UN SOMRIURE HO CANVIA TOT

 Aquell día vaig entrar al metro amb l’objectiu de tornar la carta que li havia caigut a aquell estrany home. Tots els dies, a la mateixa hora, anava en el mateix vagó que jo i es sentava just davant. Vaig començar a donar-li els bon dies, encara que ell tan sols dibuixava un petit somriure durant uns segons i tornava a estar capficat. Pel poc que el coneixia era un home trist i solitari. Mentre practicava mentalment com li anava a tornar la carta, va arribar el metro. Vaig entrar al mateix vagó que sempre, però l’home no estava. Varen passar setmanes i l’home ja no agafava el metro. Un día vaig decidir-me a obrir la carta. Aquella carta anava destinada a mi! Em donava les gràcies per regalar-li un somriure i un bons dies cada matí, em deia que li havia tornat l’alegria que no tenia des de la mort de la seua dona i que gràcies a mi havia decidit anar-se a viatjar per tot el món am els diners que tenia estalviats. Des d’aquell día sempre que vaig pel carrer i una persona pareix trista li somric amb el millor somriure que tinc.

  María Pamblanco Sena     1r Batxillerat Lletres  Col·legi Pureza de Maria-Cid