ELS ROMANENTS. Microrelats. IES GUADASSUAR

DIARI D'X

Després d'haver estat tres dies malalt, torne a l'institut amb molta por perquè Z em va enviar un missatge per escrit per informar-me que els romanents havien decidit de fer una pràctica. Jo li vaig dir que em cridés però no va voler i es va negar a dir-me els motius.

Arribe a l'institut i a qui primer veig és A, que em saluda alegrement, ella intenta anarse'n a classe però jo no puc aguantar un minut més sense saber què és el que estan tramant els meus amics. Així que A m'explica les barbaritas que han decidit fer els nostres amics i que al parèixer estan aconseguint convéncer quasi tot el grup.

Jo, només m'ho conta, em negue rotundament i pense que, potser, és hora d'anar-me’n del grup, que estem començant a fer unes barbaritats que no són normals, però d’altra banda pense que si me'n vaig no tornaré a parlar mai més amb A i no podria suportar que ella m'odiés per abandonar els romanents.

Durant tot el dia, m'és impossible prestar atenció a cap classe ja que estic pensant en la barbaritat que estic disposat a cometre al meu cos, ho he decidit, o potser no, però si a m'acompanya, em cosiré l'ull esquerre. Estic boig.

Alba Arnandis. 1r de batxillerat B

2 de Novembre: Torne a escriure

14 de novembre: Tots nosaltres ens hem reunit a ma casa al meu soterrani, estem fent el vot de silenci entre nosaltres. Ma mare ens porta el menjar que ens fa falta per sobreviure.

15 de novembre: Avui la Míriam s'ha recolzat en el meu muscle i l'Aaron ens estava mirant amb una cara preocupant.

17 de novembre: Cada dia s'uneixen més a la nostra causa, perquè creuen que no fa falta prestar-li atenció al món gelatinós que ens envolta. Cada dia he de fer un xicotet esforç per a cosir ulls i boques, encara que des de xicotet sempre m'ha agradat cosir. L’única que no està cosida és la Míriam.

19 de novembre: La mare cada volta aparenta més preocupada al baixar, supose que estarà preocupada pels pares dels meus companys. No hauria d'estar preocupada, perquè són ells els que han elegit unir-se a la nostra causa, a la causa del romanents.

22 de novembre: Des del soterrani es pot escoltar la meua mare parlant amb els altres pares, els ha dit que no sap on estan els seus fills i en deixar el telèfon es posa una mica histèrica.

30 de novembre: Sembla que han cridat la policia perquè sospiten que estem ací. El meu pare s'ha tornat boig en assabentar-se’n que estavem ací. La cova del no-veure serà desmantellada i els romanents serem separats per un bon temps.

Deixe d'escriure.

Àlex Bono. 1r de batxillerat B

28 D'AGOST. Torne a escriure. Necessite tornar a escriure per expirar aquest dolor que em corrou per dins, fa unes setmanes pillaren la mare, ara mateix està en un manicomi. Em pregunte per què no està en un centre penitenciari corrent, i supose que és per la intervenció que li vaig fer. Quan va decidir ser una més dels romanents. Crec que el món no entén aquest sacrifci tan vell i pur que hem decidit fer. Aviat estarà fora, perquè tots nosaltres testifcarem a favor seu, i a això afavorí al fet que no li ficaren càrrecs de segrest. Quan isca, ens reunirem tots els romanents de nou, crec que estarà difícil perquè els pares de tots els altres membres pensen que estem bojos, i no deixarien per res del món que els seus fills s'acosten a la meua família, i sobretot a ma mare.

A casa l'ambient és molt cru, el pare li va deixar clar a la mare que ell estaria en casa fins que ella tornara dels seus dies de privació de llibertat per cuidar-me, però quan ella tornara, marxaria de casa. Ell és igual que tots, no entén res.

Andreu Tello. 1r de batxillerat B

23 DE FEBRER

Tot i que avui el sol il·lumina i sembla que fins i tot tenia ganes de sortir, tinc una percepció fosca del dia. La boira que regna a la meua urbanització sovint s’ha apoderat de la meua cavitat cerebral i raonar és ara l’acció més difícil per a mi. Els romanents són la llum en aquest dia d’opacitat interior, i són l’alè que fuig de dins meu i evadeix tota aquesta boira. El món és caòtic, i no és el primer dia que me n’adone. Sent que aquest món és enlloc per a mi. L’única cosa immanent que aprecie és l’estima que sent per la meua mare. Aquest és l’únic fet immarcesible que manté viu aquest enllaç propi amb aquest món.

