CONCURS DE MICRORELATS. IES VICENT SOS BAYNAT. LA SEGA. MARTÍ DOMÍNGUEZ. DIÀLEG 2019

CONCURS DE MICRORELATS DE L'IES VICENT SOS BAYNAT. 

LA SEGA. MARTÍ DOMÍNGUEZ. DIÀLEG 2019

Salutacions des de l'IES Vicent Sos Baynat de Castelló de la Plana. Us envie una selecció de relats dels nostres alumnes. Hem corregit el mínim perquè hem volgut respectar el seu estil.

Esperem que us agraden! Ens veiem el proper 21 de març!

MICRORELATS IES VICENT SOS BAYNAT

ÚLTIM VIATGE

No era l'únic que estava al camió aquella nit. A més dels guàrdies civils, que majoritàriament duien un rostre seriós, havia més homes com jo, presoners. No sabia què ens anaven a fer. Suposava que ens jutjarien i potser entraríem a presó. Vaig sospirar, i em vaig posar una mà al cap. Què ocorreria amb la meua família? Goriet, Teresa... eren només uns xiquets i necessitaven el seu pare. De sobte, vaig notar com la velocitat del vehicle disminuïa fins que ens vam detenir. El guàrdies ens van dir que havia arribat l'hora "d'anar al bany". Alguns van somriure. No em va agradar gens, però vaig baixar. Vaig sospirar una altra vegada i em vaig dirigir cap a un dels civils que havia baixat darrere meu. Li vaig dir que m'havia oblidat la bufanda. Ell va somriure amb una boca plena de dents groguenques. 

-Allà on vas no necessitaràs cap bufanda.- va dir, mentre em donava unes palmadetes al muscle.

Vaig anar amb la resta, confós. 

Estàvem tots d'espatlles als civils quan els sorolls forts van començar. Vaig caure al terra amb un fort dolor al pit. Feia fred. Molt de fred. Vaig pensar en la meua família una altra vegada. Després, tot es va tornar fosc. El civil tenia raó. Ja no necessitava la bufanda.

Paula Herranz Gómez1r batxillerat A

AMOR I ODI

Sempre recordaré d’aquell dinar el moment més incòmode de la meua vida. Les nostres mirades interaccionaren sorprenentment de tant en tant, la qual cosa feia més gran encara la tensió. Intercanviàvem mirades, però no paraules, fins que va arribar la vesprada. Era una tarda d’estiu, jo recorde estar al pati del mas contemplant la meravellosa natura, quan el vaig veure arribar. La conversa va començar amb calma i pau, però no vaig poder resistir-m’hi i vaig expressar tot el que sentia per més mal que ens poguera fer. L’odi que em despertava naixia, sobretot, de la seua traïció cap als guerrillers i la meua persona. Cada vegada que intentava explicar-ho tot, disculpar-se i contar-me el seu pla de fuga, notava una forta pressió al pit. Tot i això jo seguia forta, no volia mostrar-me feble davant d’un traïdor com ell. Em vaig adonar que estava deixant anar el meu primer amor, però, estava molt rabiüda per la seua conducta, no canviaria la meua decisió. Poc després vaig sentir uns trets, provenien de ma casa, vaig entrar i quan vaig vore aquella desagradable escena em vaig quedar paralitzada.

Gemma García Ortí 1r batxillerat A

MEMÒRIES

Em desperto tremolant, tota suorosa. He tornat a tindre un malson, ja fa mesos que en tinc. Aquesta volta era el capità Mata el protagonista, ens perseguia al Goriet i a mi, cada volta estava més a prop, cada volta era més gran i de sobte… Obscuritat. Tots els malsons acaben igual, tracto de fugir però no em puc moure, tracto de cridar però no tinc veu, no tinc aire… llavors desperto.

Encara recordo la primera volta que vaig veure el capità Mata. Va aparèixer un dia mentre collíem les primeres patates d’aquella temporada. Anava a cavall.

Hi va estar una estona parlant amb el pare sobre temes sense gaire importància fins que, de sobte, va fer aquella pregunta:

-I , ha vist bandolers per ací?

