterapeuta. El que ells no sabien era que s’anaven a trobar tots en la boda junt al cambrer que a més de ser amic dels nóvios havia sigut el nóvio durant uns quants anys de la filla de la parella major.

Silvia González, 1r de batxillerat





Entra una jove, de cabell obscur, ulls clars i pell de porcellana. S’asseu de seguida al teu costat, escoltes com la seua respiració s’accelera, està nerviosa. Veus que porta una carta que llig unes quantes vegades, no està segura de realitzar aquest viatge. La carta és anònima, posa el lloc on s’han de reunir, l’hora de la quedada i un missatge que diu com d’important és aquesta cita per a ella  ja que li pot canviar la vida.

Finalitzarà el seu trajecte i es dirigirà cap a la cafeteria on ha quedat. Nerviosa seurà a la primera taula, prop de la porta, i esperarà fins que apareixerà un home major amb barba blanca com el seu cabell i uns ulls blaus com la mar. Es quedarà paralitzada, aquella cara li semblarà familiar. L’home es dirigirà a la taula i amb un somriure acariciarà els seus cabells. De seguida s’adonarà de qui és i les llàgrimes s’apoderaran dels seus ulls. Son pare... quant de temps.

Mireia García Lozano, 1r de batxillerat




MICRORELATS 4t ESO


Huit del matí, la meua hora habitual d’agafar la línia verda direcció a les universitats. Com ja és habitual, pugen amb mi la xica de cabell rosa i el xic que l’any que ve serà el seu cunyat.

Havia arribat la tercera parada. Abric roig amb pantalons foscos, els mateixos que va portar ahir quan va anar a l’hospital a veure el seu cosí nounat al món. Agafa el mateix seient de tots els dies i es pregunta si hui serà un bon dia, si hui la gent la felicitarà pel seu 39 aniversari, si hui serà important per a algú... S’ha alçat aquest matí amb ganes de menjar-se el món ja que ahir, quan va visitar el seu cosí va entropessar amb el xic més increïble que havia vist i va fer un poc el ridícul... No va ser dels seus millors dies. Amb un pensament confús es posa a pensar en la seua vida, en com pot haver canviat tant, passarà el seu aniversari allunyada de la seua família que via a Cadis, on anirà dins d’un temps acompanyada pel xic de l’hospital. No és de les coses que més la preocupen ara, però li agradaria tindre la seua família prop. Acompanyada de la seua bossa de mà de color crema, es dirigeix al seu treball, a presentar eixe projecte que no la deixa tranquil·la, amb el qual ja porta un mes treballant. Porta tanta preocupació damunt que no arriba a pensar que en eixe mateix instant quan el tren de la línia verda s’ha posat en marxa una altra vegada, un xic amb cabell fosc i d’ulls blaus que està pensant en eixa xica dels pantalons foscos, massa preocupada en el seu treball, acaba d’ocupar un seient en un d’aquells vagons.

Laura Sáez, 4t d’ESO




Era dissabte de matí i com tots els dissabtes havia d’agafar el metro que em portaria a la meua acadèmia de ball.

Doncs, allí em trobava, esperant com totes les setmanes el transport que em portaria a la meua destinació, però no em trobava jo a soles, també estava aquella dona que anava a la seua botiga i l’home que, com quasi tots els dies arribava tard a l’oficina. Encara que el que més em va sorprendre va ser veure aquella xica, Carlota, amb cara de pocs amics, junt a la seua mare i unes quantes maletes.

Aquest va ser el moment en què em vaig adonar que no tornaria a veure-la. Ella només vivia amb la seua mare, ja que el seu pare les havia abandonades quan solament tenia cinc anys i les havia deixades en una situació econòmica no molt bona; però, ara, la seua mare havia trobat un treball que, al menys, els permetria viure d’una forma més còmoda. El problema? Carlota hauria de deixar tots els seus amics, la seua parella i els seus estudis per començar una vida nova a un nou país.

Malgrat açò, com se sol dir, mai s’ha de veure un canvi com aquest d’una forma negativa, ja que la vida pot donar un gir inesperat en qualsevol moment.

Maria Clemente, 4t d’ESO




U-Bahn

Feies tard altra vegada. I a Berlín, caminant no arribes mai, així que gastes els marcs que tens i agafes el metro. Wienerstraβe. El tren acaba d'arribar. Puges en l'últim moment i t'asseus. El tren avança i et fixes en les persones que t'acompanyen. Una mare vestida de negre i la seua filla, encara superant la pèrdua del marit i del pare respectivament. Un estudiant sense un ull i la cama dreta, a conseqüència de la guerra.  Schlesisches Tor. Puja un home que crida la teua atenció: ben vestit, amb un maletí de cuir a una mà i un periòdic a l'altra. L'home, treballador del Deutsche Bank, amb la vida apanyada, s'asseu enfront teu i llig el diari. Té el temps just per fer-ho, es baixarà en la següent parada. La seua expressió es trenca només llegir la portada. L’examines: primer desconcert, després por. Travesses Oberbaumbrücke i l'home, ara ple de determinació, s'alça, dóna un colp a la finestra amb el maletí i es llança a les fredes aigües del Spree. Molts seguiran el seu exemple. El Credit Amsteld, banc austríac, ha fet fallida pel "Crack del 29", i amb açò, l'economia d'Europa central s'enfonsarà. Stralauer Tor.

Miguel López de la Reina 4t d’ESO





Abans d’ahir vaig veure una xiqueta d’uns nou anys esperant la seua amiga per anar al col·legi. Es varen saludar amb una abraçada llarga, i, en terminar, les dos tenien un preciós somriure als llavis.

            Ahir vaig veure una xiqueta d’uns nou anys. Estava esperant. Ningú no va arribar. Se’n va anar al col·legi sense ningú, però tractà de somriure.

            Avui he vist una xiqueta d’uns nou anys plorant, sense esperar cap persona per anar a qualsevol lloc. S’estava abraçant ella mateixa. Cap somriure es va reflexar als seus llavis.

            Demà deixaré de veure una xiqueta d’uns nou anys. Mai no tornarà a esperar cap persona que l’acompanye al col·legi. Serè jo qui li done una abraçada. Cap dels dos somriurà.

            En dos dies veuré una xiqueta de nou anys. Somriuré. Ella també somriurà. Ningú no abraçarà ningú. Ningú no esperarà ningú. I el camí al col·legi es farà a soles, però mai més acompanyada.

Alejandro Silva – 4t ESO




I de sobte...

Entres al bus, tornes a casa. Són només huit minuts, però sempre fa mandra agafar-lo per la nit. Com habitualment, seus al seient més proper a la porta. El bus està buit, però ja no fa tant de fred.

Segona parada, i ja tens ganes d’arribar. De sobte, un fet inusual ocorre: una xica jove puja al bus. La mires, ja l’havies vista abans. No hi penses molt, fins que s’asseu al teu costat. Immediatament, deixes de contar els minuts que falten, i comences a pensar en qui és ella, de què et sona i, sobretot, en què li dius. Cap dels dos vos parleu, i tu la mires al reflex del cristall.

El bus s’atura. Estàs a casa! Ella baixa abans que tu t’alces. Ho fas amb pressa, pareixes despistat. Va en la mateixa direcció que tu, ella davant i tu darrere. Li hauries d’haver parlat! Camines pensant en ella, i en tu mateix. De sobte, es gira i et mira, abans de girar el cantó on les vostres direccions se separen. Ella sap qui ets. I de sobre, saps qui és ella.

Francisco Martínez Cuesta – 4t ESO




Bèsties

10 de la nit. Tornes a casa després d'un llarg dia al treball. És senzill, sempre fas la mateixa rutina. El carrer Alboraia, el mateix home de sempre, que suposes és metge, el pont de la Trinitat, eixa dona que porta un vel de tristesa damunt, carrer Salvador, la velleta aguaitada a la finestra esperant el seu marit mort 20 anys enrere, carrer del Tossalet, per fi arribes.

8 del matí, la velleta mirant la televisió, la dona del pont, aquesta vegada te'n fixes que coixeja, "deu haver-se caigut", penses i a continuació el doctor que torna a la seua llar. Fas el mateix itinerari tots els dies, descansant els diumenges per anar a visitar els teus pares.

Segons passa el temps veus que aquella dona que creua el pont, dia rere dia, porta marques al cos i es mou transmetent una melangia que, a poc a poc, va calant-te i fent-te sentir com a l'hivern, sola i trista.

Fa fred, les 11 de la nit. Veus la dona de sempre amb un xiquet agafat d’una mà i a l'altra una maleta. Té un ull morat. I aleshores te n'adones, estem en un món de bèsties, on tots estem en perill.

Inés Pérez – 4t ESO




Malsons

La gent continuava patint per mi, no podia alçar-me, riure, ni tan sols els escoltava. 

Vingué ella, em contava com li havia anat el col·legi. La gent em trobava a faltar molt i sentia com escoltava els seus crits. Dues hores amb mi...Va deixar-me sola...

Vingué ell, imaginava com em contava el mateix, la seua nóvia l’havia deixat i jo el volia consolar, però els meus llavis no em deixaven articular paraula.

Es feia de nit, ma mare vingué, volia dir-li tantes coses...

Al matí següent m`ho va dir a l’orella: “Ets forta i eixiràs d’aquest malson”.

Jo continuava sense poder moure els llavis.

Lucía Valor – 4t ESO



Llibertat

Tots els dies fas la mateixa ruta, els mateixos quilòmetres. Sents l’aire a la teua cara i la sensació de voler continuar correguent. Sents com la gent et mira, com les teues mirades es creuen amb les seues, amb algú tots els dies, però no saps res d’ell. No saps per què corren, cap a on van i, potser, imagines les seues històries. Aquella dona que vas creuar-te i tenia cara de no voler parar mai, d’acabar amb la seua rutina, que ja res li feia il·lusió. Arribarà al seu destí, la seua llar, i tindrà una altra discussió amb el seu marit. Tots els dies... Només corria per lliurar-se’n. Aquella xiqueta que sempre anava amb el somriure, correguent com si aquest fóra el seu combustible i hi amagara tot tipus de sentiments, era forta, sentiments que ningú podria descobrir mai. I finalment arribes. Ocultes els teus sentiments i només esperes poder córrer el dia següent.

Miriam Ruiz López. – 4t ESO



L'home de la camiseta de futbol 

De sobte, l'autobús frenà en sec. "Què passava?", em vaig preguntar. El conductor volia passar el semàfor en ambre quan un home atractiu anava corrent per no perdre l'autobús. Evidentment, es va veure obligat a frenar si no volia atropellar el pobre jove. El conductor va abrir les portes i el xic va pujar. Va agafar el ser tíquet i va seure davant meu. Anava amb uns cigarrets rojos i una camiseta de futbol del Sevilla. Es notava que li agradava el futbol, que era un aficionat. Eres les huit de la vesprada i vaig suposar que aniria al camp de futbol per veure el seu equip. Escrivia molt ràpid, tenia pressa i arribava tard a la seua cita. Cada vegada que li sonava  el to de whasapp se li escapava un somriure, devia ser la seua cita. Cada vetada que parava l'autobús, es girava per saber si era la parada en que havia de baixar. Va tocar el timbre. De sobte, s'obriren les portes i va fer una besada a una xica amb la mateixa camiseta.

Nadine López - 4t ESO




L’home que parlava per telèfon

En arribar a la cinquena parada de l’autobús, em vaig fixar en un home italià d’uns trenta anys que acabava de pujar amb una maleta i que discutia per telèfon amb algú. Aquest home havia decidit vindre a Barcelona per fugir de la seua futura dona. Ella volia anar a viure amb els seus pares i, discussió rere discussió,  l’home va decidir donar-se un temps per pensar amb claredat. Però... , amb qui discutia no era la seua futura dona! Era el secretari de l’hotel on volia allotjar-se. Ell li deia que no tenia cap reserva al seu nom. L’italià reclamava els seus diners i arribà a la conclusió que hauria de dormir al carrer. Aquesta situació va fer reflexionar l’home, que penjà el telèfon i envià un missatge a la seua estimada nóvia demanant-li que vinguera  a Barcelona amb ell. Ella no s’ho pensà dues voltes i li va dir que sí. Tots dos es quedarien a viure ací, fugint de les seus vides i començant-ne una nova junts. L’home va baixar de l’autobús i es dirigí a la parada contrària per tornar a l’aeroport, neguitós per demanar perdó a la jove italiana, la seua futura dona.

Laura Roa – 4t ESO




L’home sense cara

Puja un home despentinat, brut, amb camisa i corbata, que pareixia que la portava des de feia dies. Busca el menjar pel fem o demanant  almoina. De segur que viu baix del pont, però encara no ha perdut la seua elegància i saber estar. Demostra l’educació que va rebre quan era jove, ja que era d’una de les millors famílies de València. Era uns del millor advocats de la ciutat i portava un ritme de vida en consonància amb el seu passat.

Què deu haver passat en la seua vida? Trobar-se en aquestes condicions? Potser són les drogues, la crisi o el seu mal cap…

Olga Adiego – 4t ESO





Avui, 11 de setembre, comences un nou curs al teu col·legi. Et col·loquen al fons del tot, ja que pareix que el teu cognom té més poder sobre tu del que sembla.

Després d’ordenar-te els llibres al teu calaix t’alces a traure punta al teu primer llapis. De sobte una xica et trau la llengua i et somriu. La seua vida estava plena de mals records, de baralles i poques reconciliacions... , no obstant això, té uns ulls plens d’esperança i un somriure que t’alegra el dia sense ni tan sols saber el seu nom.

En tornar al teu lloc, la xica de darrere et mira amb vergonya, es ruboritza i somriu. Per fi et decideixes a preguntar-li el seu nom.

Els seus anys en l’anterior col·legi no havien sigut els millors. Necessitava conèixer gent nova. Necessitava enamorar-se d’algú diferent. D’algú que li faça saber com és d’especial.

A l’hora de canvi de classe, les dues xiques es parlen amb molta confiança. S’havien conegut hores abans a la parada d’autobús que els portaria fins aquí.
Com se sol dir; el món és un mocador.

Olivia Martínez Santana – 4t ESO




DESTÍ: LESBOS

            Esperes que hui siga un bon dia, i que no tingues tan mala sort com els qui viatjaven en la barca d’ahir. Ens han dit que a mitjan camí va punxar i la majoria no han sobreviscut.

            Estàs en la llista, sents el teu nom, puges amb il·lusió i també por… Hi ha, si fa no fa, 20 persones més, totes buscant, com tu, una vida millor. Penses en moltes coses, si la barca podrà arribar a la costa, si podràs tindre una nova vida al nou continent…

            Després d’una estona,mires al teu voltant. Prop teu hi ha una parella amb dues xiquetes, semblen una família, i el pare podria ser un professor?, contava una història a les seues filles perquè el viatge fora més curt. Més endavant, hi ha un home molt trist, segurament ha perdut algun membre de la seua família, o no ha pogut pagar el trajecte…

            I més enllà… tots  companys, que com tu, volen fugir d’una guerra que sembla, mai  no acabarà.

María Peiró – 4t ESO




Intuïcions equivocades

Fred. Era el que se sentia en aquella sala d'espera de l'hospital de València. Mirares on mirares, les cares blanquinoses i malaltes dels pacients et posaven la pell de gallina. Blanca no podia evitar imaginar l'infern que esperava a cada pacient en entrar en la consulta del metge. Individu per individu, anava imaginant les doloroses malalties que patien, encara que s'esforçava de pensar en una altra cosa. Però, una persona en concret li va cridar l'atenció: un home pàl·lid que menejava la cama amb nerviosisme i, pel front del qual, una suor freda queia al sòl goteta a goteta. Va imaginar que esperava amb el cor a la mà notícies de la seua dona, la qual patia càncer i es trobava molt greu. Per fi, li va arribar el torn. Tremolant com una fulla, aquell home va entrar a la consulta. A Blanca li va pegar un bot el cor. Va escoltar plors, i es va posar en la pitjor situació. Però no. Instants després, aquell home va eixir amb un somriure d'orella a orella. Els plors provenien de la criatura que portava als braços: acabava de ser pare, i la seua dona es trobava bé.

Sofía Maudos – 4t ESO




EL MÓN PARAL·LEL

Et trobes a la sala de quimioteràpia per enèsima vegada acompanyant-la. Esperes que aquesta siga l’última vegada que visites aquest lloc que sembla un món paral·lel, ple de desesperança i silenci; un gran silenci. Avui es troba com sempre aquell vell pessimista acompanyat de la seua dona. Cada vegada sembla pitjor: més prim, més blanc i més cansat d’aquella substància que li provoca un centenar d’efectes secundaris. Al seu costat veus una xica que sembla tindre la teua edat. Té els ulls vidriosos i, llevant-se el mocador que porta al cap, li xiuxiueja al seu acompanyant, que creus que és el seu pare: “Com vaig a agradar-li a algú així”? - diu assenyalant-se el cap. El pare de seguida li contesta: ”La persona que t’estime no es fixarà en tonteries com aquestes” mentre li dóna un bes que sembla etern. Quan arribes a casa pensaràs en moltes coses, entre elles com d’injust és el món amb eixes persones, la ràbia que et fa no poder fer res per ajudar i en la sort que tens de no anar totes les setmanes a aquell món paral·lel.

Aína Navarro – 4t ESO



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada