Microrelats de l'IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

Punt de vista: Don Arcadi 

En sentir que el capità Mata s’havia endut Bela, vaig saber que tard o prompte vindrien a buscar-me. Però em vaig quedar al poble intentant fer vida normal -on havia d’anar sinó, si estava allí desterrat?- i suplicant silenciosament que ella haguera oblidat esmentar-me en les seues confessions. 

El dia que el caporal Forcano aparegué quasi no vaig oposar resistència. Malgrat les meues negatives, ell seguia insistint i vaig comprendre que no em creuria. Així doncs, vaig ser empresonat durant huit anys, per la qual cosa em considere afortunat. A les muntanyes m’havien ensenyat que, la majoria de vegades, el preu a pagar era la pròpia vida. Hui seguisc pensant en aquells temps, i crec que no vaig fer res de mal. Potser vaig ocultar certes coses, però allí tots sabíem massa. A més, la meua prioritat sempre va ser l’educació que els xiquets mereixien, tot i la desfavorable situació. 

En aquest sentit, recorde amb especial estima Goriet, a qui m’hagués agradat retrobar com a mestre algun dia. Però major fou la meua alegria en llegir a la revista « Mètode» un article científic sobre els fòssils cretàcics Ammonites i els Natica leviathan del Maestrat, firmat pel biòleg Gregori Solsona. 

Ana Espí Vercher. 2n Batx. B. IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

UN ÚLTIM CAFÈ 

Aquell dia em sentí com si m’enterraren en vida. 

Set anys i mig abans arribí a la cantina de la presó que m’estrenyeria fins els meus darrers dies. Allí vaig conèixer la meua companya de cel·la, que em convidà a un cafè. Es convertí en un salvavides en aquella mar de mala consciència que m’ofegaria tots els anys vinents. Potser que el corrent ens haguera destinat al mateix vessant per compartir el mateix naufragi. 

Teresa, anomenada com la meua dissortada filla, era una professora amb grans projectes i passió per l’ensenyament, que sofrí la repressió del règim franquista. Creia que l’educació era l’única possibilitat de trencar tota cadena, de donar ales als infants per a volar lliures. Ella sí que tenia el cel guanyat! M’eixugà totes les llàgrimes d’un obscur passat, d’un present ombrívol, sense família prop i d’un futur borrós. 

Irònicament, el dia que vaig guanyar la llibertat, vaig perdre Teresa: una cruel malaltia m’arravatà el meu àngel. Ara, només em quedava la tènue esperança de trobar els meus fills, ja que la seva llum havia sigut soterrada. Fou quan m’adoní que, set anys i mig després, abandonava aquella gàbia sense haver compartit un últim cafè amb ella. 

Ana Torres Brines. 2n de Batxillerat B. IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

Don Arcadi. 1978 

Quin malviure vaig passar quan vaig haver de canviar de casa per a ser professor en un altre lloc, tot per fugir d’aquells que rebutjaven les meues idees. Així i tot, no vaig ser capaç de viure lliurement.

Sols una cosa em donà esperances d’adaptar-me o, millor dit, una persona: Goriet, qui amb la seua innocència, em feia creure que hi havia una possibilitat que tota la meua faena podia tindre un futur. Era un xic animat i amb una gran iniciativa per a aprendre, però també amb una vida trista. Quan va deixar d’anar a l’escola pels problemes familiars, li vaig regalar un llibre, El Quixot en concret. 

Després de tant de temps de disgustos i soledat, per fi puc escriure els meus records en aquests papers. És l’any 1978 i jo ja sóc major per a fer grans coses, però encara puc mostrar a la gent la meua història, per a què persones com Goriet puguen canviar el futur d’aquest país. 

Ara de Goriet sols em queden els records i aquestes velles pedres. Ho pensava mentre observava els fòssils que arreplegàrem Goriet i jo i fumava amb la vella pipa. 

 Carlos Gascón Bononad. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

 

TORNAR A L’EXILI (DON ARCADI) 

Quan el Tio Miquelo va morir sabia que, tard o prompte, Bela diria el meu nom acusant-me d'haver ajudat aquell maqui, i vindrien a per mi. Decidí tornar a exiliar-me i vaig elegir un xicotet poble prop de la frontera, rodejat d'altes muntanyes i on pensava que m'asseguraria una llarga vida, encara que fora una vida amb plena solitud. 