El meu pare ve fer que no. Llavors vaig veure com preguntaven la mare, ella va negar amb el cap i aleshores el capità es dirigí a Goriet i li féu unes preguntes. Degué dir alguna estupidesa perquè el meu pare li pegà un calbot.

El capità Mata tornà a mirar al pare, li digué alguna cosa sobre els bandolers i se l’endugué.

Aquell va ser l'últim dia que vaig veure el pare.

Violeta Gamir Ordaz, 1r batxillerat A 

PRIMERA VISITA DEL CIVILS

Els civils van arribar per primera vegada al nostre mas. Van arribar una vesprada de finals de setembre de 1947. Jo estava al bancal guardant el ramat quan vaig vore arribar el capità a cavall amb cinc homes més. Vaig veure mon pare eixir a atendre’ls, el capita començà a fer-li preguntes. De lluny podia veure la cara de preocupació de ma mare, aleshores vaig adonar-me que alguna cosa estava passant. No sabia ben bé per quina raó havien vingut tot i que en aquell mateix moment em van vindre al cap aquells homes que venien sovint pel mas buscant de menjar. En aquella època encara no sabia molt bé qui eren però sempre que venien ma mare em deia que no contara res del que havia vist. Als pocs minuts s’endugueren mon pare al poble. La mare estava destrossada i en veure als meus germans tan innocents vaig comprendre que a partir d’ara hauria de cuidar-los. Al matí següent vam anar al poble a veure si esbrinàvem alguna cosa, però vam tornar a casa sense cap notícia. Ma mare va tornar un altre dia a preguntar i li van dir que s’havia intentat escapar i l’havien hagut de matar.

Lucía Esteve Chiva1r batxillerat A

LA NOSTRA CONDEMNA A MORT

La nostra fi com a anarquistes i com a persones durant aquesta guerra civil ha arribat.

Va ser l’altre dia, davant l'ajuntament de Castelló, quan estàvem a punt d’afusellar un home. No sabíem qui era fins que va botar del camió i es va ficar dins del consistori al crit de “Sóc metge! Sóc metge!”. Albert, Carles i jo ens vàrem mirar, mai ens havíem trobat en aquesta situació i tots tres sabíem que ens quedaríem amb molt mal cos perquè ens considerarien culpables de la mort d’un metge. Al gest de Carles, vam abaixar les armes. 

De seguida vam escoltar un cotxe: eren els civils. Ens van arrestar i aquest matí hem tingut la notícia que estem condemnats a mort.

Celia Espín Infante 1r batxillerat B

ELS DANYS COL·LATERALS DE LA POR

Estàvem demanant un dipòsit de menjar al mas dels Tormos a canvi d’unes pessetes. Aquells dies la Guàrdia Civil havia incrementat els interrogatoris als masovers a causa del nostre robatori del tren pagador. Per tant, ens costava més aconseguir subministres perquè tots estaven atemorits. Vam aprofitar aquell dia que hi havia boira per demanar ajuda, però no ens vam adonar que els civils ens havien rodejat. Afortunadament Elòdia, una masovera veïna, va fer un crit als seus néts. Aleshores nosaltres ens vam girar i els vam vore. Matalàs em va dir que el defengués i després d’uns segons molt llargs de trets encreuats vam aconseguir fugir i tornar a les muntanyes. El que més greu ens va saber és allò que em va contar Teresa. La mort de la dona del tio Rullo d’una aturada cardíaca de tanta por com va passar.

Paula Viciano Cansino1r batxillerat A

LA MORT DE LA MEUA AMADA.

Jo festejava amb Florència, encara que tots li dèiem Flor. Era la dona més pita que he conegut mai, sempre amb un somriure d'orella a orella. Passàvem les hores junts rient i parlant de les coses que teníem en comú. Un dia va manar a la romeria de Santa Bàrbara amb el carro que conduïa Zacarias. Aquella romeria estava plena de carros per tot arreu. Vam menjar i vam beure com si fora l'últim dia de la nostra vida. Vam tastar el millor vi que he tastat mai i vam torrar carn i embotit. Si la felicitat existeix, sense cap mena de dubte, era allò. Eren les dotze passades i vam decidir tornar-hi, Zacaries va conduir i encara que no estava en condicions, li agradava molt el vi i havia begut més del compte. Quan estàvem a meitat vam tindre un accident. Vaig sentir Flor cridar i quan em vaig girar la vaig veure al terra amb el coll tort. Plorava i jo també amb ella. No va haver-hi res a fer. Encara que vaig tractar d'oblidar l'ocorregut el meu sentiment de ràbia i odi per Zacaries augmentava cada nit.

