#MICRORELATS.
#IES J.M. PARRA d’Alzira
1r de batxillerat
1BAHC/1BACB
1. Irene Clari López
En una carretera, que havia sigut abandonada molts anys enrere, s’amagava una dona tombada sota els seients d’un camió. Feia dos dies que el vehicles havia aturat deixant ha Defred estancada junt a una estació fora de servici. La fugida de Gilead resulta més complicada que qualsevol novel·la negra de les que solia llegir abans. Recollint les seues vestimentes roges en un punt aconsegueix eixir al exterior. El sol es reflecteix sobre el seu rostre i la inspira endinsar-se en el món dels seus records. Aquests viatge, si surt bé, canviarà la seua vida per sempre. Amb la ràbia corrent pel seu cos decideix que mai més es faria dir Defred; ella no seria la propietat de ningú. A partir d'aquell dia ella tornaria a ser June. Esgarra el seu vestit i amb els draps que pot rescatar construeix un nou vestit. També talla els seus cabells per tal de deixar enrere tots els trets que havien marcat el seu destí i que abandonaria finalment. Tot aquest recorregut el dedicava a la seua filla Hannah. Mentre fora el seu pensament, continuaria viva eternament. Quan, per fi, ha alimentat al seu cos com cal, s’apropia d’una navalla i després de proveir al camió de tot allò necessari, manipula els cables del motor del camió. Després d’un parell d’intents fallits de fer-lo arrancar, acaba per rendir-se, és. La seua esperança va esvaint-se així com les llàgrimes van bressolant el seu rostre. Açò és tot? De sobte, un fort espectre de llum l’enlluerna i pensa que potser s’haja acabat el seu temps de vida. Un colp brusc la fa aixecar-se, un home amb una llanterna davant d’ella li allarga la mà. L’agafa sense dubtar-ho, un bon auguri li depara.
2. Sònia Cubertoret
Sanchis
La trobada
No fa més de dos setmanes que va començar el viatge per
la cerca del desaparegut Stephen King, el millor escriptor de terror fins a dia
de hui. Els vint-i-nou dies a peu no eren comparables als últims vint minuts
fins a la trobada amb l’autor on la protagonista experimentà la por que tant
buscava als llibres.
Amb el cel ple de núvols i la terra banyada, es trobava
una vella dona seguint les marques de les xafades del deia que eren gegants.
Sempre havia escoltat que aquells éssers protegien als fugitius, refugiats i
gent que tractava eixir del món. La intriga i l'emoció l’envoltava, però el que
més cridava l’atenció era la manera en què la cama li començava a tremolar en
escoltar aquelles veus tan greus.
De sobte, en un obrir i
tancar els ulls, estava al mig d’un cercle amb tot el seu voltant mirant-la
fixament. Aquells animals terrorífics i de dos metres seguien les ordres d'un
ésser de metre i mig que guardava la seua identitat sota una caputxa negra amb
les inicials SK.
3. David Parra
Antequera
Un dia més en busca de treball a
aquesta ciutat, tres setmanes d’oficina en oficina recorrent carrers i
despatxos però no tinc sort. 15.00, em sona el telèfon, qui deu ser?, em
confirmen que estan disposats a confiar en mi per a un treball de locutor
de ràdio. Hui començaré el meu primer programa, estic nerviós, el
programa consisteix a repassar l’actualitat i donar opinió.
Acabe la primera setmana
treballant també en xarxes socials, m’han augmentat els seguidors un 20%, no
m’ho acabe de creure l’impacte que he tingut. Han passat dos mesos des que vaig
començar aquesta feina, em plantege coses, com afiliar-me a un partit
polític. Si rep tants d’ànims i felicitacions crec que tindré suficient
carisma per a dedicar-me a gestionar la vida pública. Que feliç estic! Acabe de
fer la meua primera declaració en
premsa, tot em va genial, qui ho diria, després d’aquella mala ratxa. Diumenge
he guanyat les eleccions, així que passaré a governar el país.
Em truquen al mòbil i em diuen que la
meua sort, o dissort, ha resultat ser que un programa d’experimentació
social, assistit per intel·ligència artificial, seleccionara
provisionalment el meu algoritme.
4. Alba Rubio Reig
Orgull i prejudici
Tots coneixem la història d’Elizabeth i el Senyor Darcy, però què passaria si la història fora més respectuosa amb la protagonista? Què passaria si hi haguera una confident acompanyant-la en els seus sentiments?
Elizabeth i el senyor
Darcy, agafaven confiança enviant-se cartes i parlant en alguna que altra
festa.
Elizabeth es va
preparar per quedar per primera vegada amb el seu nou confident, Alba li
preguntà com anava amb ell i Elizabeth li va contar il·lusionada tots els
avanços. Què passaria amb ells dos?
Un somni increïble
Acabant d’eixir del ventre
de la mare, Carles veu que està a l’hospital, de sobte s’alça del llit de la
seua habitació, ell pensa que ha sigut un somni i no li dona cap importància,
ell passa tot el dia superbé fins que veu una nota que li han deixat els pares…
“Ho sentim Carles, hem decidit abandonar-te” Carles es va quedar sorprés i es
va desesperar molt, està molt nerviós.
