És veure i no veure.

Una xiqueta amb els cabells arrissats sempre escoltava les històries del seu avi, que cada dia li’n contava una de diferent, però sempre del poble. El seu avi li havia contat com s’ho passava de bé al riu, però que ja no hi havia aigua, encara que algun dia la portaria a veure-ho perquè sabia que tenia el mateix do que ell, i veuria el riu ple d’aigua.

Quan la xiqueta va anar a l’escola, va parlar amb les seues amigues i els va dir d’anar a veure el riu, després de classe. Les amigues van accedir-hi, aleshores quan varen eixir de l’escola varen anar al riu. En arribar-hi, ella els va dir que el riu estava buit, però aleshores es va adonar de com anava pujant l’aigua. Es va quedar bocabadada, però només ella s’havia adonat que el riu tornava a tindre aigua, les seues amigues el veien buit. Tenia el mateix do que el seu avi.

Va tornar corrents a sa casa i va cridar el seu avi per contar-li-ho, i confirmaren, perplexos, que tenien el mateix do.

Aleshores ells dos varen anar al riu, i el seu avi li va dir Això és un veure i no veure, unes vegades, per la teua facultat, el veuràs ple d’aigua, i d'altres, no.

Aroa Ovalle, IES Beatriu Civera, 4t ESO

LA LLUM DEL RIU

Solament veig la llum d'aquests antics fanals que il·luminen els humits carrers; camine a pas lleuger però no sé on em dirigisc ni perquè; no hi ha ningú als carrers, solament borratxos que a aquestes hores de la nit no recorden on està la seua casa; al lluny veig el pont que creua el riu, tan bell que realça la bellesa del poble; crec que em dirigisc cap allà, veig el riu il·luminat i no per les cuques de llum que a la nit l'envolten; la lluna està més brillant que mai; en arribar a la riba del riu pare de caminar i escolte aquest so tan relaxant i pacífic, provocat pel xoc de l'aigua en les roques que voregen al riu; després d'aquest moment de pau comence a caminar a pas lent fins a arribar al pont; des d'allí es veu la lluna reflectida en aquell ample i profund riu; inesperadament escolte una veu molt intensa que em demana ajuda, sembla que sona des del més profund del riu; de sobte una llum àdhuc més brillant que la lluna s'il·lumina en el fons i sense pensar-ho tanque els ulls i em tire cap a ella.

Adrián Gómez, IES Beatriu Civera, 4t ESO