Alba Esteve Chiva 1r batxillerat B

SOMNIS TRENCATS

I ací estava jo, com qualsevol altre dia, però aquest cop semblava que havia de passar alguna cosa, alguna cosa que em faria sentir un desgraciat. I així va ser. Veia Alejandro, Blas i el nou vingut Torregrossa jugar a guinyot, tan plàcidament, menjant el bon menjar de l'hort de la família de Teresa. Ai ... Teresa, t'estimo tant ... Per què no pots estimar-me com jo t'estimo? Tot ho vaig fer per tu. Només una cosa podria fer que el teu cor tornara a mi, i és venjar la mort del teu pare. Vaig agafar el fusell, i com si no tingués cap altra cosa al cap vaig disparar a aquests tres civils, van caure desplomats. Desesperat vaig anar a buscar-te, Teresa, per veure si podia fer que oblidares el rancor que sents per mi i que vingueres amb mi a França, a començar de zero, però tu et negares. I llavors, amb el cor en un puny, només vaig poder pensar en una cosa, si no et puc tenir jo, ningú et tindrà. 

Cesar Constantinescu 1r batxillerat A

QUAN ME'N VAIG ANAR

La preocupació de ma mare cada vegada era més gran. Tant ella com el meu germà Goriet sabien que jo havia d'anar-me´n. D´aquesta manera podria canviar d'aires. Jo sabia que això m'ajudaria a portar millor l´ocorregut amb Ferroviari. Encara me´n recorde de les vegades que amenaçava amb fugar-me del mas per no tornar. 

Però realment el que necessitava era relaxar la ment, estar lluny per un temps. Ma mare va fer bé en enviar-me a Barcelona.

Quan vaig marxar vaig sentir una barreja de sentiments. D'una banda em feia pena anar-me'n i més ara en Nadal, estava clar que ni Goriet ni ma mare passarien les millors festes. Per dins sentia una mica de por, una sensació difícil d'explicar, no m'imaginava vivint a Barcelona. Però d'altra banda tan  el meu cap com el meu cor necessitaven allunyar-se´n.

Des d'on estic, et cuido i et dono les gràcies per triar el millor, t'estimo mama.

Rocío Viñes 1r batxillerat A

LA PÀSSIA

Encara recorde quan Goriet va agafar la grip. La mare li va donar una tassa de flor de saüquer, que és el millor remei, i Goriet la va prendre amb cullerades de mel.

Però no va mostrar cap millora , i vam haver de cridar el metge Teodor. Ens va contar amb llàgrimes als ulls com va salvar la vida per ser metge , i com quasi mor a mans d'uns anarquistes a Castelló. Després aquells mateixos homes van ser condemnats a mort durant el règim.

-Un pot ser de dreta, un pot ser d'esquerra, però no fer cap mal a ningú, i respectar-se els uns als altres -deia Teodor indignat -La medicina m'ha salvat de la maldat dels homes -.

Goriet pareixia que no sentia res, amb els ulls perduts per l'habitació. A tots ens feia por la seva febre. Teodor ens va donar una medicina, que no va voler cobrar, però amb insistència de la mare li vaig carregar al cotxe uns ous i un sac de patates. 

Sentia la necessitat de parlar-li. El que havia dit a la cambra de Goriet em rondava encara pel cap, i així ho vaig fer:

-Mon pare no era de dretes ni d'esquerres, i el mataren igual. 

-Ja ho sé, filla-. Em va reconèixer- Els masovers esteu entre l'espassa i la paret.

-Quina raó té - li vaig contestar- però no tenim res més que el mas, és la nostra vida. 

Alba de Paco Castelló 1r. batxillerat B

EL DESTÍ

Havia tancat el ramat dins el pi de l’Assester. Ara havia d’afanyar-me per arribar a la font on m’esperaven els meus nous amics. Vaig dirigir-me cap al lloc de trobada. Com que era encara prompte, vaig aprofitar per omplir els cànters d’aigua i carregar-los al matxo. 

