Al poble hi havia una
parella de forners que, amb 17 anys de matrimoni, ja donaven per
perduda la possibilitat d’obtenir descendència. Un dia, no
obstant, la senyora Backofen va començar a trobar-se malament.
Menjava pans i xocolates com mai ho havia fet, i el més estrany:
tenia la necessitat de dutxar-se amb l’aigua bullint.
Després d’una visita
al metge, la confirmació de l’embaràs i el desconcert de la
parella davant la notícia; tot el poble compartia l’alegria que
aquesta havia provocat. Quan el nen va nàixer, la mare va anar de
porta en porta per mostrar-lo a totes les veïnes.
Amb el creixement del
nen es feien notòries també les seues vinculacions amb l’art de
la pastisseria, el gust de l’olor característic del pa en treure’l
del forn... Però tot era massa perfecte, pensaven els Backofen. No
s’equivocaven.
No va passar molt de
temps fins que la dona va tornar a mostrar, de porta en porta, el seu
fill als braços; aquesta vegada mort i amb la pell ennegrida. Des
d’aquell dia en recordarien l’olor de pa torrat i es
penedirien,
al mateix temps, de
no
haver-se’n adonat de l’atracció del nen cap a les fogueres de
llenya.
Nerea Garcia
IES ALMENARA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.