Quan arribí a aquell poble, en vore aquelles muntanyes, vaig recordar Goriet. Quant li hagués agradat aquella serralada tan alta, buscar-hi fòssils i pintures rupestres! Aleshores pensí com hauria acabat aquell xiquet. Suposava que després de la mort del tio Miquelo haurien interrogat a sa mare, que l'haurien torturada fins que delatàs els noms que li interessaven al capità Mata. 

Quan vaig veure que aquella persecució de republicans s'havia tranquil·litzat, decidí enviar una carta a Goriet per saber si continuava viu. Recordava que una vegada em digué l’adreça dels seus oncles de Barcelona. I la vaig enviar, pensant que el més segur era que no contestara ningú. Però temps després, vaig rebre una resposta. Era Empariues i deia que tot anava bé i que Goriet estava fora de la ciutat. Em vaig alegrar molt i sempre recordaré aquell xiquet tan intel·ligent. 

 Isabel Martí Benavent. 2n Batx B IES Jaume II ‘’EL JUST’’, Tavernes de la Valldigna

Empariues / Empar Solsona 

Passaven els anys des del dia de l’incident del mas i la vida a Barcelona era plàcida. Goriet, Pepet i jo anàvem a escola gairebé tots els dies i els tiets ens ajudaven a fer els deures quan tornàvem. Els dies festius Pepet i jo ajudàvem feliçment en tot el que podíem a casa, doncs, encara érem menuts i no sabíem ben bé el que li va passar a Teresa i a ma mare. 

Goriet va canviar molt aquells anys. Havia madurat molt de sobte i no solia riure quasi mai. Tampoc parlàvem del passat, però una setmana abans que complira els vint, després de comprovar que ningú ens escoltava, em digué que tornaria a casa. Ma mare eixiria de presó molt prompte i Goriet volia preparar el mas per a ella. 

Vaig acceptar no dir-los res als tiets, supose que per la il·lusió que em va fer escoltar que ma mare seria lliure una altra vegada, però no podia evitar pensar que Goriet estaria sol. Goriet se n’anà de bon dematí i em vaig alçar per acomiadar-lo. 

Des d’aquell dia estic esperant una carta, però encara no he sabut res d’ell. Deu estar molt atrafegat treballant la terra. 

Ivan Claros Garrido. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

L’ENYORADA XICA D’ALÓS D’ISIL 

Havien passat deu anys de l’encontre fortuït amb aquell guerriller. Des que acabà la guerra tot canvià a Alòs d’Isil. Ni un maqui gosava xafar aquesta terra fronterera, ben vigilada per la Guàrdia Civil. 

Però, un dia el meu destí feu un gir de cent vuitanta graus. Era a casa rentant la roba quan tocaren a la porta. En obrir, la meua vida, inesperadament, canvià per sempre. Era ell, el mateix guerriller que tant m’havia captivat, i encara conservava el collar amb l’anell que jo li havia regalat. Em vaig abalançar sobre ell i el vaig besar amb fogositat –sempre penedint-me per no haver-ho fet aquell dia– i, llavors, vaig poder saber el seu nom. Tots li deien Matemàtic, però jo preferia dir-li Francesc, em feia sentir especial. 

La nostra relació amorosa semblava predestinada i va avançar amb una rapidesa frenètica. Amb grans esforços aconseguírem creuar la frontera i ens instal·làrem a París. Allí ens casàrem en una petita cerimònia, atès que tots els nostres familiars i amics havien patit les repressions de la dictadura. Finalment, no vam abandonar els nostres ideals i des d’allí ens decidírem a coordinar la lluita antifranquista amb l’ajuda d’un conegut de Francesc, Matalàs. 

Joan Batiste Palomares Peris 2n Batx. B / IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

Deixar passar el temps a Barcelona 

Aquelles tres criatures ho havien passat molt malament. El meu marit i jo sols volíem fer que oblidaren totes les misèries que havien sofrit. Quan Goriet, Empariues i Pepet van arribar a Barcelona els vam rebre amb els braços oberts. Pepet, al ser tan petit, no sabia qui érem i ens va costar guanyar-nos las seua confiança, però Goriet i Empariues ens ho van posar més fàcil. Ni el meu home ni jo mencionàrem la Teresa durant els primers mesos. Com que els majors no l’anomenaven, nosaltres vam deixar passar el temps que tot ho cura. Van trancórrer els mesos i finalment arribà un dia en què, de forma inconscient, vaig dir el nom de la Teresa en comptes del d’Empariues, quan la cridava per dinar. A la casa va regnar el silenci durant uns segons i, finalment, vaig decidir que havia arribat el moment de contar als seus germans com de meravellosa era Teresa. No ho feia per Goriet, perquè sé que ell la recordava, però sí que ho faria pels dos menuts. No volia que cap d’ells l’oblidara. Jo crec que el millor llegat que he pogut deixar-los ha sigut mantindre viu el record de la Teresa.