De sobte es van escoltar un sorolls que venien del bosc i el cap de Ferroviari sortí del fullatge. Aquell xic jove, alt, prim i atractiu em captivava. Però potser no era allò el que més m’atreia d’ell, sinó les seus ganes de lluitar contra aquest món injust. Rere ell va sortir Joanet. Tots dos es van apropar a mi i em van preguntar per noves notícies. Jo els vaig contar tot el que havia escoltat als civils.

Al poc, una inesperada visita ens va sorprendre a tots, els dos guerrillers s’amagaren tant ràpid com pogueren. Era el meu germà. Vaig enfurismar-me molt amb ell, no havia d’haver vingut. Em vaig maleir a mi mateixa perquè si no haguera estat en aquesta trobada just en aquest moment, potser, no mai haguera fet que el meu germà participés d’aquest maleït secret, i això que encara no sabia com anava a canviar les nostres vides. 

Patricia Pascual 1r. batxillerat A

EL COLOMAR 

Una nit, al voltant de finals d’estiu, van cridar a la porta de ma casa. Em vaig témer el pitjor. Des que es van emportar el meu difunt marit ja no havia tornat a dormir tranquil·la i fins i tot havia estat un temps pegant-li voltes a la idea d’abandonar el mas i portar els meus fills a un lloc més segur. 

Vaig agafar l’escopeta i la vaig preparar. Vaig cridar que se n’anaren o dispararia. Em va contestar Joanet, i li vaig respondre el mateix. A continuació em van parlar Ferroviari i la meua filla Teresa, i van entrar-hi. No em podia creure el que veien els meus ulls: portaven al braç un guerriller en un estat deplorable. 

Ferroviari em va explicar que era un company seu i que els urgia que li donarem un lloc on quedar-se o moriria. La meua filla em va mirar d’una manera que no em vaig poder negar. 

Vaig decidir instal·lar-lo en el colomar, no era el millor lloc però sí el més segur per a ell. El vam cuidar durant un mes i mig, fins que es va recuperar. Durant la seua estada ens va contar el que havia viscut durant dictadura. 

Paula Carnicer Tirado1r batxillerat B

FOSCOR

Ens trobàvem en aquells boscos de Terol, amb uns queviures que havíem furtat d’un mas, Francès, Matemàtic, jo i dos companys més. Sabíem que els civils ens buscaven per aquelles terres, però no vam poder evitar que aquell masover ens veiés. Després de parlar-ho vam decidir abandonar la zona. 

Quan vam eixir del bosc, de bon matí, els vam vore. Sis guàrdies civils entre els quals vaig albirar aquells que responien al nom de Forcano, Blas, Alejandro, el capità i un a qui no vaig reconèixer. Tots ells liderats per Ferroviari. El meu company... amb qui havia compartit aquells dies de fam i misèria... m’estava apuntant amb la seua arma, 

Els civils ens van rebre amb trets i els responguérem amb el mateix. No podíem esperar a la nit per fugir, no teníem tant de temps. Quan ens van rodejar vam començar la fugida però vaig decidir cobrir la rereguarda als meus companys mentre els cridava que marxaren. Finalment una granada em va malferir i només poguí recolzar-me en un arbre mentre em dessagnava. Després de parpellejar vaig vore com Ferroviari m’apuntava amb la seva pistola i, de sobte, aparegué aquella profunda foscor de la qual no vaig tornar. 

Aleix Sancho1r batxillerat A

LA DISCUSSIÓ

Quan vaig veure entrar Ferroviari al mas em bullia la sang. Com podia aparèixer per allí amb tot el que havia passat? a mi se m´hagués caigut la cara de vergonya.

No ens vam mirar gaire en tot el dinar, no em podia creure que no diguera res amb tot el que ens havia fet... L´odi que sentia per dins, cada vegada s´intensificava més, estava parat com un borinot sense dir res. De tant en tant em mirava avergonyit, encara que de seguida m'apartava la mirada.