Als 5 minuts, Carles es troba una altra carta on posa “Creua la selva
negra i torna amb nosaltres, fill” Carles es va quedar més sorprés, apareix amb una motxilla supergran amb molts
objectes com vendes, aigua, menjar, crema solar… en la motxilla troba les
pertinences i es va posar mans a l’obra, començà a entrar entre els arbres de
la selva i sentia el cantar dels ocells volant pel cel, i els sorolls dels
animals corrent. Començava a fer-se de nit i Carles estava agarrant por ja que
estava tot obscur i podia espantar-lo qualsevol animal, es va preparar la seua
tenda de campanya i descansà per estar millor al dia següent es despertà amb el
cos ple de formigues, de seguida eixí corrent de la tenda i va veure un riu on
es va tirar de seguida, li picava tot el cos, va seguir caminant tot el dia i
estava molt prop de passar tota la selva; anava cada vegada més ràpid,
finalment aplegà on hi havia la llum de l’eixida però va veure que eren els
raigs del sol. Una setmana després Carles estava desesperadíssim. Carles volia tornar amb els seus pares i va
continuar lluitant…. Carles va sentir com una veu que li cridava molt fort,
venia dalt del cel, tancà els ulls i explotà la selva.
6. Robert Quiles Ionescu
La volta al món amb els meus amics
Amb entusiasme, ens
reunim a la meua casa per a planificar la nostra gran aventura.
Comprem un enorme mapa mundial i començarem a triar la nostra ruta. Decidírem començar a Amèrica del Nord, després botaríem a Europa, Àfrica, Àsia, Oceania i finalment tornaríem a Amèrica. Cadascun tenia la responsabilitat d'investigar i planificar la part de la ruta corresponent a un continent.
El nostre viatge va
començar a Nova York. A mesura que exploràvem la ciutat, ens vam adonar que el
nostre temps era limitat, així que havíem d'aprofitar cada moment. Visitàrem monuments
icònics, gaudírem del menjar local i vam conéixer a persones fascinants.
Després d'una setmana
inoblidable, ens dirigim cap a Europa. A Europa, visitem ciutats emblemàtiques
com París, Roma i Barcelona. Cada lloc tenia el seu encant únic, des de la
Torre Eiffel fins al Coliseu Romà. Ens entusiasmàrem per la
història i la cultura de cada país. La nostra pròxima parada va ser
Àsia, on exploràrem un dels emblemàtics carrers de Tòkio fins als antics
temples del Japó. Piccini, el net de Rafi, es va mostrar especialment fascinat per
la riquesa cultural i la diversitat de tradicions en cada país. Paco, sempre
amb la seua càmera en mà, va realitzar fotos impressionants.
7. Elena Gil Selfa
Canvis a Nôtre Dame
On estic? Ahir em vaig adormir a la meua habitació de 2x3 m2 a la meua casa d’Alginet. Ara, si vos dic la veritat no sé a on estic, me he despertat en una habitació molt més gran, pareix un palau, tan sols m’han deixat la meua càmera de blogs, que utilitze per a pujar els vídeos a aquest canal, i un missatge en un paper que encara no he vist. Tinc una mica de por, però miraré el missatge amb vosaltres, “No sempre tot es cura amb un bes d’amor vertader, hi cal cuidar l’interior, a les teues mans està el canvi de la història”. D’acord, que acaba de passar, no tinc ni idea del que faig ací i menys del què vol dir açò, millor serà que m’alce i mire on estic.
Definitivament, açò és un somni, des de de la finestra es veu tot París, espereu aquesta no soc jo , no sóc qui es veu a aquest espill, soc Esmeralda, eixa dona valenta que jo admirava tant, de menuda. Crec que estic començant a entrellaçar-ho tot: estic a París, amb el cos de Esmeralda, aleshores el missatge que tenia al llit es refereix a que he d’ajudar al Geperut de Nôtre Dame.
No tinc molt de
temps, fins les 12 de la matinada, per a fer que el Geperut es vulga a si
mateix i tinga autoestima. Doneu-me sort, crec que la necessitaré. Després d’ hores
i hores amb el Geperut ajudant i treballant que ell es pot veure a si mateix a
l’espill. Estic molt orgullosa de mi, he aconseguit en 24h que es Geperut de
Nôtre Dame es vulga tal i com és.
8.
Catalina Ortiz de Urbina
Els 7 nans
En el cor del Bosc Encantat, amagat sota el dosser d'un arbre antic, es troba la llar de set nans màgics. Cadascun té un do únic, atorgat per la naturalesa en el moment del seu naixement, i junts formen un cercle de saviesa i força que manté l'equilibri del bosc.
Un dia, l'equilibri del bosc es va veure amenaçat per una ombra fosca que s'estenia, marcint tot al seu pas. Els set nans, comprenent el perill que planava sobre la seua llar, van decidir unir les seues forces per a enfrontar la foscor. Van formar un cercle al voltant de l'arbre mil·lenari, unint-se de mans, i van començar a cantar un encanteri antic, tan vell com el bosc mateix.
A
mesura que les seues veus s'elevaven, una llum brillant emanava d'ells, teixint
un mantell d'energia pura que es va expandir per tot el bosc, tocant cada
arbre, cada flor, cada ser vivent. L'ombra, en trobar-se amb esta llum, va
començar a dissipar-se, incapaç de resistir la puresa i el poder de l'amor i la
unió.
Quan l'últim rastre de foscor es va esfumar, el bosc va
renàixer, més vibrant i ple de vida que mai. Els animals, agraïts, es van
reunir al voltant dels nans, celebrant la seua valentia i bondat. Els set nans,
havent salvat la seua llar, van tornar a la seua cabanya, sabent que, mentre
romangueren units, cap mal podria véncer la màgia i l'esperança que residia en
els seus cors.
9. Ariel Cubertoret Sanchis
Ariel a la fàbrica amb el Quixot
A les 19:00 va
aplegar a la fàbrica, la porta estava oberta, va entrar dins i de sobte va
eixir El Quixot, es van tancar les portes, estava totalment atrapat, El Quixot
li va dir que havia de fer tot el que li
diguera o el retindria empresonat per a tota la vida.
Li va demanar atracar
un banc, amb l’objectiu de repartir els diners a totes les persones
necessitades i, sobretot, a les persones jubilades de més de 65 anys que
esperaven davant del caixer sense saber com fer-lo servir.