 Juan Vercher Ballesteros. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

EMPARIUES

Amb quatre anys menys que el meu germà, jo ja era conscient del que passava al mas. Venien homes constantment i la mare els preparava algunes coses per a menjar i beure. Havies d’anar espai, ja que, si els guàrdies civils s’assabentaven que tenies en casa una quadrilla de bandolers, patiries molt fins a la mort. 

Entre la mort del pare, la traïció de Ferroviari que assassinà Teresa, la mort de tio Miquelo… vam patir un calvari. I la mare fou condemnada a presó per confessar tot allò que havia estat amagant al capità Maximino Mata. Els meus germans Goriet, Pepet i jo vam haver d’anar a viure a cals oncles de Barcelona. 

La vida en la ciutat és molt diferent i a mi també m’hagués agradat tornar al mas i poder fer-me càrrec de la nostra collita com fa poc ha fet Goriet, que descartà totes les oportunitats que tingué i va escollir treballar al mas. 

És una llàstima no poder dir adéu a tot allò que he estimat per una malaltia que m’han diagnosticat. Em queden quatre mesos de vida, però açò no és excusa perquè em deixen veure la mare una última vegada. 

Júlia Pallàs Martínez. 2n Batxiller B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

Fructuoso, home prudent 

“Home prudent val més que cent”

 Martí Domínguez 

Vaig intentar amagar-me. La camioneta s’havia avariat. Els guàrdies civils ja em tenien vigilat i jo temia que en mataren. Li vaig demanar ajuda a Don Arcadi perquè era l’únic en qui confiava. A més, jo li feia favors sempre que podia. 

Treballava sovint per a poder guanyar diners, però arreglar-la resultava molt costós. Sols volia ser un home prudent ja que, faces el que faces, en aquesta època no ixes viu. L’última vegada que em van veure els guàrdies civils ja temptegí a cercar una solució que era difícil de trobar. 

Eixe mateix dia que vaig demanar ajuda a Don Arcadi, ell em va dir: 

–-Fructuoso, guarda el camió per un temps i quan pugues, arregla’l. 

No podia treballar sense ell, era el meu pilar fonamental. No sols acostava els xiquets del mestre a veure la mar, sinó que també portava aliments als masovers dispersos pel terme que no podien vindre a la meua tenda. 

Laura Espí Bordes 2n BAT. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

“Espanyoles, Franco ha muerto” 

El passat 20 de novembre vaig recordar aquesta frase que ressonà amb una mena d´aire tranquil·litzador al meu cor. Totes les meues idees i pensaments per fi s´havien complit. S´havia acabat una època negra per a Espanya, el règim d´un dictador que havia reprimit totes aquelles ments com la meua, que volíem el progrés. Per tots els racons del país s’estenia l’analfabetisme, però ara això havia acabat. En l’època de la postguerra els meus pensaments van estar silenciats per una dura repressió. El protagonista de dur-la endavant fou un capità de la guàrdia civil, anomenat Maximiliano Mata, que va portar moltes desgràcies a la família d’un alumne meu, Goriet, que vivia a un mas situat al terme de Bellavista i també a molts altres habitants. Aquest va ser el meu destí com a mestre represaliat durant deu anys, abans d´arribar ací, a Tavernes de la Valldigna. Com et deia, aquesta família va patir molt. Mataren el pare, Zacaries, per ajudar els maquis. Un guerriller va matar la filla major, Teresa. La mare fou torturada i empresonada. I el xiquet, amb qui jo tenia una connexió especial, com amb tu, Adrià, aquest noi volia aprendre i no ho aconseguí. 

Marcial Cortés Cremades. 2n Batx. A IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

EL MEU ÚLTIM DESIG 

La teua germana va vindre a casa l’altre dia. Em va saludar amb dos besades i una abraçada. “Només venia per les coses de la meua germana”, em va dir. 

Des que te’n vas anar, tots els dies mire al cel a les 9 en punt del matí, solia ser la nostra hora. Et despertava amb el teu desdejuni preferit, encara el recorde: una tassa de cafè i dues torrades amb pernil i formatge. 