Pelut anava darrere meua. però a mi no m´agradava, era un feixista, encara em casaria abans amb ell que amb Ferroviari. Jo ja no l´estimava, el que ens havia fet no tenia perdó.

Teníem una conversa pendent, i això era inevitable. Quan tots estaven entretinguts vaig aprofitar per eixir fora a prendre l'aire. Va aparèixer Ferroviari, m´ho esperava però em vaig sorprendre. Es va acostar i em va mirar desesperat; em deia que marxéssim, que m´estimava. Com s´atrevia a dir això? Ens havia traïcionat, no podia pretendre que el perdonara així perquè si. Em repetia constantment que ho va fer per nosaltres, i el que més ràbia em feia era que em mentia. De ben segur que ho va fer per salvar-se la pell i no tindre problemes.

Era guerriller,i es va unir la guàrdia civil. Després de tot el que havíem fet, i el que ens haguera pogut passar per ajudar-lo. Podríem haver aconseguit grans coses, però ho va arruïnar tot, les coses mai serien com abans.

Em despertava molts sentiments: amor, odi, por… No suportava veure'l més, vaig sortir corrent.

Carolina Barbé Pavón 1 batxillerat B

MEMÒRIES D'ARCADI

L’extrema aventura quedà en el passat. Una aventura plena de desgràcies, plena de sensacions... Una aventura que mostra allò que realment paga la pena en la vida i que fa que aprengues a valorar-ho. 

Ser mestre ha sigut un gran regal, i un record inoblidable que em deixà l’escola fou el pas de Goriet. No tingué les millors qualificacions com a alumne, però ell fou qui pogué apreciar la màgia de tot el que ens envolta, i descobrí que la natura està plena de meravelles. 

Evocant instants em ve un al cap, acompanyat d’una emoció que expressa el meu afecte cap a ell, i és el moment en què sa mare m’informà que Goriet ja no acudiria a escola per circumstàncies familiars. 

Coneixia la crítica situació en què es trobaven i per això era molt difícil trobar una solució; em conformava amb què tot els anés bé. 

Em va emocionar i enorgullir molt quan vaig tornar a veure’l feliç junt a la seua col·lecció de fòssils i insectes. 

Marc Vicente García1 batxillerat A

EL TIO MIQUELO

Allí estava jo assegut enfront del capità Maximino Mata parlant amb ell, mort de por sense saber què dir-li .Va arrancar ell dient-me que si ni li contava res no trobaria mai una família i que em moriria sol, fent-me xantatge ,insistint en què ell em trobaria una dona si li ho contava tot i jo, com un borinot mort d’enveja, dient tot , tot sobre Zacaries el meu germà, contant com ell venia els corders als guerrillers per un preu més elevat per a guanyar-se uns diners. 

Van passar els mesos i jo totes les nits amb el remordiment que havia traït el meu germà i amb por de tot el que podia passar. Després de la desaparició del meu germà i el sentiment de culpabilitat vaig decidir ajudar sa dona viuda per intentar que em perdonaren. Fins que un dia ,de nou ,el capità em va tornar a cridar.

Aquell dia em vaig despertar, em vaig posar la millor roba de mudar amb les espardenyes blanques, el jupetí nou, el mocador al cap. Vaig anar a donar de menjar als animals, em vaig seure en el marge i em vaig encendre un cigar. I jo pensant i pensant què voldria el capità una altra vegada, em vaig adonar que voldria traure informació sobre la mort de Ferroviari o culpar Isabel. 

Sóc un home fàcil de convèncer i segur que acabaria traint també Isabel . Així que vaig decidir anar per l’escopeta i acabar amb tot, acabar amb tot el patiment que he fet passar a la família del meu germà.

