4 de març 2019

IES MARIA ENRÍQUEZ


                        IES MARIA ENRÍQUEZ.GANDIA


   Suant, en constant tensió, buscàvem on omplir la panxa. I de tots els llocs, vam anar al més compromés, al mas de Teresa.
    Vam entrar com si fóra la nostra casa. Jo sense establir contacte, em vaig assentar. Van menjar com a porcs, però jo no tenia gana; la constat amenaça de mort me la llevava.
    Després jugàrem a cartes o dormírem. Com que em coneixia bé les armes, vaig netejar el "naranjero" que em van cedir. A una peça de l'interior,  vaig trobar un escrit: "No penses, DISPARA! Qui pensa en la guerra, mor".
    Potser algú ho va aprendre per les males. En acabar de llegir el gravat, vaig començar a muntar la metralladora.
    De peu, amb l'arma carregada i ja disparada, el temps s'aturà, i mentre veia volar les cartes dels jugadors, com un acte reflex em vaig girar i vaig acabar amb el capità.
    Vaig córrer sense comprovar res. En eixir del mas, em vaig topar amb un vell enemic, que tenia a la mà el cor que em va furtar. Per poder viure el vaig haver de matar. A partir d'ací tot és borrós.      Com es pot fugir d'amics i enemics alhora? Pel camí amb menys sofriment...

                                                                    Alejandro Mengual Sánchez 2C


    Aquest migdia els hem tornat a preparar el dinar als guàrdies. Les seues visites són cada vegada més freqüents i la meua paciència s’esgota. S’asseuen a  taula amb els seus aires de superioritat i esperen còmodament que els servim el menjar. Jo no sóc la serva de ningú però no tinc més remei que fer el que em manen i callar. Callar, sí, perquè per a ells solament sóc una dona que no serveix per a res més que complaure tots els seus desitjos. Creuen que estem més guapes callades i aquesta frase ha sigut pronunciada  hui mateix el capità Mata. Sabeu què he fet? Somriure com si fóra una estúpida per tal de no faltar-li al respecte , però, acàs no meresc jo el mateix?
    No tinc per què aguantar constantment les seues mirades obscenes i els seus comentaris fóra de to, tanmateix ho faig per la meua família. Sóc independent i no necessite l’aprovació de cap bavós que es creu per damunt meu. Desgraciadament estem condemnades a suportar tot tipus de discriminacions . No us podeu ni imaginar la impotència que sent en  escriure aquestes paraules i comprovar una vegada més que la meua opinió, a l’ igual que la de moltes altres dones, no els importa el més mínim.

                                                                                      Carme Castelló  Soler.2C  



         Idiota ! Abans em casaria amb Pelut que amb tu ! Mira el que et dic.  Abans li donaria fills a un feixista com ell,  que a un traïdor com tu ! L’única cosa que mai no podré perdonar-te és el que ens has fet !

    Aquelles paraules entraren com una bala arrossegant els meus sentiments a un buit

de desesperació. Amb el rum rum dels pensaments netejava  Naranjero, el meu

subfusil. De sobte la sang em va bollir en  imaginar-la casada i amb fills amb el feixista

de Pelut. Tot semblava aturat.  Vaig introduïr el carregador al subfusell i

en un moviment ràpid, vaig situar la culata al muscle i al prémer el gallet , una llarga

ràfega va abatre un per un els guàrdies de la sala.

    Com si la vida haguera caigut en  un estat lent, suava i rumiava les paraules de

Teresa,  mentre un ambient de silenci envoltava el Mas.



                                                                              Maria Pérez 2n C



    Era diumenge i vaig pensar a anar al mas de Goriet. Tenia dues adquisicions que sabia que li
 interessarien molt. La veritat és que eixe xiquet, espigat i tímid, m’havia robat el cor.El veia
 com el fill que m’haguera agradat tenir. Era intel•ligent i sempre tenia fam d’aprendre.
   En arribar-hi, em vaig assentar al pedrís i vaig mostrar a Goriet un Ammonites, un fòssil que
 va viure feia milions d’anys, i una Haliotis, una orella de mar gegant. Estava fascinat i, en això,
 aparegué Bela i em digué:
      -Es queda  a dinar Don Arcadi? He fet l’olla que tant li agrada!
      Bela era una gran cuinera i en el seu mas es menjava d’allò més bé. Vaig acceptar la invitació
 agraït. Teresa, la filla major, va aparèixer despreocupadament dient-li a sa mare que el malalt
 tenia gana. Em vaig quedar sorprés mirant  Bela i el que vaig sentir, em deixà  bocabadat.
 Tenien amagat un bandoler ferit de mort anomenat Matemàtic. Les cames em
 tremolaven i no podia articular paraula.

 -No podia fer una altra cosa Don Arcadi, vosté haguera fet el mateix,  em digué Bela en
 veure’m la cara.
  
  Pel meu cap van passar mil pensaments: l’exili, la Guàrdia Civil, la tortura, la mort...
                                                                            
                                                                Marieta López. 2n C



    I jo, mentre la mare acabava de fer aquell dinarot per als civils, els servia tot allò que pogueren necessitar: coberts, tovallons i gots; els últims perquè gaudiren del vi que sempre portaven.

    Notava com em miraven, de dalt a baix i com els ulls d’aquells gossos, perquè ho eren, baixaven pels meus cabells i s’aturaven un poc més avall del final de la meua esquena. Aquella situació m’incomodava, i molt, però no deia res, no podia; tenien al meu pare, o no, qui sap, no podria haver suportat no tornar a veure’l.

    Em notava sola, cansada d’aquella vida de repressió i assassinats; avorrida de quedar-me amb els braços creuats veient com morien innocents. Volia actuar i, sense adonar-me’n, vaig acabar als braços del guerriller valent, que volia portar-me a França per a actuar els dos des d’allí.
    Va acabar boig, convertint-se en la pitjor desgràcia per a la meua familia. Aquest guerriller era conegut també com a Ferroviari.
                                                                                   

                                                                                    Roser Marí Torres.2C


Sang

    Era un dia càlid, 31 d’agost, jo treballava al camp mentre el sol queia sobre la meua esquena i la suor em cobria, en part per la preocupació de tindre als tres guerrillers amagats al molí. El perill estava a l’aguait i la por em menjava viu.
    Va ser per açò que, en vore la Guàrdia Civil, se’m va gelar la sang i trenquí a córrer amb el terrorífic pressentiment d’una mort segura. En eixe moment, vaig notar a l’esquena l’impacte fatal d’una bala llançada pel maleït màuser de Pelut, que compleix els meus temors.
    Caic a terra i plore, plore mentre em desagne perquè no tornaré a vore a Marcel·lí; plore perquè no sé quin futur tindrà el mas, perquè la vida és fràgil i la meua se m’escapa. Però sobretot plore per la injustícia d’aquesta cruel guerra que ens envolta i ens converteix a tots, abans amics i veïns, en purs assassins, víctimes i còmplices d’una massacre que sega la felicitat i la tranquil·litat de la nostra vida al camp... 
    I mentre aquests pensaments mantenien la meua ment ocupada, el bassiol davall meu anava fent-se més gran per l’ànima que em brollava de la ferida que ara travessa el meu pit.

                                                                                                                                                                                                            Sara Pérez Martí, 2n C

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.