Cristina Colomina. 1r de batxillerat B

20 DE FEBRER: Aquest món és un món horrible. Un món d’impureses on els qui l’habitem les sofrim des de dins de la nostra ànima, formant part de nosaltres. Les trobem dintre de la nostra personalitat i per conseqüència, dels nostres actes. Avui el pare ho ha demostrat, ho fa cada dia amb la seua intolerància causada per la cegesa que pateix davant d’aquest món negre. Açò provoca que ignore els meus actes, davant de la meva recerca cap a la puresa. El que ha passat avui havia de ser escrit al dietari, com a demostració de la dificultad que comporta el fet de ser vegà entre tants carnívors. Carnívors que no entenen la diferència i tracten d’eliminar-la, com si anaren amb ells els actes aliens respecte de la seua dieta. Avui el meu veganisme s’ha vist parat a la força durant un instant. El pare, m’ha donat a menjar croissants untats amb llard, de forma no intencionada (diu). Ara, que sé de què estan fets, al meu estomac sonen més com a “croisang”.

Marina Fernández. 1r de batxillerat B

Cada dia que m’assec a taula i em trobe que he de menjar carn, no puc evitar pensar en la vida de l’animal. Pense en com són d’inconscients quan estan sent criats. Per molt que diguen que no estan criats en captivitat em sembla absurd, perquè el final és el mateix. Una brutal matança. Per açò em sembla impossible emportar-me un tros, per minúscul que siga, de carn a la boca. Aleshores ho vaig veure clar, havia de fer alguna cosa. Així que vaig optar per aplicar la solució que s'adaptava al meu dia a dia, canviar la meua alimentació, a partir d'ara seria vegà. A casa, em van comprendre fàcilment. Però de vegades notava per part de mon pare una actitud de rebuig però ja estava acostumat perquè la nostra relació no havia estat mai molt pròxima. Al contrari, la meua mare sé que va fer tot el possible per ajudar-me. Fins i tot, un dia al menjador de l'escola, ho van tindre en compte i em van oferir una dieta vegana. Jo sabia que la meua mare havia cridat per comunicar-ho, perquè sempre s'ha preocupat molt per mi i li ho agraïsc malgrat que moltes vegades no li ho demostre.

Alexandra García. 1r de batxillerat B

20 DE MARÇ: El pare no aconsegueix entendre res del que faig.

Els Romanents ara vestim de blanc, ja que per a nosaltres el blanc és símbol de puresa, i per això hem decidit vestir de blanc com els àngels. A ell, que sempre ha estat un home que ha preferit el negre a l’hora de vestir, no li ha agradat la idea de la nostra nova manera de vestir. Va fer broma sobre sectes d’eunucs i pijos de platja. A mi, no em van agradar els comentaris que feia i començàrem a discutir, mentre la mare intentava calmar-nos.

D’altra banda, la mare intenta adaptar-se a les meues decisions. En assabentar-se de com havia decidit vestir-me a partir d’ara, em va comprar molta roba de color blanc, de manera que donava a entendre que respectava la meua iniciativa de començar a vestir de blanc. Li ho agraïsc, ja que necessite algun suport per part de la meua família i mon pare no mostra aquest respecte cap a moltes de les meues decisions.

Paula Romero. 1r de batxillerat B

7 DE JUNY

Avuí he conegut C. És una xica de la meua edat. L'he coneguda mentre observava els arbres de la plaça de davant de casa.

Li he preguntat si li agradava la natura o si solament observava.

M'ha dit que si, que li encanta i en ixe precís instant he notat una connexió.

Després d'estar una estona parlant, m'he decidit a contar-li el perquè de la meua roba, cabells... Finalment hem acabat al Primark® comprant roba blanca per a ella.

Crec que m'agrada, no n'estic segur i no em fa cap gracia això. He pensat si hauria d'anar a veure-la demà com havíem acordat o no presentar-me (em pensaré que fer).

Tant de bo no fos tan guapa i no m'haguera atret gens, perquè la veritat és que m'encantaria tindre una amiga com ella, com jo, amb un mateix pensar. El problema és que no la podré veure com una amiga i com no busque ni molt menys cap tipus de relació sentimental, em pense que no la tornaré a veure.