Ángel Bou 1r batxillerat A

EL CAMÍ

On estic? Tot és foscor i silenci. A penes puc escoltar el batec del meu cor. L'únic que percep, el cabal de la meua sang corrent fora de mi. Pensar que només fa unes hores era al mas amb la meua família. Què serà d'ells? Es trobaran bé? Em venen al cap imatges que són el meu pitjor malson. M'agafaren i em ficaren forçosament dins la seua camioneta on una bena em cobria els ulls. Ningú no està preparat per al que depara el destí. Les mateixes eines que havia emprat al treball i eren la meua ajuda, ara s'havien convertit en l'arma amb què el mateix dimoni acaba de sentenciar-me a mort. Una llum em cega. Algú s’aproxima. Vull cridar, però no puc. Per què m'estaran afaitant? Per poder veure millor les marques que han deixat en mi? Em trobe una altra vegada en la barca de Creont, desitjant haver aprés abans a tocar l'arpa per almenys tindre una mínima esperança. On se m'emporten ara? Hem parat. Sóc llançat als gossos com un tros de carn. Em pose en peu i em dirigeix cap a la mort sense dir res. Quin capvespre més bell, quasi m'atreviria a dir que tanta bellesa mata. I la mar... sempre n’havia estat enamorat i, en canvi, mai l'havia vista.

Silenci.

BANG!!!

La meua llum s'apaga com la mateixa estrella daurada, tenyint tot l'espai de roig.

Zahira Catalano

ZACARIES

Hem sortit a primera hora de la matinada, camí dels jutjats, mòlt de les pallisses i cansat com si acabés la jornada. Segur que Bela tampoc deu haver dormit. Segur que també deu estar mòlta...

-Zacaries, vols parar a fer les teves necessitats?

-Encara no.

I ara als jutjats què passarà? Segur que em declararan culpable i ja temo el pitjor.

Mecagon dena, aquests malparits m'han desfigurat a garrotades...

-Què Zacaries, tens fred? Posa't la meva jaqueta fins que arribem als jutjats.

Segur que és una trampa venint de Mata. Què faig? Estic pelat de fred. Accepto? No tinc res a perdre... Ah, mita'l, se la treu... Què fa? L'ha llançada per la finestra!

-Blasco, frena. Se m'ha caigut la jaqueta fora. Solsona, arreplega-me-la.

Merda, ja la tenim... No està a més de deu passes... No crec que...

-Solsona, afanya't!

Baixo, deu passes, l'agafo, deu passes més i pujo, res més... Va Zacaries, ànims! Collons, quina por que tinc... Va, ja he obert la porta, una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou i...

Sergi Sancho Nebot

CONFESSIÓ D’UN PARE MORT

Odi, ràbia, dolor. Un embolic de sentiments. Així estava el meu cap fa una estona. Però, per damunt de tot, hi destacava la tristor. Tristor per no tornar a veure els fills i la dona. Tanmateix, com el capità em va dir que l’acompanyés al poble, coneixia el meu destí: desaparèixer com el fum en l´aire. Em matarien, Déu sap on, i m´enterrarien en mig de la muntanya. 

Vaig eixir del mas “acompanyat” pels civils. Parlaven entre ells, però quan obria la boca em deien que em callés. Supose que si vas a carregar-te algú, és millor no conèixer-lo. Quan faltava un terç del camí ens vam desviar. Em va dir que anés més endavant, i jo, reunint el valor que em quedava, m’hi vaig negar. 

Em va arrear amb el mànec de la pistola. 

Ja ficats, no anava a morir com un gos que fuig de la mort. Em vaig encarar a ell i li vaig escopir tota aquella quantitat de sang, embrutant-li l’uniform lluent i tacant-li la cara de dalt a baix.

De sobte, un so fort. En eixe moment vaig notar com si m’hagués donat una punxada al pit. Ràpidament vaig caure a terra. 

Ara estic ací, desapareixent a poc a poc. Acceptant l’inevitable. Perquè la mort no es retarda.

Sergio Babiloni

9 D’OCTUBRE

El 9 d'octubre vaig donar una grata sorpresa als meus alumnes. Eren temps foscos, temps de guerra marcats pel dolor i la mort. Necessitaven un descans, eixir d'eixe entorn tan hostil, d'eixa atmosfera tan fosca. Tan sols són uns xiquets, uns xiquets que viuran amb el record de la guerra tota la seua vida. Hauran vist el mar? Estic segur que la gran majoria no, només coneixeran el que els han contat els seus familiars. I si me'ls emporte? No serà molt de temps, potser un dia o dos, o només una vesprada. Encara que necessitaria un transport, són molts estudiants, i l'únic que té un mitjà segur per portar-los a la platja és Fructuoso, un home major, però estic segur que podria ser un viatge molt divertit, bo, per als xiquets, jo no el suporto, sempre està dient ‘’Home prudent val més que cent!’’ o si no, es posa a contar com quasi els rojos li furten el camió, però m'han contat que, quan està borratxo com una cuba, es posa a plorar i a dir coses sobre la seua vida amorosa. Diu que el seu matrimoni és un fracàs perquè la seua dona, que també és la seua cosina, no el vol.

Tania Martínez Hervás

EL DOLOR

Jo estava allí, cara a cara amb el rostre de la por. El capità Mata em va dir que ho contara tot o que no veuria mai més els meus fills. Vaig pensar amb Teresa… Feia res que l’havien mort i jo encara recordava la seua expressió de por. Igual que la de son pare.

Vaig confessar la relació que tenia ma filla amb els guerrillers, amb la veu tremolosa. He de dir que em va sorprendre que el capità ni s’immutés, però el vaig mirar en la profunditat i foscor dels seus ulls i podia percebre perfectament els seus pensaments. Cada vegada plorava més i més. El meu plor desesperat i aïrat era l’únic que s’escoltava en aquell silenci ensordidor. Temia, però no podia mostrar-me tan feble davant seu.

- Ja veu, capità, que el seu olfacte no era tan bo com es pensava! - li vaig dir després d'aixecar la barbeta per sonar valenta.

Encara no havia acabat la frase i em va ventar una bufetada que em va empentar cap a terra. Em va contestar, però de tan adolorida que estava, no vaig escoltar res més que "Ara mateix se'n ve amb mi". Aquelles paraules van precedir dies i dies de pallisses, descàrregues elèctriques i ofegaments. Però res era més paregut a la mort com estar lluny dels meus fills.

Sara Gallén

REFLEXIONS D’UNA MORTA

De sobte em vaig tocar el pit i només brollava sang. I en aquest moment me’n vaig adonar: m’havia passat tota la vida en una indecisió contínua. Per un costat estava la meua família, als que no podia deixar en perill de pagar per les meues accions. Per un altre costat, viure la meua vida amb la persona que volia. I ara, per una decisió a disgust, ell m’ha assassinat. Ara ho puc veure tot amb perspectiva, aquesta guerra fratricida ens ha portat a situacions límits. Hem viscut secrets espantosos i traïcions amb final fatal i angoixa permanent i censura dels sentiments i les esperances de futur...

I tot això per acabar dient: adéu.

María Cabañero

L’ORGULL

Quan ningú mirava, Ferroviari em va agafar el braç i em va portar a la part posterior del mas on guardàvem els coloms i els conills, perquè ningú ens vera parlar. Em repetia una i un altra vegada que m'escapara amb ell d'ací, que junts aniríem a França i començaríem una nova vida. Jo ja no confiava en ell i no estava disposada a deixar a Goriet, Bela, Pepet, Empauries, el tio Miquelo, el mas, el poble, els guerrillers...

Li vaig dir tot el que pensava. Com podia haver traït així els seus amics, el nom del meu pare, a mi?

Començàrem a discutir, ell em deia que em volia, i jo volia cridar que també el volia, però una massa d'orgull i decepció no em permetia fer-ho. Li vaig dir que ja no valia res, que quan ja no li fora útil a la Guàrdia Civil el matarien, li vaig dir que em casaria abans amb un feixista que amb ell. Tant de bo no haguera dit tot això, tal vegada, el meu destí hauria sigut molt diferent.

Sabrina Navarro

LA MEVA FUGIDA

Acabo d’assassinar els meus companys civils, si els puc dir companys perquè no hi ha cosa al món que més mal em faci que el moment en què em vaig unir a ells, i ho vaig fer per temor a perdre la meva vida, però ara m’adono que pitjor era viure en la mentida que no pas la mort. Ara tot el món està contra mi, cosa de la qual no em puc queixar degut a les meves accions de les quals tant em penedeixo, però estic content, amb el cap ben alt, ja que he fet allò que hauria d’haver fet temps enrere, venjar-me dels civils que tant m’han fet sofrir a mi i als meus companys de guerrilla. Donaria amb gust la meva vida per tal que tots els civils moriren, però de res estic més dolgut que d’haver assassinat a Teresa per no ser amat per ella. Mereixo la mort. Només demano a Déu que entengui que el traïdor de Ferroviari també té cor i que ha compensat el seu imperdonable acte; em trobo a prop d’un bassot, és el meu moment per a acabar amb l’existència d’algú que mai hauria d’haver existit, deixo a la ventura aquesta nota, per a fer saber que el traïdor odiat per tots se’n penedeix d’allò que ha fet. Ferroviari.