En este temps me n’he adonat que l’oblit és un camí molt llarg i més quan el teu destí es separa del de la persona que estimes d’un dia a altre i t’obliga a haver de desacostumar-te de tot allò que t’unia a ella. A hores d’ara no t’he oblidat, Victòria, i, si et sóc sincer, no crec que ho faça mai. 

Sé que la teua germana et contarà tots els detalls del nostre encontre, encara que sé que no t’interessen. Almenys tinc la certesa que recordaràs tots els moments que hem passat junts. 

Jura’m que no tornaràs, per favor, per molt que ara ho desitge profundament. Tu encarrega’t de fer-me el jurament i jo m’encarregaré de suportar la soledat. 

Maria Franco Estruch 2n Batx B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

Miquelo 

Sentia molta impotència, molta. Maleïsc aquell dia que vaig veure entrar aquell maqui al mas. És que no pot ser, i a més enamorar-se de la meua “filla” Teresa, no m’ho puc creure. Des que em vaig assabentar que es veien d’amagat sabia el que passaria. Tanmateix, vaig decidir guardar aquell secret tan gran per l’estima a la meua Tereseta i començar a preparar el meu pla d’assasinar Ferroviari tan prompte com arribara el moment. Estava indecís i inquiet, com un xiquet, però a la vegada nerviós, mai havia fet res semblant. 

Sentí el tir de Ferroviari, era el meu moment, el vaig veure fugint i vaig començar a perseguir-lo. De sobte, Ferroviari caigué prop d’una bassa i es pegà un colp al terra. La ira em conduí i el vaig ofegar. 

A l’arribar a casa em trobava fatal. Era un monstre, què havia fet? No m’ho perdonaria en la vida. Vaig agafar el fusell, em vaig posar ben mudat i eixí a la carretera més propera de casa. Vaig veure un autobús de color marró i, de l’esglai que em va donar pensant-me que era la Guàrdia Civil, vaig prémer el gallet. 

Miguel Juan San Roque. 2n BAT B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

REMORDIMENTS (Capità Maximino Mata) 

La setmana passada, la meva neta em va preguntar a què em dedicava quan era jove. Vaig mirar-la als ulls i li vaig dir que era guàrdia civil. Ella, meravellada, em va preguntar si era un heroi com els de les pel·lícules, dels que salven el món matant persones malvades. Vaig afirmar la seua qüestió sense pensar-hi massa i, més tard, tombat al llit, vaig reflexionar al voltant de totes aquelles morts de camperols que es produïren mentre jo era capità. 

Ajudaven realment els pagesos als maquis o sols eren persones innocents intentant protegir-se a ells mateixos i a la seva família? De colp, vaig deixar de sentir-me orgullós de la meva feina realitzada al Maestrat, i a pesar d’haver-me desfet dels rojos, vaig sentir remordiments per haver utilitzat aquelles pobres persones com a peons d’una guerra que res tenia a veure amb ells, en lloc d’haver-los protegit dels guerrillers. 

Aquella nit em vaig adormir amb un mal gust de boca. Vaig decidir que parlaria amb la meva neta, i li explicaria que, sovint, u fa coses a la seva vida de les quals després se’n penedeix, però aprendre dels errors ens converteix en persones més sàvies. 

 Míriam Beneyto Blasco 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

CARTA A GENERACIONS FUTURES 

Ja fa anys que la Guerra Civil ha arribat a la seua fi. La situació a les nostres terres no ha fet més que empitjorar, però. El constant enfrontament entre els guerrillers i els guàrdies civils provoca matances, por, agressivitat, violència... sobretot entre aquells masovers que es troben enmig d’una batalla que sembla no acabar mai. 

Com a amo de la taverna del poble, independentment de les meues opinions, és necessari que jo em trobe en una situació neutra, ni a un bàndol ni a l’altre, ja que, a la meua taverna, només creuar les portes, l’etiqueta política de cadascú desapareix i tothom es converteix únicament en client. 

Ens trobem en una època de postguerra que sembla que durarà molts anys i les conseqüències d’aquesta seran nefastes. És per això, que escric aquesta carta destinada a generacions futures per fer-vos obrir els ulls. Les guerres no porten res de bo, no hi ha guanyadors ni perdedors. A dia de hui mor gent de bàndols i opinions polítiques distintes a causa de la repressió dels “guanyadors” i dels “perdedors” que busquen venjança. 

La meua intenció és que aquesta carta evite futures guerres. No són mai la solució.