Al dia següent va
agafar el cotxe per a anar a atracar el banc, va aconseguir 50 milions d’euros,
tot anava molt bé però, quan es van adonar, Ariel estava escapant del Quixot,
volia quedar-se el diners per a ell. Aleshores el Quixot va cridar a tota la
policia de la nació, més de 80 patrulles perseguint-lo.
Després de 4 hores de
persecució, li van atrapar i el van portar a la fàbrica, Arel hauria de passar 40 anys a la fàbrica empresonat.
A la següent setmana
va elaborar un pla per a escapar de la fàbrica, continuarà...
10. Ainhoa Gil Mora
Quan li ho vaig demanar
ella me’n va donar perquè sabia que era una aficionada als llibres. Era de
segona mà, me’l venien per una aplicació i jo havia d’anar al lloc on acordarem
amb el venedor per poder arreplegar-lo. Quan vaig aconseguir els diners, li vaig
preguntar si encara el tenia, ella al dir-me que si ràpidament el va recomanar
que no l’agafara perquè podrien pasar-me coses i jo encara era molt menuda per
a eixes coses.
Clar, com sempre jo no
anava a deixar que ningú m’impedira o m’influenciara i vaig fe el que jo pensava,
perquè encara que no fora per mi, jo anava a comprar-lo com forme poguera.
Desprès de tot el que em
costà llegir-lo i comprar-lo, vaig quedar amb la dona, en el parc de enfront de
la meua casa. He de ser sincera i dir que tinc una mica de por després de tot
el que ella em va dir, però no anava a ser una poreguita i deixar-me manipular
per les seues paraules.
En aquell mateix moment
vaig veure de lluny a una dona amb una bossa, asseguda en un banc amb molta
foscor. No ho vaig pensar dos vegades així que tenia que baixar a pel meu regal
d’aniversari. Però de tant de estra pensant en que fer vaig anar i sols estava
la bossa en el banc on ella estava asseguda, amb un paper al seu costat que
deia “jo el vaig dir que no era adequat per a tu, no vull els diners però
espere que després de açò no et passe res”.
De seguida em vaig tornar
a la meua habitació, per tot lo que em poguera passar en aquell moment. Era
molt estrany però em sentia molt rara, amb dolors i nervis per tot el cos, però
no em va impedir començar a llegir-lo, que tanta curiositat em deixava. Tot era
diferent des de que tenia aquell llibre.
No vaig esperar, el que
vaig trobar dins de aquell llibre, una fotografia molt antiga.
Era una fotografia amb la
família, quan li ho vaig ensenyar a ma mare, no s’ho podia creure, era ella de
quan era menuda.
Des de
eixe moment la meua mare em va explicar tot allò que va passar després de fer
aquella fotografia mentre ella es traslladava a eixos moments tan bonics.
_______________________________________________________
11.Ainhoa Aparicio López
JON I LA FÀBRICA DE XOCOLATE
Tot començà un dia normal amb
una família que era pobra i vivien en una casa molt antiga. En eixe poble on
vivien hi havia una fàbrica enorme en què treballaven, o millor dit, eren els esclaus,
uns nanets que cada un treballava en una secció diferent de la fàbrica.
El que manava allí era un
home molt rar, que sempre portava un barret al cap, un dia va decidir posar uns
tickets daurats a uns paquets de xocolate i a qui obria un paquet i veia un
ticket d’aquets era perquè estava invitat a anar a la fàbrica.
Només hi havia 6 tickets daurats
en tots els paquets de xocolatines que hi havien en tota la ciutat, un dels que
li ha tocat el ticket és el xiquet de la família que viu en una casa pobra. Un
día van anar els 6 xiquets a la fàbrica i tots estaven impressionats perquè
estava tot ple de xocolate i també anaven amb els pares o amb algun familiar.
Eixa invitació a la fàbrica
no era tan bonica com pareixia, perquè allí dins hi havia unes trampes que no
es podien veure, encara ells no ho sabien però qui no queia en cap s’emportava
molts diners. Mentre que anaven veient la fàbrica el cap els guiava, per cert
el cap deia Blobi. Cada un, un per un, anava caent poc a poc al llarg de la
visita, com ara quan un d’ells va tastar un xiclet de xocolate i uns instants més
tard es va unflar i se’n van haver d’anar, així anaven caent però a cada ú els
pasava alguna cosa diferent.
Fins que només en cada un,
l’únic que quedava va ser el xiquet de la casa vella, Jon, com que ells no
s’imaginava li ho va dir el patró, que havia guanyat.
Així
es compraren, ell junt a la seua família, una nova casa per a poder viure en
més bones condicions.
12. Adàia Hernàndiz Lluch
LAURA (o ALÍCIA) I LA PORTA
Un
matí aparentment normal, Laura s’alçà del llit per anar a l’escola. Encara era
de nit, un dels primers dies de desembre on el fred i l’aire xocaven contra les
pares agitant les persianes de la seua habitació.
Continuà
amb la seua rutina normal, fins que allò que l’estava esperat a la taula per
desdejunar li trencà tota la calma. Damunt d’aquelles estovalles de quadres
blancs i blaus tan característics, que no s’assemblaven gens a les que gastava
la mare. Hi havia dues coses: una galeta de xocolate i una botella xicoteta. Tal volta allò no era tan inusual,
perquè una vegada a la setmana el pare li deixava preparat un desdejuni
diferent. Però aquest duia enganxat una etiqueta que incitava a menjar, donant
pràcticament l’ordre que ho feres. Després de dubtar-ho molt, aclaparada pel
poc de temps que tenia per aplegar a classe, mentre pensava: “faig tard, faig
tard!”. De sobte i sense adonar-se'n començà a fer-se xicoteta i més xicoteta
fins el punt que li va permetre veure un cosa diminuta a la cuina, que mai
havia vist.
