EL NOM QUE ES PORTÀ EL VENT
Vaig
conèixer al meu amor a finals de 1944, a la vall d’Aran. Aquell dia em trobava sola
al mas quan vaig escoltar un tiroteig. La meua reacció fou mirar per la
finestra, on vaig veure un xic ferit. Sense pensar-ho li vaig obrir la porta. No
suportava la sang, però al veure’l tan desesperat, sense cap opció més que la
meua ajuda, vaig inspeccionar la ferida. Per fortuna, amb un poc d’alcohol fou suficient.
Seguit això, vaig alçar la mirada i em vaig trobar amb una mirada desesperada
d’un jove al que li havien llevat la llibertat i que es mantenia amb vida per
tornar a aconseguir-la. De seguida es va anar per a continuar amb la seua
lluita. Abans d’acomiadar-lo, vaig donar-li una arracada de les que portava. Era
de la meua iaia, qui sempre deia que em donarien protecció. Si a mi m’havia
funcionat tots estos anys, també ho faria amb ell. A canvi, em va oferir un
somriure d’agraïment, que sempre recordaria. Fou en eixe moment quan vaig
descobrir que estava enamorada. Quan ja estava allunyant-se vaig recordar que
no li havia dit el meu nom... vaig cridar-lo amb totes les meues forces, però
va ser inútil. Mai m’escoltaria.
Claudia Sabeh
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.