Eliseu (El Xato) 1949 

Nerea Palomares Sala. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

Bela torna a casa 

Després de set anys i mig empresonada vaig tornar al mas per retrobar els meus estimats fills. Eren tots fadrins i en veure'm entrar em feren un somriure tan ample com el que es dibuixava als meus llavis. Però enyorava Teresa. 

Dies després els vaig poder contar tot allò que havia viscut i vist en el meu viatge cap a la presó de Santander. Hi havia pogut observar molts afusellaments de masovers, gent innocent i inofensiva que tenia una família com la nostra. Algunes dones, detingudes com jo, ploraven la pèrdua dels seus homes i la seua desgràcia, perquè haurien d’abandonar xiquets menuts i no els podrien veure créixer. 

Quan aplegàrem al penal ens feren una fitxa personal. Allí em vaig quedar impressionada en veure la quantitat de gent presa sense cap motiu de pes, i les seues cares entristides i amargades per haver hagut d’abandonar allò que més estimaven per un temps indefinit, ja que no sabíem quan ens alliberarien. Per a mi fou un infern. 

No ho vaig poder contar tot perquè, quan ho intentava, em brollaven les llàgrimes. Els meus fills decidiren contar-me les seues aventuretes per fer-me riure. Però la meua Teresa no me la tornaria ningú. 

Neus Soler Bascón. 2n de Batxillerat A IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

Don Arcadi 

El dia que Goriet i els seus germanets menuts partiren cap a Barcelona, una part de mi se n’anà amb ells. M’estimava molt aquella família. 

Com a mestre, sempre he apreciat tindre alumnes com Goriet: intel·ligents, curiosos i educats, tot i que mai n’hi hagué un altre millor. Sense ell, les classes es feren cada vegada més tedioses i a més, la pèrdua del meu diamant en brut feia que la resta d’alumnes em semblaren simples cudols. 

Però la meua pèrdua d’interès per les classes no vingué sola, sinó que portà també el desinterés per aquella terra tan bella i per les gents que hi vivien. Cada dia es convertí en un quefer fastigós, avorrit, sense sentit. Ni tan sols era feliç quan passejava per les muntanyes (activitat que sempre he gaudit); sense la musical veu de Goriet de fons, fent mil preguntes, tot em semblava apagat. 

Així, vaig passar un curs escolar més amb aquesta vida solitària, fins que a l’estiu vaig decidir partir del Maestrat. No em posaren impediments i em concediren el trasllat. 

No sabia si trobaria alguna cosa que em tornara la il·lusió, però sabia que seria el començament d’una nova vida. 

Óscar Aleixos Grau. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

Se’m fa fosc 

Tot just me l’he vist davant, m’he quedat quieta. Se m’ha acostat a poc a poc i m’ha tornat a proposar allò que havíem parlat abans, la idea de fugir junts. Però jo no vull. No després d’haver-nos traït. Hem discutit una estona fins que s’ha posat molt furiós i li he dit que no vull saber res més d’ell, que no el vull tornar a veure mai més. Li he tornat a dir que em casaria amb Pelut i que així tota aquesta història fastigosa s’acabaria. 

En eixe moment ha carregat l’escopeta i m’ha encanonat. És ja massa tard per a cap tipus de disculpa i jo sé el que m’espera, així que em quede quieta esperant la ràfega. 

Caic de genolls, em pegue un colp a la cara i en trobar-me a terra note una sensació d’agonia, d’anar morint lentament. Pense en el pare, mort injustament, i en la mare, ella no mereix açò. Per què vaig voler clavar-me en aquestos assumptes? Pense, però ja no puc tornar enrere. 

Mentre veig que la mare, Goriet i el capità malferit s’acosten corrents, gire el cap i trobe Ferroviari endinsant-se a la muntanya per fugir. Se’m fa fosc. 

Roge Mollà Bonet. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

Punt de vista del capità Mata 

Un dia, a la duana de Navarra, em cità el meu superior, el tinent coronel Emilio Sánchez. Quan vaig entrar al despatx li vaig fer la salutació militar. Fetes les formalitats, vam parlar sobre el motiu del meu ascens, el que s’havia esdevingut aquell tràgic dia en què els meus homes i jo fórem atacats per un covard maqui que se’ns havia unit, des de feia poc, per ajudar-nos a trobar els seus antics companys. Encara que havien passat mesos, aquells esdeveniments van quedar gravats a foc en la meua memòria i vaig començar el relat sense demora: 

- A migdia els meus homes i jo decidírem dinar en un mas on habitava una dona amb els seus quatre fills. El pare ja l’havia liquidat jo quan vaig saber que havia ajudat els maquis. Portàvem amb nosaltres el bandoler que ens ajudava a castigar els masovers traïdors i mentiders. Quan acabàrem de dinar, els meus subordinats decidiren jugar a cartes, mentre jo feia la migdiada. De sobte, vaig sentir uns trets, em vaig incorporar ràpidament i en vore els meus homes morts, abans de traure l’escopeta, aquell traïdor em disparà al ventre i em vaig llançar per la finestra. 