I,
quasi sense saber-ho, obrí aquella porta endinsant-se en un lloc mai imaginat, on
la seua vida canviaria completament: la ciutat oblidada.
13.
Aylén Tampere Torio
Aylen i la fàbrica de
xocolate
Amaia en el món de Harry Potter
Ni havia una vegada una jove
que sempre estava en la lluna i pensant en pardals, si alguna cosa tenia
d’especial aquesta noia és que no trobava el seu lloc i no se sentia a gust en
la societat on vivia. Els únics moments que era ella mateixa era quan la seua
millor amiga i ella llegien o parlaven d’aquella saga que lo causava tanta
emoció a aquella xicona amb el nom Amaia i a la seua amiga Sophie. Elles sempre
somiaven en arribar al món de Harry Potter o de poder vorer solament 5 minuts
de aquell castell de colores marrons, tan gran i tan màgic.
Finalment aquell somni de
poder vorer a Harry i aquell castell va començar les dues amigues de 11 anys
van emprendre aquell viatge, carrera des d’ emoció i amb una motxilla que tenia
les seues poques pertinences. Sabien perfectament que fer en primer lloc,
haurien d’anar a l’estació de Londres on suposadament agarrarien aquell tren
tan desitjat. Van tindre un viatge tranquil amb els nervis a flor de peu, eren
sabedores que si elles no eren bruixes no podrien passar a l’estació màgica 9
3/4, al arribar a aquella paret entre el ferrocarril 9 i 8 estaven disposades
en intentar passar, la sorpresa va ser quan Sophie és va xocar quan
suposadament havia de traspassar aquella
paret, això solament significà que no era bruixa, ara amb poques ganes Amaia
avança de sobte se va fer tot negre i arribà a un lloc poc conegut i amb un
tren a punt de eixir, quasi es va esvair quan un xic amb ulleres redones i amb
una cicatriu molt particular sen queda mirant-la.
Els pensaments d’aquella
xica se van dispersar, sabia que encara li quedava molt viatge i aventures en
aquell món destinat per a viure ella.
_______________________________________________________
15. Dafne Roig Ortega
DIVERGENT O EMERGENT?
Hui
es el dia, hui s’assenyala un abans i un després en la meua vida. Cada any, tot aquell que complix dèsset anys passa una prova de faccions, aquesta determinarà a quin
grup pertanys: gosadia, abnegació, erudició i ambientació. Fa quasi dos-cents anys
que el món va quedar quasi destruït, per una guerra mundial. A partir d’eixe
moment ens van separar en aquestes quatre faccions.
La meua familia
pertany a abnnegació, aquesta facció tracta de viure per i para la part
restrant de la població més necesitada, l’ajuda i l’empatia es imprescindible
per a nosaltres.
Jo encara no tinc
molt clar si sóc d’ací, ho desitge amb tot el meu cor, perquè no vull
separar-me de la meua familia.
-Olivia Griventi,
avant.
Després d’eixir, no
vaig ni esperar al meu germà; estava torbada, jo era d’abnegació. Segons ells, realitat és quec divergent. Es van quedar molt sorpresos després dels
meus resultats, ja que no eren concrets, eixien percentatges de les quatre
faccions. La probabilitat que passe açò era mínima.
La prova següent es
podria dir que és la definitiva, ja que
he d’elegir una facció, independentment de la que m’haja exit en l’anterior
prova.
Mentre vos conte açò,
quasi no m’adone que el meu germà Pol ja ha sigut cridat i es dirigeix a elegir
la prova que determina la seua vida a partir d’aquest moment. Decidit, sense
pensar-ho molt i per a sorpresa de tots, elegeix erudició. No em vull ni girar
a mirar als meus pares però em veig obligada a fer-ho quan, de sobte, sona el
meu nom pels altaveus, anunciant el meu torn.
Ara que faig? El meu
germà acaba de abandonar a la família…Què caldria elegir? No em vull cohibir,
clar que voldria quedar-me amb ells i no separar-me mai, però també vull elegir
el que a mi en faça feliç. Independentment
de que encara no tinga res clar, lo que si tinc clar es què, sentint-ho molt, no
vull formar part d’abnegació.
Els done una abraçada
entre plors, sabent ja la meua decisió. Encara que sal principi torne a dubtar,
termine abocant la sang del meu tall, com la tradició mana, sobre les pedres on
dalt fica: Gosadia.
No sóc capaç de
girar-me, no suportaria veure la cara dels meus pares. Per tant, el que faig es
caminar avant amb el cap mirant a terra fins a la meua nova “família”.
Però quan estic apunt d’arribar fins ells, s’obri el cel com si d’una il·lusió òptica es tractara, i ressona una veu aguda amb una imatge. He de girar-me a veure la foto en el moment en que totes les persones em observaven detingudament.
-Olivia Griventi, ets
l’elegida. Tens tres segons per a obrir la Caixa, que està situada davant de
les quatre faccions.
Encara que al principie em
quede perplexa, després actue ràpidament i aconseguisc obrir-la-
Quan s’obri, torna a parlar
una veu, però aquesta vegada es greu i forta:
-Fa dos-cents anys que
decidírem fer un experiment per posar a prova un possible succés: com seria el
món i la societat després d’una guerra mundial. L’objectiu era veure com
actuàveu i si éreu capaços de mantindre la pau. Dit açò, sou lliures, les fronteres
queden obertes per a sempre.
I així va ser com encara havent elegit faccions diferents, tot el món es va ajuntar amb la seua família sense donar-li importància a les diferències.
16. Laura Furió
Escolà
Em trobava a l’estació de tren, no sabia quina era l’andana que havia d’agafar,vaig trobar un lloc que ficava: andana 9 ¾, em resultava curiosa, vaig arrimar-me i al tocar el mur va passar una cosa extraordinària, vaig traspassar la paret i vaig aparèixer en una estació diferent n tot el món anava amb llibres,maletes i vestien túniques; vaig pujar-me al tren, hi havia alguna cosa que em portava a pujar-me. Quan el tren va aplegar al seu destí vaig caure d’on em trobava i perquè em sonava tant tot allò de l’andana, estava en Hogwarts, vaig entrar amb tots els alumnes i van dir-me que hauria de passar la cerimònia per saber la meua casa, vaig quedar a Slytherin, van indicar-me on seria la meua primera classe, era a l’exterior, al bosc prohibit. Va aparèixer el nou professor, era molt grandot però semblava molt amable (...)
Ja portava una setmana allí, tenia molts amics, m’anaven molt bé totes les classes i m’havia adaptat prou a la màgia. Acabà el dia, ja estava, amb el pijama posat, havia fet els deures; havia estudiat; acabava de donar-li la bona nit a les meues companyes i estava gitada. Em vaig alçar de prompte quan vaig escoltar l’alarma, estava en estat de shock perquè quan vaig obrir els ulls vaig veure que ja no estava en Hogwarts, estava a la meua habitació de tota la vida, havia sigut tot un somni, res havia sigut realitat.
17. Sara Ramírez Ramírez
Entre les ombres de la Divina Condemna
En
un dia sense nom, Noah va trobar un llibre polsós que guardava secrets
inimaginables. Els seus ulls es van posar en les pàgines groguenques de la
"Divina Comèdia" de Dante, i en obrir-lo, un núvol fosc el va embolicar.
Noah
va emergir en el fosc bosc de les ànimes perdudes, sentint l'angoixa de
l'Infern al seu voltant. Desafiador, va decidir emprendre un viatge cap a la
llum, seguint els versos que li assenyalaven el camí. Va travessar cercles de
turment, desafiant les ombres amb la
seua determinació.
En
el Purgatori, va enfrontar els seus propis pecats i anhels, escalant muntanyes
d'expiació amb l'esperança d'aconseguir la puresa. Cada pas l'acostava a la
redempció, i encara que el viatge era ardu, Noah va descobrir la força de la
transformació en cada desafiament superat.
Finalment,
va aconseguir el Paradís, davant ell s'alçava una porta sense marcar, diferent
a totes les altres. En obrir-la, va ser rebut per una resplendor encegadora
mentre les paraules finals del llibre es retorçaven en un ressò esquinçador. En
obrir els ulls es va trobar novament en el bosc on la seua aventura havia
començat, amb aquell llibre a les seues mans, ara l'última pàgina era un llenç
en blanc on la història de Noah es perdia en la foscor, i així el jove va
quedar atrapat entre les línies de l'eterna condemna.
________________________________________________
18. Anna Pastallé Pérez
Un
personatge en busca d’un autor
El meu nom és Charlie i soc conegut per ser el personatge
principal de la novel·la “Charlie
i la fàbrica de xocolata” escrita per Roald Dahl. El que ningú sap encara és
com ell va acabar transformant la meua història en una de les seues obres.
Ens trobàvem al
segle XX, jo m’havia convertit en l’amo de l’exitosa fàbrica de xocolata que havia
aconseguit gràcies a la història del tiquet d’or que tots ja sabreu. Però, per
desgràcia, va esclatar la Segona Guerra Mundial, i, com gairebé tots els homes
del país, vaig ser enviat a lluitar. Allí va ser on vaig conéixer a Roald Dahl,
qui en aquell moment encara no era un escriptor conegut.
A les fredes nits de
la guerra ens agradava seure ell i jo al voltant d’una foguera i explicar-nos
com eren les nostres vides abans d’allò. Jo li vaig contar tot sobre la fàbrica
de xocolata i ell sovint em deia que algun dia aquella història meua arribaria
a ser coneguda a tot el món.
I així va ser, uns anys després del final de la guerra, al obrir la bústia em vaig trobar una carta seua acompanyada d’un llibre. Havia escrit i publicat una novel·la sobre la meua història.
___________________________________________________________
19. Alberto Díaz Oltra
Cansat, em crida fort el que
és el meu tercer amo en deu mesos “Afanya’t, que no cobres per a quedar-te en
els núvols”. L’uniforme brut per l’ús, una peça més del mecanisme, sou mínim i
un patinet geolocalitzat: el típic esclau sense cadenes del segle XXI. No
suporte més el menyspreu dels clients, alguns em desitgen la mort per arribar
cinc minuts tard. La violència es reflexa als seus ulls. Dos mesos abans del
gran canvi vaig tindre un problema, uns clients es queixaren d’un mal servei,
escrivint una mala ressenya al restaurant. L’amo, com que no podia agredir-me
m’amollà un “Esta setmana no cobres!”.
Un dia, tornant d’una
jornada llarga, al entregar els patinets, anàrem a parlar amb l’amo. Ens va
contestar de tal manera que el denunciàrem, amb èxit. El Lázaro sempre canvia
d’amo, però jo no en canviaré més, he decidit ser lliure.
Cinc anys després amb una
carrera universitària, ajude els esclaus a trencar les seues cadenes
invisibles. Soc el Lázaro del segle XXI, aquesta és la meua història, i espere
que també la de molts treballadors. Allibera’t de les
cadenes!