Carla Ribes. 1r de batxillerat B

Aquests últims mesos han estat un poc diferents. Primer vaig decidir ser vegà, per als meus pares no va ser del seu grat, però em van recolzar. Als pocs dies vaig pensar a fer un canvi i com no, en veure que em quedaria calb com mon pare, vaig decidir començar tallant-me el cabell al zero; així, al poc temps ja estaria més que acostumat. Vaig continuar pensant i vaig continuar amb la roba, sols em vestia de blanc, així que ma mare em va comprar un xandall per poder variar. Vaig continuar baixant i vaig arribar fins als peus. SI, anava descalç per tots els llocs, i, no era l'únic, hi havia amics que m'hi acompanyaven. Érem tots un grup que féiem el mateix. També estiguérem un temps sense parlar amb els nostres pares, el grup se'n va anar un poc de les mans, ja que un dia decidírem fer una barbacoa nocturna en la qual va acabar amb una gran foguera i cremàrem llibres. El grup continuà durant més temps fins que ens quedàrem a la part de baix de ma casa, on cap pare, només la meua, sabia on estàvem. Allí ens cosírem un ull per no veure, érem el grup dels romanents fins que ens agafà la policia.

Estela Lujan. 1r de batxillerat A

Un dia, al club de lectura al qual vaig jo totes les vesprades, traguérem el tema del veganisme, i va ser un tema que donà molta conversa, ja que hi havia molts punts de vista. Per exemple, uns deien que els pareixia una bajanada això de no menjar carn, ja que deien que els animals estan per a alguna cosa. I els altres deien que els animals no ens havien fet res perquè els ho pagàrem així. Tornant a casa em vaig quedar assegut en un banc pensant en el que havíem parlat, i vaig prendre la desició de no tornar a menjar carn. En arribar a casa, els ho vaig dir als meus pares, i ma mare respectà la meua desició, però mon pare es tornà mig boig, ja que deia que era una bajanada, i es va enfadar molt, dient-me de tot. Fins que em vaig fartar i me’n vaig anar de casa fins que es calmara.

Sandra Baldrés. 1r de batxillerat A

18 DE FEBRER: Enfortir l’ànima amb l’empatia; posar-te a la pell d’aquells que ja no en tenen; sentir-te un més d’ells.

Avui els romanents hem volgut fer un acte d’empatia amb els morts, per a reivindicar que cal viure la vida de la millor forma possible perquè en algun moment acabarà.

Per això per la nit hem decidit anar al cementeri més proper ,ens hem clavat en aquelles sepultures que encara no estaven habitades i hem passat la nit allí.

P (el graciós) em va dir que prompte tornaríem a casa perquè ens cagaríem als calçotets. Açò em va donar inclús més ganes de passar la nit allí (gràcies pare). D’altra banda, ma mare, com sempre, va respectar el nostre pla i ens va defendre davant de les burles del pare, justificant que açò eren sols jocs d’adolescents. Encara que no li ho diga molt sovint, la vull molt.

Cristina Casterà. 1r de batxillerat A

1 DE JUNY. Des de fa uns dies m'obliguen hem decidit fer un vot de silenci. No m'ha costat gens ja que estic acostumat a estar callat sóc introvertit, i en classe no xarrava molt. Sols em molesta un poc a casa, quan he de comunicar-me amb els meus pares. És un xicotet preu a pagar per agradar a algú ser un membre de la colla dels romanents, on tots sóm educats i amables, no com la resta de gent que assetja els altres pel seu aspecte o gustos personals, escòria.

24 DE JUNY. La gent em ens mira malament, encara no han despertat del seu estúpid somni, viuen en una bambolla de prejudicis i artifici. La acceptació veritat que m'han mostrat els meus germans mai estarà al seu abast.

5 DE NOVEMBRE. AÇÒ JA ÉS MASSA, QUÈ PENSARÀ EL PARE I LA MARE? PREFERISC LES PALLISSES I L'IMSOMNI.

6 DE NOVEMBRE. Espere que em perdoneu.

7 DE NOVEMBRE. Quasi caic en la temptació de fallar als meus germans i tornar a l'infern dels heretges. En el fons no em dol per la gent, el judici final està prop.

Jorge Haces. 2n de batxillerat

MÍRIAM. 20 de març. Avui l’f ha vingut a l’escola amb els cabells rapats. L’Aaron i el Zacaries van venir ahir amb ells tallats i l’f ha decidit fer-ho també. La resta dels romanents no tardaran a fer-ho, però jo no em penso tallar els cabells. Quina bogeria! Ells sempre em fan cas, les idees que se m’ocorren els semblen meravelloses. Fa dos dies vaig parlar amb l’A i el Z i els vaig comentar que si es tallaven els cabells cridarien l’atenció i els serviria de reivindicació. L’endemà de dir-los-ho, ho feren. Els romanents rebutgem aquest món, perquè no és un món pur. Ens hem de fer veure, per això hem d’anar més enllà... Podrien anar flagel·lant-se pels carrers, o anar nugats amb cordes a l’escola, o amagar-nos tots en algun lloc, o millor, podrien cosir-se un ull o mitja boca...

Raquel Pérez. 2n de batxillerat

Z

4 de maig. Avui Míriam ha vingut descalça a l'escola i, un poc més tard, f també ho ha fet. Aaron i jo hem fet el mateix al migdia. La sensació mortificadora promet una elevació de l'esperit. A poc a poc, m'he acostumat al dolor, tot i que segueix fent mal. Els meus peus unflats deixen taques de sang allà on camine. La mare d'f ha cridat per confirmar si jo també anava descalç i han arribat a la conclusió que és la moda juvenil.

12 de maig. Som lluny de la purificació total, així que hem d'aplicar-nos més durament i allunyar-nos de totes les coses mundanes.

9 de juny. Avui comencem el vot de silenci. El desconcert del professorat ha sigut notable, però gràcies a Míriam ens han deixat fer.

8 de novembre. He anat a casa d'f i m'ha cosit la boca. Ell s'ha cosit les parpelles de l'ull esquerre. La mare d'f ens ha proporcionat el seu soterrani com a “la caverna del no-veure”, la qual cosa ens ajuda a allunyar-nos d'allò mundà.

12 de novembre. Som 10 romanents a la caverna del no-veure.

20 de novembre. La policia ens ha trobat. Hem d'abandonar la caverna del no-veure.

Beatriz Alba. 2n de batxillerat

ADÉU

18 DE DESEMBRE. Torne a escriure per despedir-me, aquesta serà l’última vegada que escric en aquest diari per una raó: la fi del món s’acosta. La policia no ha arribat a descobrir-nos perquè es troben en un món on mai podran arribar a conèixer, en un món lleig, ple de mentides i formant part d’una civilització amb covardia. En canvi, sé que tu, mare, has descobert aquest diari i, encara que no m’agrada que estigues prop de nosaltres, m’ha fet il·lusió que hages intentat saber qui som i què fem. Però la fi ja ha aplegat i mai has arribat a fer res, ja no tens res a fer, mai més podràs fer com si ens entengueres, ja que no ho podràs descobrir. Ja som tots deu romanents junts i cadascú ja ha fet allò que ha volgut lliurement per ignorar i deixar de veure aquest món, perquè alguna cosa ens espera en un altre lloc i ara. La Míriam ha segut de nou sobre mi i m’ha dit “ADÉU”.

Paula Hervàs. 2n de batxillerat

13 DE JULIOL.  Avui he arribat a la conclusió que, per tal de purificar-nos, hem de fer un sacrifici major, alguna cosa que supose renegar completament de les comoditats d'aquest món i gaudir de les coses que la natura ens ha regalat. Per això he decidit que passar una temporada a la muntanya ens ajudaria als meus germans i a mi a posar-nos en contacte amb la natura, amb la nostra mare terra. Però perquè aquesta experiència ens siga profitosa hem de sobreviure amb el mínim possible, de manera que, com a màxim, només hauríem d´emportar-nos un poc de menjar i unes mantes per tapar-nos en les fredes nits. Aquest contacte amb la natura ens servirà per conèixer-nos més a nosaltres mateixos i per descobrir quines coses són realment les necessàries per sobreviure i evitar aquelles coses que la societat d'avui ens diu que ens fan falta. Només així ens lliurarem del pes del consumisme que regna en la societat i podrem purificar la nostra ànima.

Paola Climent. 2n de batxillerat

Quan entrà la policia al soterrani, seguírem el nostre pla. A aquells ignorants, els va resultar prou estrany el nostre comportament i, tot el que es trobaren (deu amics units per quedar-se en aquell soterrani, amb l'encens pres i, amb els plats bruts d’acabar de menjar). L’única cosa que no sabia ningú era que tots no estàvem allí pel mateix.

#

Després de tant de temps, me n’he adonat que tot el que féiem era una simple competició d’F i A per impressionar  M (encara que ella no participara en ninguna de les nostres incorrectes accions). Quant a M, crec que li ocorre el mateix que a mi.

Inés Vila. 2n de batxillerat

8 DE NOVEMBRE. Els romanents ens trobem a casa meva, aïllats de tota realitat creada per satisfer les necessitats del monstre que n'és l'ésser humà, creat per obtindre el seu màxim benefici a costa de totes les altres criatures qualificades d'”inferiors”. Sobreviurem a aquest desastre humà en el qual l'avarícia és             la força màxima a la qual es troben subordinades totes les accions humanes, destinades a l'autodestrucció. Cada vegada estem aplegant a més gent, el nostre moviment cada vegada és més gran, i units farem front a aquesta realitat, farem front a aquesta mena de realitat apocalíptica contemporània dirigida pel  neocapitalisme.

Irene Signes. 2n de batxillerat

Diari personal de Z

17 DE JUNY: El vot de silenci ha sigut una mica complicat els primers dies, però de segur que els meus companys es trobaran en una situació semblant. No poder dir paraula a ningú de vegades pot arribar a ser desesperant. Per altra banda, ara soc capaç de concentrar-me i aprofundir verdaderament en allò que estic realitzant. Amb l’ajuda d’aquest aïllament he aconseguit discernir allò important i de valor de la vida en general i allò que és prescindible. Els meus pares, encara que ho accepten, estan molt preocupats pels canvis que estic realitzant junt als meus amics. Entenc que pot ser no capten la finalitat del nostre comportament, però no crec que  em puguen comprendre, per tant ni em molestaré en comentar-los el perquè de tot. Estic segur que continuaran acceptant tot el que faça i no em faran sentir malament com altres podrien fer. Segons el que se, el pare d’f no té molt bones reaccions front als nostres canvis. Per altra banda sembla que sa mare sí que el compren i l’accepta, això m’alegra.

Leandro Pinzone. 2n de batxillerat

 DIETARI DE ZACARIES 4 DE MAIG

He vist com els companys de classe imitaven la iniciativa de la Míriam d’anar amb els peus nus. M’he adonat que vertaderament se senten romanents. Tal com els ho vaig explicar, era necessari que algú prenguera aquesta iniciativa i havíem de ser nosaltres. Vull que s’adonen que jo també em vull comprometre a esdevenir un romanent i deslligar-me de tot allò mundà que ens allunya de la salvació. Així que he de buscar quelcom per fer-los veure que jo també puc sotmetre'm al sacrifici. No pot ser qualsevol cosa sense sentit, no. Sinó que ha de ser alguna cosa meditada i que identifique els romanents. Com per exemple mantenir el vot de silenci, amb el qual poder evadir-nos del món extern per sols estar en contacte amb nosaltres mateixos i no tenir cap interrupció de l'exterior. D’aquesta manera aconseguirem saber que és allò essencial i podrem accedir, en el seu moment, a l’Altre Món.

Sandra López. 2n de batxillerat

7 de novembre. Deixe d’escriure.

He d’emprar aquest temps d’escriptura en el moviment del romanents, és molt gratificant veure que cada vegada se suma més gent de l’institut, i per això em dicidit intensificar les nostres accions, ja no anirem amb ximpleries com fer-se vegans, anar sense sabates o rapar-se el cap, hem d’agafar-ho més seriosament. Començarem fent un vot de silenci, un mes, o qui sap si més.

Després haurem de pensar alguna cosa més involucrada, amb més sentiment. M he proposat tenir els mínims sentits per captar tota la ruïndat que hem creat al món. Per això haurem de cosir-nos parts de la cara. Jo em cosiré un ull per veure allò necessari.

El dolor físic serà menys intens que el dolor que sentim quan apreciem que el món mor.

Estela Prats. 2n de batxillerat

Avui he convidat Zacaries a dormir a ma casa. Ens hem tancat a la meua habitació, parlant sobre coses relacionades amb Els Romanents. Ma mare ha trucat a la meua porta. No li he obert, m'he limitat a preguntar-li què volia. Seguit, m'ha preguntat si Z es quedava a sopar. Anava a demanar pizzes, veganes és clar. He contestat que sí, i a més també li he dit que es quedava a dormir. No ha posat cap objecció. Després d'un temps parlant amb Zacaries sobre el mal que hi ha al món, hem arribat a la conclusió que no volem mirar eixa part, per a nosaltres ja no existeix el mal del món. Per a no veure eixe mal, he decidit cosir-me un ull, per a així veure només la part bona del món. Zacaries ha decidit cosir-se mitja boca, en fi, li l’he cosida jo.  De seguida, ma mare ens ha cridat per a avisar-nos que ja havien arribat les pizzes. Hem sortit de l’habitació. Hem arribat a la cuina. Ma mare ens ha vist. L’he informada que Z finalment només beuria un poc d'aigua. Ma mare ha comentat que li havíem dit que sí que anàvem a sopar. No ha fet cap altre comentari. El pare no hi era a casa. Millor, ell no ho hagués pogut entendre. Al dia següent ma mare ens farà baixar al soterrani per a mai més poder eixir.

Paula Oliver.  2n de batxillerat

Vaig arribar a l’institut, era un dia normal, la mare m’havia comprat un nou conjunt de roba blanca. Esperava que Míriam es fixara en mi, la vaig veure parlant amb Zacaries en el corredor. Em vaig arrimar amb molta il·lusió, la meua respiració s’accelerà, he de reconéixer que estava nerviós, volia que li agradara. En eixe moment vaig començar a dubtar, però vaig arribar on estava Míriam. Ella simplement em va mirar a la cara i em va saludar. Em vaig sentir desganat i sense il·lusió, però de seguida em vaig recordar que jo no ho feia sols per la Míriam, sinó que tenia una finalitat i estava sent un irresponsable i un infantil. Més tard, després del pati en la classe de geografia, mentre el professor explicava com fer un mapa coroplètic, Míriam començà a parlar-me. Jo estava la mar de content, ja que començà a dir-me que havia tingut moltes relacions sentimentals, però que cap havia funcionat i que ara en buscava una de nova, i també en parla de noves formes de reivindicació. Jo em vaig posar molt content i em vaig entusiasmar.

A la vesprada Zacaries i jo anàrem a ma casa i ens tancàrem al meu quarto, començàrem a veure una sèrie de Netflix®. La sèrie, era postapocalíptica i, en aquest moment, començàrem a parlar de com seria possible que la fi del món succeïra i arribàrem a la conclusió  que,  en aquest món, hi havia moltes coses dolentes i injustes que es feien tant pensant en el bé de l’espècie o del planeta com pensant en l'interès econòmic de les elits que controlaven el món occidental i capitalista en què vivim i que prompte s’acabaria. I recordàrem que Míriam ja ens ho havia mencionat. Quedàrem de parlar-ho amb Míriam al dia següent per veure què podíem fer al respecte.

Cristian Pous. 2n de batxillerat

Avui Míriam ha estat especialment generosa amb els Romanents, especialement afectuosa. Hem estat meditant sobre el final, ella ens ha parlat sobre el present proper, que la nostra puresa i sacrfici és més que suficient per a abandonar aquest món corrupte.

Al principi he dubtat, però els esforços i la disciplina que hem demostrat tots nosaltres ha estat inaudita; si perdurem més temps en aquest món, correrem el risc de tornar a ser indignes de la puresa.

Cal abandonar ja aquest planeta per tal de romandre pulcres per l’eternitat.

Míriam ha donat suport a les meues conjectures i ha passat els seus dits per sobre del meu ull cosit: m’he sentit reconfortat.

Poc a poc la idea de desemparar aquesta realitat ha sigut captivada per tots els membres.

Mentre ma mare feia una de les seues habituals visites al supermercat, per tal d’alimentar-nos, cosa que ja no farà mai més, he agafat el salfumant i gots.

 Els he repartit lentament, mentre escoltava com Míriam afegia que calia que ella es privara d’aquella ascensió, havia de persistir en el món per desplegar la filosofia dels Romanents, no hi ha hagut objeccions.

He de continuar amb el sacrifici, ens veiem pronte.

Celia Estarlich. 2n de batxillerat

ELLA

El silenci em parla, el silenci em murmura; la obscuritat m’ilumina, i em fa de guia. Fa temps que és així, no em puc resistir a ella, tampoc ho vull. No em fa por la seua força i em resulta càlida la seua gelor, em sotmet i em deixe dur per ella. No sé bé cap a on vaig, ni tampoc per on. Sé que en algun moment hauré de parar, ho sé, però per fi sent que aquest és el meu camí, sempre ho ha sigut. Seguir-la era el meu destí. No sé si la resta també han sigut cridats per ella, sols sé que açò no és un joc, no és un estat canviant, no per a mi. Tot plaer, tot desig, tot sentit és inferior, i els subordinats a ells no seran cridats mai, mai no se’ls proclamarà la seua grandesa. No he de dubtar. Ella és el meu començament i el meu fi.

Maria López. 2n de batxillerat

Avui, nosaltres, els romanents, hem fet vot d'abstinència dels nostres desitjos mundans. Després d'hores sense ingerir cap aliment o líquid trobe que el meu cos comença a nutrir-se d'elements que trascendeixen el món material. He trobat aliment en la solitud a través de les reflexions de naturalesa més innocent, descobrint noves formes del pensament i adonant-me  que no hi sóc sol, gaudesc dels meus germans.

Tant de bo ells pensen els mateix. De segur que estan experimentant la mateixa epifania. Estic ansiós per compartir els nostres pensaments respecte al dejuni.

Certament ha sigut dur (i a més no he rebut cap ajut moral per part del pare, que bé que ha fartat), però després del dia d'avui, crec que em puc considerar menys brut: trobe que la meva ànima es troba menys corrompuda gràcies a l'autocontrol que he desenvolupat.

M'hi sent tan orgullós com famolenc. Sols queda esperar que la fatiga que acumula aquest cos em permeta caure prompte d'aquest món profà, obrint-me així les portes al món dels somnis, el veritablement pur.

Diari d'潔. 20 de febrer

Carlos Ribes. 2n de batxillerat

Dimecres, 19 de febrer.  Sentia la necessitat de treure'm les dents per a no mastegar el menjar. Els plaers d'aquesta vida son vomitius i no ho suporto. Cada dia tenim més la necessitat de satisfer els nostres desitjos sexuals, gustatius, verbals, les vivències, els viatges.. Jo no vull que aquesta societat em domine. Tot tipus de desig comença introduint-se per la boca. Em límite a menjar per una paleta i així em sacrifique. Tots els romanents ens hem unit a la causa. El següent pas serà arrencar-nos la llengua. Eixirem un dia al bosc i agafarem el cotxe de ma mare. Cada un ens nugarem la llengua amb un fil a la roda del cotxe. Quan es posarà en moviment, la llengua es posarà negra i podrem tallar-la amb tisores.

Victoria Boberska. 2n de batxillerat

23 de juny. Fill meu, sóc la mare. Abans que passés tot això, vaig estar llegint el teu dietari i sent haver-me entromés en la teva intimitat, però solament vaig intentar entendre’t. Quan jo era jove, la meva passió era el punk, i segueix sent-ho, i em va portar molts problemes amb l’àvia. No vull això amb tu. Quan et feres vegà vaig pensar que la conversió havia estat per temes ètics sorgits recentment, mai haguera pensat tot el que passaria després. Aviat vaig veure que vosaltres éreu distints. Ha sigut difícil per a mi seguir-te i entendre’t en tots els teus passos; nogensmenys, el que més em va costar va ser mantindre la família unida com abans. El teu pare i tu sou tan iguals i tan distints alhora! Ell t’estima, no ho dubtes, però ja saps com és.

En fi, m’he adonat de la lletjor i la pudor del món perquè les persones l’hem fet així. D’alguna manera estic vinculada a vosaltres i per això et dic que si voleu canviar realment la realitat heu de fer-vos visibles.

T’ho dic ací perquè necessite parlar amb tu i sé que no trencaràs el pacte de mudesa.

Marc Mut. 2n de batxillerat

NO ES ÈTIC

Eixint de València pense com d’injusta  és la gent, i com jutja sense conéixer.

Les primeres impressions sovint els enganyen però més encara ho fan si sols hi tenen una representació física de tu o simplement et coneixen com un dels rarets i que fa coses poc ètiques, quan realment no saben que el comportament impur és realment el seu ja sols pel fet de jutjar sense saber, com és lògic.

No saber valorar tampoc que una persona faça el que creu millor destruint-lo amb arguments que se sostenen per la seua forma de pensar, és una actitud que tots estaríem d'acord que és contrària al progrés i al perfeccionament de la societat.

Pensen que tot el món pot opinar lliurement i a això li diuen llibertat d'expressió, mentre que menyspreen a tots els que no pensen com ells i actuen en conseqüència, mentre que es creuen superiors a nosaltres. Però a pesar del seu odi nosaltres els desitgem el millor.

La gent seguix amb la seua vida ignorant la veritat i, encara que algunes persones pareixen raonables, s'amaguen darrere de la barrera del que consideren ètic mentre que ni tan sols paren a pensar que pot haver-hi un transfons en la nostra conducta.

Aquesta és l'actitud que els romanents ens dediquem a eliminar perquè allò que no és verdaderament ètic és la tortura a la qual sotmeten les seues ànimes.

Es posen objectius impossibles d'aconseguir, com arribar a ser estrelles del rock quan apenes tenen uns pocs coneixements de música i quan s'adonen que no poden perquè és impossible sense el suport d'una distribuidora multinacional millonària i un talent excepcional, es deprimeixen i busquen altra feina tractant de allargar una vida infeliç i autodestruïnt-se lentament mentre s'adonen que s'estan allunyant d'allò que pensen que els faria feliços. Però s'equivoquen, i açò és demostra en clars exemples que evidencien la nostra veritat com els artistes que ho han aconseguit però que, tenint-ho quasi tot, s'adonen que no són feliços i acaben enganxats a les drogues dures i sent els individus més penosos del món. Tot açò no passaria si es dedicaren a la reflexió i escoltaren la música pura que conformen #E, #A, i #B

S'equivoquen, volen aplegar a la perfecció pel costat contrari, perquè tenir-ho quasi tot és una tortura constant per aconseguir allò que t'hauria de completar però no ho faria, tenir poc i buscar tenir més, és menyspreable, però no tenir res és tenir-ho tot, ja que res falta.

El que ens impulsa a actuar és el fet que sols s'arriba a aquest punt morint o amb un procés de aproximació romanent, al qual no sol accedir la gent torturada per la seua pròpia equivocació.

Per això fugim avui de la policia que ens busca per tota València. Encara que podríem arribar a una certa puresa en la presó, creiem que és prioritari fer aquest sacrifici per ajudar el màxim possible d'ànimes perquè arriben per fi a la virtut.

Salva Colomer. 2n de batxillerat

I qué serà de mi?

Cada dia que passa és un dia menys que jo no em puc preguntar quin és el fet d'estar en aquest planeta.Supose que aquestes preguntes se les farà tot tipus de gent, però sí que és cert que jo em qüestione sovint tots els perquès de les coses.

Jo visc en una família que es pot qualificar com un poc “rara”, ja que els meus pares són un poc més moderns del que és habitual. Quan jo era molt menut, féiem viatges per tot arreu i la gent es preguntava com eixos pares eren tan despreocupats.També el meu pare tenia una fàbrica amagada de contraban. A més es vestien amb unes pintes més estravagants del normal. Tenien una manera de pensar diferent i consumien productes que eren mortals. Per això la gent d'aquest poble ens veu malament, perquè faig comentaris i coses que no són pròpies de la meua edat.

Un dia qualsevol, a la porta de l'institut, m'esperava mon pare amb la seua moto amb un home alt i robust. No es veia bé qui era, però em semblava un poc estrany, ja que el meu pare sempre venia sol a per mi. Em vaig arrimar i vaig veure que era un xic que, pels rumors del poble que jo sempre havia escoltat, no era molt bona persona. Havia estat uns quants anys empresonat pels diversos delictes que havia fet. Vaig arribar i mon pare m'explicà que aquell xicot, li deien Roldan,  era el seu amic i treballador de confiança i que, a partir d'aquell moment, tots els problemes que tinguera podria contar-li’ls.

Al cap dels mesos, vaig canviar la perspectiva que tenia de Roldan. Acabà fent-se el meu millor amic, ja que li contava tot el que em passava, i ell a mi, també. Tanmateix, un dilluns, concretament el 14 de maig, mon pare i Roldan no estaven fora de l’institut esperant-me com tots els dies. De seguida vaig pensar que alguna cosa anava malament. I a dia de hui, ma mare i jo vivim sols, esperant saber on paren.

Judith Carretero. 2n de batxillerat