Ivan Gil Ejarque

SENSE CAP SENTIT

Després d’haver matat a tots els homes de la Guàrdia Civil que vaig poder, mentre sortia del mas estava pensat si havia fet bé deixant viure a Bela, però en veure Teresa, se’m va parar el cor i vaig deixar aquell pensament de banda.

Què faria amb ella?

Sabia que estava enamorada de mi i que ens havia ajudat molt a tots. Jo al principi només pretenia aprofitar-me de la seua informació i d’ella, però havia d’admetre que a poc a poc vaig acabar enamorat de la seua valentia i fortalesa.

Quan la vaig veure amb aquell barret i tant guapa com sempre, no vaig poder evitar tornar a preguntar-li si volia marxar amb mi a França i deixar de banda tota la misèria que provocava la guerra. Quan Teresa es va negar per complet, em vaig sentir com un imbècil i li ho vaig repetir, perquè jo pensava que era una bona oportunitat per a ella, però després de ser rebutjat i degut a la ira i el nerviosisme que s’havien apoderat de mi, li vaig disparar.

Quan la vaig veure en terra amb un toll de sang gegant, em vaig quedar perplex, com si no fos conscient del que acabava de fer.

I mentre fugia, reflexionava sobre si la vida tenia algun sentit o si simplement ens comportàvem com animals.

Isabel Julve

LA FERIDA

Quan Ferroviari i Joanet em van portar a ca Teresa, jo només notava com em queia la sang del cap. Van trucar a la porta i vaig escoltar una veu de dona i, tot seguit, vaig veure com un canó m’apuntava. Escoltava com Joanot i Ferroviari demanaven que m'ajudessin, que si no em moriria. No sé ben bé perquè però em van ajudar. Em van portar al colomer i em va costar molt pujar. 

Vaig estar mes i mig amb ells. Ho vaig passar molt malament quan escoltava que venia la guàrdia civil. L’ensurt més fort va ser quan vaig escoltar unes veus que preguntaven per mi i no em semblaven familiars, però Bela va saber mentir i se'n van anar. 

Passava el temps explicant a Goriet i Teresa històries de quan estava a París i els deia les ganes que tenia de tornar a França. Notava que quan parlava de vèncer la dictadura de Franco, Teresa m'escoltava ben atenta. 

Un dia vaig veure com posaven l'escala i que pujava algú a qui li costava. Era el mestre, vam començar a parlar de la dictadura i la república. Tenia tota la raó. Aquesta guerra estava perduda. Al cap de pocs dies em vaig incorporar una altra vegada a la guerrilla, se m'havia quedat una cicatriu horrible, però estava viu. 

Sempre els estaria molt agraït pel que havien fet per mi.

Ana García Montañés

TIO MIQUELO

Vaig denunciar el meu germà, confessant al capità Mata que Zacaries venia corders als bandolers per bons diners, i que feia negocis amb ells; però realment no era això el que a mi em fotia.

Ell va ser el culpable que la meua estimada isqués volant pels aires i acabés morta. I ell estava al mas, formant una família, i jo tot sol, molt sol, sense dona ni fills, sense cap futur!
Ara, ací assegut sobre una pedra, una mica amagat sota una carrasca, en una revolta molt pronunciada de la carretera que porta al poble, penso i me'n penedeixo de totes les morts que he provocat. Jo uns anys enrere no era així, m'he deixat dur pel capità, perquè l'única manera de salvar-me era sent-li útil, i ser-li útil volia dir acabar amb els masovers i els guerrillers.
No puc seguir vivint amb l'angoixa d'haver matat a tanta gent de manera injusta, llavors crec que el més just seria... Ara trobaré la pau.

Ariadna Ribés