Sandra Alonso Escrihuela. 2n Batxiller A IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

BELA 

La desorientació s’apoderava de mi. Aquella barreja de sorolls i conglomeració urbans queien com un poal d’angoixa. La por feia temps que havia deixat d’existir, ara tan sols em guiava per l’instint de mare que, dia rere dia, havia anat aguditzant-se entre aquelles quatre parets. Vaig deixar l’estació de Sants enrere, dirigint-me a la plaça de Joan Peiró. Malgrat que les ciutats no eren la meua especialitat sabia que alguna cosa estava passant. Una processó de gent amb els punys en l’alt avançava cap a una figura que podia percebre en la llunyania. Cridaven amb un to enfadat, mostrant fermesa per les reivindicacions: “Lluitem contra l’opressió, lluitem per la igualtat, lluitem pels nostres drets, lluita i unió és el que necessitem, germans!” En sentir aquella veu tot es detingué, la multitud va quedar reduïda al no res i el meu cor va bategar com feia temps que no bategava. Aquella careta, ara envaïda per una barba espessa, fruit d’eixos set anys, no havia canviat, regida per la mateixa decisió i humilitat de sempre. Una llàgrima va caure tímidament per la meua galta, mentre les paraules que don Arcadi digué un dia ressonaven al meu interior. Goriet, sabia que arribaries lluny! 

Toni Bono Sifres. 2 BAT-A IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

BELA 

Ja havien passat quatre anys des de l’última vegada que vaig veure el meu mas i estava en aquell fastigós penal de Santander. Aquella època va ser la més suportable de tot el temps que vaig passar empresonada, ja que vaig trobar Celidònia, amb qui vaig compartir bona part de la meua captivitat. 

Li vaig contar per què m’havien empresonat, les tortures que m’havia infligit el capità Mata, que em va deixar sense tres dits del peu i amb un turment mental que no vaig poder superar fins tres anys després. Ella em va contar que des que estava en aquell penal no dormia com calia i pensava que estava tornant-se boja. 

Allí ens férem molt amigues però, un dia se l’emportaren i no la vaig tornar a veure mai més. Els anys següents no van ser tan fàcils com els primers, però les dones que vaig conéixer eren molt fortes, ens passàvem el temps cantant i donant-nos suport mutu. Mai haguera pogut pensar que aquella angúnia poguera unir tant les dones. 

Per sort vaig acabar la condemna als set anys i mig i, a despit que vaig haver d’acomiadar-me d’aquelles dones, vaig poder abraçar els meus fills. 

Víctor Ripoll Gil. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna 

FILL DE MATEMÀTIC 

Després d’haver passat tot el matí amb Paula Garcia, vaig poder extraure unes conclusions. A mon pare li agradaven les matemàtiques i de jove va ser un home molt diferent del que jo vaig conèixer. Tenia una ment plena de secrets al seu interior que pocs coneixien. Paula em va contar que solien anar a concursos de càlcul mental on passaven hores adorant els grans intel·lectuals. 

Encara quedava una acadèmia oberta a la ciutat, de segur, un altre punt fosc a la vida de mon pare. Em va costar prou trobar-la, ja que es situava a un carrer dels afores, un pis xicotet i desgastat. Vaig entrar i recórrer cada una de les classes. Un home estava observant una pissarra antiga i em va explicar que a penes es podia apreciar l’escrit perquè feia molts anys que un algú amb un intent frustrat de matemàtic ho havia escrit. Recordava la caligrafia de mon pare quan m’explicava com sumar. Quantes vegades havia somniat que m’ensenyara a jugar als jocs matemàtics? No vaig tardar a intentar comprar aquella pissarra, i la sorpresa va ser quan li vaig donar la volta i vaig veure aquella dedicatòria: al meu estimat fill. 

Victòria Grau Garcia. 2n Batx. B IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna