Rialles, xiquets, jocs...Tal volta un parc o tal volta un paradís. Assentada de nou com cada dissabte veig passar la vida dels altres, però hui és diferent, hui arriba el desenllaç d’una història.
La dona sentada en el meu front, ja amb arrugues, porta uns cabells blanquinosos, i el seu rostre marcat pel pas del temps i els seus ulls tristos denoten un profund sentiment de malenconia; no només els dissabtes sinó tots els dies. La jove del banc de la dreta, alta i molt bella, té els ulls verds i una mirada d’esperança, de força, i és que la seua vida no ha sigut de color de rosa; també ha convertit el parc en el seu racó de pensaments. I cap de les dos arriba a imaginar que són ànimes afins: l’una i l’altra, només n’hi ha prou amb mirar 30 anys enrere.
Més que un racó de pensaments , un lloc de records. Mare i filla, totes i cadascuna de les vesprades , assegudes en el mateix banc, s’envolten de rialles, xiquets , jocs... com si el món girara únicament i exclusivament per a elles. Però els diners, maleït parné, pot tindre més poder de seducció que els sentiments. I de vegades una mare, encara que amb tot el dolor del seu cor, ha de mirar pels seus fills i inclós acceptar que la millor solució siga donar-los en adopció. Mare i filla s’han de veure separades per sempre o simplement fins que els sentiments pul.lulen en un parc i prenguen poder.
Arriba el moment, xoquen. De sobte es miren, de nou el món només gira per a elles. Una somriu, l’altra plora. Tal volta siga cert que una mirada val més que mil paraules, tal volta no siga un desenllaç i simplement siga el principi d’una bella història.
Marta Ruiz Hernández.- 1º Batxiller (La Purísima- València)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.