_______________________________________________________________
20. Ariana Joana Chifor
El viatge d’una bruixa
Ariana era una xiqueta obsessionada amb J.K.Rowling en concret amb la saga de llibres de Harry Potter. El primer llibre que va tindre li’l va regalar el seu oncle Eduard que vivia a Londres. Un any més tard el oncle Eduard va parlar amb els seus pares, perquè ell sabia que Ariana era una bruixa com ell. Per cert, els pares eren mugles però sabien que Eduard era bruixot. Al estiu Ariana va anar a viure amb el oncle a Londres, amb la il·lusió de anar a Hogwarts , estudiar animals fantàstics o conèixer a J.K.Rowling, la seua ídola. Un matí arribà un mussol amb la carta d'acceptació a Hogwarts, eixe mateix dia anaren a comprar el material al carreró de Diagon.
Va arribar el dia que hauria de pujar-se a
l’Expres de Hogwarts. Al tren va conèixer una xica pèl-roja anomenada Raquel i
un xic molt llest anomenat Gerard. Arribaren al destí, els classificaren en les
quatres cases i en la sala comuna de la seua casa Ariana els va comentar el seu
pla de conèixer a J.K.Rowling. Raquel i Gerard sabien que l'escriptora vivia a
Hogsmeade, poble que està al costat de l’escola. Al cap de setmana anaren al
poble a buscar a J.K.Rowling a sa casa. Ella els va rebre amb un somriure a la
cara i els invità a unes galetes i a te anglés. Ariana va compartir la seua
admiració per l’autora i va estar molt agraïda de tindre uns amics com ells i
una família com la que tenia, que la ajudaren a aconseguir el seu somni. Aquell
dia es quedaren parlant fins que fora de nit.
21. Rabab Bessbassi Jassour
Sense mi
-Però si és un bon
home, no exageres - deia ma mare quan esclatava a plorar al contar-li els meus
problemes amb Pere.
M’alçava pels
matins amb ganes de no despertar mai. El meu despertador eren els crits del meu
marit Pere per fer-li el desdejuni i sempre pensava ¨faig tard¨. Al mig-dia,
com era rutina, sempre es queixava perquè el menjar li faltava sal o simplement
perquè no li apetia. I bé, al final del dia, per qualsevol raó he de cobrar de
la seua part. Sempre anava borratxo i acabava dient-me coses incoherents.
Sempre amb un
somriure a la cara, sabia que si li contava el que em passava a algú, no
m’anaven a creure. Però jo no podia més, sempre tenia el somriure a la cara
però, per dins, algú s’estava portant el meu cor a poc a poc.
L’últim que recorde
d’haver estat amb ell és que em va pegar i vaig creure al terra, però ara estic
on vull. Estic amb Alicia en el país de les meravelles prenent un té tranquil·lament
i disfrutant de la meua llibertat.
* * *
-Lamentablement, la teua dona està en coma i potser no desperte fins a d’ací molts mesos - em digué la doctora.
_________________________________________________________
22. Danna C. Insuasty Burbano
NEBBIA
A VENÈCIA
Giogia,
una apassionada viatgera, va arribar a Lisboa per a explorar els seus encants.
Va rebre una trucada urgent: la seua mare Amalia acabava de morir. Amb el cor
trencat, Giogia va tornar a casa per a fer-se càrrec dels assumptes.
Entre
els documents deixats per la seua mare, Giogia va trobar una carta segellada
dirigida a ella. Amb tremolors a les mans, va obrir la carta i va descobrir la
veritat: el seu pare no havia mort quan ella era xiqueta, com la seua mare li
havia fet creure. En canvi, havia sigut abandonada per ell.
Ells van començar un nou començament, quan
tot marxava bé es va veure atrapada enmig d'un enfrontament entre bandes
rivals, ja que el seu pare tenia problemes amb gent mafiosa. En un intent per
protegir la seua filla, el pare de Giogia va sacrificar la seua vida.
Desconsolada i sola, Giogia va tornar a casa amb el cor destrossat, portant amb
si el boirina de la veritat i el dolor irremeiable que havia viscut en veure
morir al seu pare.
23. Iker Trenzano
Giménez
TRAVESSIA PEL REGNE UNIT
Des
de l’Alzira del 1995, vaig partir cap a Londres, en un viatge amb uns amics del
poble. Va ser tot d’imprevist, agafarem les maletes i el primer vol que vam
veure l’agafarem el més ràpidament possible.
Al
arribar Londres, llogàrem una habitació cobrada per nits. (Arribarem de nit i
ens vam gitar). L’endemà férem turisme per la ciutat i de sobte, els meus amics
se’n oblidaren de mi, així que vaig anar pels barris de Londres buscant la meua
escriptora preferida, J.K Rowling, per les seues aventures de Harry Potter. Amb eixe somni vaig estar durant tres dies seguits sense descans. Al quart dia,
dubte si era màgia, el cansament o les meues ganes de conèixer la meua autora
preferida, però tenia claríssim el viatge que havia de fer per trobar-la. Agafí
la cartera i les claus i em vaig anar de l’hotel. Aní amb el metro cap a Candem
i allí estava ella, sola en una cafeteria, llegint i prenent café. M’apropí cap
a ella i pèls nervis vaig alçar massa la veu i tota la cafeteria es quedaren
mirant-me. Ella em tranquil·litzà i ens posarem a parlar de la seua obra de
Harry Potter. Li vaig preguntar coses com: “A la quarta novel·la , la del calze
de foc, com se t’ocorregué que Harry Potter i el seu millor amic, coneguts per
tota l’escola de Hogwarts, no tingueren parella per al ball inaugural?” o “Per
què al primer llibre fas menció de Ramon Llull?”, entre moltes altres. Arrel
d’això, Rowling em va llegir l’última part de la història de Harry Potter. On Voldemort
tornava a la vida i matà a Harry Potter i els seus amics. Però això va ser mentre ella
travessava una mala època, per això mai la publicà.
_______________________________________________________
24.
Elsa Albelda Pellicer
ANIRA
I JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS
Quan Junil va arribar a casa i em va dir que
havíem d’anar-nos-en, em va pillar molt de sorpresa. Jo no em portava massa bé
amb la meua germana, crec que em tenia enveja, ja que el pare sempre m'havia
estimat més a mi. No entenia res, tots els esclaus havien fugit de la llibreria
i Junil, Tresdits, dos esclaus que no coneixia també van vindre amb nosaltres.
Quan ja ens havíem allunyat molt de Nyala em vaig atrevir a preguntar i em vaig
enfadar molt amb la meua germana. Com podia no voler casar-se amb el famós
Teuli Gaiaté? Tindria la vida resolta, però ara és massa tard i el pare és
mort. Un dels molts dies caminant em vaig posar a parlar en Junil i m'adone que
sabia llegir, però com podia ser això? I qui era Ovidi? No entenia res. Vam
anar a un poble Bàrbar on, on ens allotjarem un parell de dies i ens anàrem amb
una integrant més i no va ser l’única, a la nostra travessia el destí de la
qual eren els Alans. Al grup es van unir un munt de persones per a anar a un
poble lliure d'esclaus. Al finalitzar la travessia, Junil i jo vam superar part
de les nostres diferències i ens vam fer prou unides. Em va demanar que
l’acompanyés a Atenes per a buscar el vertader Ovidi, però això no va ocórrer.
Vaig emprendre el camí de retorn a Nyala per contar-li a Teulí Gaiaté tota la
veritat.
_______________________________________________________________
25. Marina Gómez Soriano
LES
RATLLES
Era
un dia com qualsevol altre. Ens alcem i desdejunem tots junts, la meua germana
Regina ens conta que hauria de fer eixe dia, jo com que ahir no vaig anar a
treballar els estava contant el que havia fet ahir.
-SÒNIA:
”Ahir com que no vaig anar a treballar vaig anar a casa de l'àvia Ermerinda, me
va contar les històries de quan ella era petita que té marcades al palmell de
cada mà.”
-REGINA:
”Què és el que et va contar?”
-SÒNIA:
”Em contà quan encara els besavis tenien el forn de calç que enfront es va una
família molt adinerada. Tenien una filla que es deia Sofia, que era una xiqueta
que feia molta feredat, i que per culpa d'aquesta família el forn de calç va
haver que tancar. No digué res més
perquè se'n va anar al camp”.
Acabarem
de desdejunar i com sempre he hagut d’acompanyar a la meva germana al col·legi,
al deixar-la me’n vaig anar a treballar.
En tornar a casa de la meua àvia, només
entrar, veig a la meua germana tocant-li la mà, a Ermerinda, mentre el metge
l’examinava. En acabar ens va dir que li havia donat una apoplexia, que mai
tornaria a ser la que era.
26.
Toni Fuentes Lozano
COMIAT
Londres, segle XIX, “van tres assassinats aquesta setmana, segurament per la mateixa persona, ja que les tres víctimes van ser degollades”, va afirmar el comissari en l'escena del crim. El d’aquesta vegada ha sigut un professor d’universitat i de molt bona família, però l’assassí no ha robat res, pel que es pensa que ha sigut per un motiu personal, “ les víctimes no tenen res en comú”, tornava a dir el comissari.
Va passar a l'habitació on
estava el cós per ha buscar pistes i sospitosos. A la casa estaven dues
serventes, un jardiner i un doctor, els únics que tenien un arma esmolada el
jardiner amb una falç i el doctor amb un bisturí.
Sherlock ja tenia la resposta,
va assenyalar al doctor i declarar que l'arma emprada havia sigut el bisturí.
El doctor es va posar nerviós
i ho negava, però va ser interromput per Sherlock que continuava parlant, “un
bisturí robat per ell”, en eixe moment em va assenyalar i vaig confessar “sí,
jo els vaig matar, com ells a la meua dona”.
MIRADA FAMILIAR
Acabe de retocar-me el carmí
mentre em mire en l’espillet de mà de la meua germana. Ella i Jo acompanyàvem Meg
al ball i, encara que jo no era molt fanàtica del significat d’aquest, preferia
quedar-me callada per a no desil·lusionar-la, prou tenia amb les queixes de Jo.
Quan, per fi, arribàrem Jo va
desaparèixer i Meg va anar a socialitzar amb la gent rica que pul·lulaven per
la sala. Veient que les meues germanes havien decidit abandonar-me aquesta nit,
jo vaig fer el que millor sabia fer: ballar. Vaig deixar la vergonya darrere i
acceptí la proposta del primer home que em va dir de ballar.
Vaig dansar durant una molt
bona estona, fins que em cansí. Al final aquell xic havia sigut una bona
companyia, però portava un cançó sencera sentint una mirada en mi i necessitava
saber de qui era. Estava a la zona de les begudes quan una presència s’aproximà
a mi.
Em girí trobant-me amb una
dona de rostre ovalat i ulls clars. Quan connectàrem mirades em va somriure.
Ella era la mirada, ho sentia. Li vaig correspondre el somriure. No sé per què
però tenia una sensació de familiaritat quan em sonreia. Xarràrem durant hores,
el seu nom era Louisa May Alcott i era escriptora, com jo, encara que les seues
obres estaven sota el nom d’ A. M. Barnard. Sentia que em mirava amb una
barreja de tendresa i amor que no entenia. Tenia molta curiositat així que li
vaig preguntar. Ella em somrigué.
-Ai,
estimada-. Perquè tu i les teues germanes vau ser la meua creació preferida i
les que inspiraren a moltes dones a seguir els seus somnis.
28. Bozhidar Rumenov Chavdarov
A LA
DERIVA DE VERNE
Hui hem començat l'expedició en la Kosatka 3000 una escavadora
gegant que ens ha cedit el govern rus per a emprendre un viatge cap al centre
de la terra en busca del poloni. El govern vol usar-lo en contra de l'estat
alemany.
El meu company de viatge Dimitri, i jo ens submergirem el les
profunditats del volcà Kamysky, que ja estava inactiu. Els primers dies van ser
esgotadors ja que quan la maquina es calfava havíem de cavar a mà, però finalment passem el mantell
superior i la terra va començar a ablanir-se. Pensàvem que això era un bon
senyal, però tot el contrari, ja que arribem a una cova subterrània i ens
trobarem envoltats d'una nova espècie d'humans amb una pell molt grossa.
Al principi, Dimitri i jo ens espantàrem, però la sorpresa va
ser encara major quan vam veure que la perforadora s'havia avariat. Pensàvem
que mai eixiríem d'allí, però en realitat, està espècie ens va ajudar a
reparar-la i vam tornar a la superfície.
Estàvem molt contents ja que haviem
descobert una nova raça d'humans, i això seria un gran avanç en la humanitat,
però no va ser així: eixa espècie no havia existit mai i les cambres del
Kosatka no van captar res. Tot va ser una al·lucinació provocada per un alliberació
d'òxid nitrós del Kosatka. Però... Per què Dimitri i jo vam veure el mateix?
29. Nerea Aliaga Dalmau
Ets
tu?
M’alce, em fique els auriculars i me’n vaig a l’institut
com tots els matins. Faig tres classes I a l’hora del pati, em menge
l’entrepà mentre llig. Aquesta rutina es
repetix tots els dies. Sols somiava en tindre una vida tan emocionant com la
que tenen els personatges dels llibres que tant m’agraden.
Un dia com qualsevol, en classe de llengua castellana, prou avorrida per cert, el professor començà a
explicar que anavem a llegir. “Buenos días a todos, hoy empezaremos con El Quijote”.
El Quijote? Això què és? Segur que me lleven fins les ganes de llegir de
l’avorriment que em produirà aquest llibre.
Al cap dels dies, me n’adone que no puc deixar de llegir,
tant de bo poguera viure aquestes aventures, pensava. T’imagines que fuig de
tot i me’n vaig a viure les meues pròpies aventures?
Efectivament és el que vaig fer, sense pensar-ho dos
vegades. Tenia un poc de por, però necessitava viure de veres. Després de molts
dies caminant em trobe moltes ovelles, moltíssimes. Hi havia un home prou prim
atacant-les. Me vaig quedar tan estranyada, açò ja ho havia viscut; però no, ho
havia llegit en el meu llibre preferit d’eixe moment, El Quixot. Vaig parar en
sec, no m’eixien les paraules però em vaig armar de valor i vaig preguntar amb
la veu prou alçada, Don Quijote, ets tu?
____________________________________________________
30. Oussama Ezzayat
L’aventura del senyor Luna
Sota la llum de la
lluna, estava llegint el llibre “El último trabajo del señor Luna” de César
Mallorquí. La història em va portar a un món ple de detectius i misteris, on el
senyor Luna, un investigador intel•ligent, afrontava el seu desfiament més
interessant.
Cada moviment del senyor
Luna revelava misteris, i mentre ell aconseguia pistes, jo em sentia com si
formava un equip amb Luna per resoldre aquestes misteris. Les personatges eren
molt reals, cadascun amb la seua història, mentrestant, jo estava passejant
pels carrers i visitant salons elegants.
Submergit en la història
que havia creat César Mallorquí, cada frase semblava una pista per a resoldre
l’enigma d’aquesta trama. A l’últim capítol, el senyor Luna va superar els
problemes finals amb la seua intel•ligència i valentia, descobrint secrets que
ens van mantindre tota aquesta història en dubtes.
__________________________________________________________
31. Aroa Mompó Julio
PER LONDRES EN
BUSCA DE J.K ROWLING
Quan jo era xicoteta
m’agradava molt la màgia i el misteri. Als meus deu anys vaig començar a veure
les pel·lícules de Harry Potter i poc temps després em vaig comprar els primers llibres de l’autora, J.K Rowling. Em
vaig apassionar també per com escrivia aquesta autora, em pareixia una dona
molt interessant, des de xicoteta he tingut el somni de conèixer-la. A
l’institut anem a fer un viatge a Londres cinc dies i aprofite aquest viatge
per a complir el meu somni. Va arribar el dia del gran viatge.
La
nit del primer dia a Londres, vam anar al pont més famós, vam sopar en una
hamburgueseria i ens anàrem al hotel a descansar. Al següent dia anàrem a veure
un museu i jo vaig aprofitar i hem vaig escapar, abans del viatge vaig estar
mirant per internet que l’autora estaria en Hogwards signant llibres, aleshores
em vaig disposar a buscar-la. Vaig entra a un bar misteriós on em van fer
passar per un passadís per arribar a l’ escola. Vaig veure l´escola Hogwards i,
de sobte, una llum blanca em va despertar en el llit de l’hotel.
________________________________________________________
32. Maria Estela
Pérez
EN BUSCA DE HOGWARTS
Un matí d’estiu
mentre xarrava, una vegada més, sobre els llibres que s’havia tornat a llegir
al llarg de l’estiu junt amb els seus millors amics Marc i Llorenç van veure
una òliba a la finestra de la seua habitació. Tots tres es quedaren bocabadats
ja que, al poble, no havien vist mai una au com aquesta. Començaren a imaginar
que venia des de Hogwarts.
Al sandemà, a primera
hora del matí començaren els crits d’alegria i les telefonades dels uns als
altres. «M’ha arribat una carta per a una conferència sobre Harry Potter!».
En la carta venien unes coordenades que els conduïen fins a l’estació de tren del poble, allí trobaren una nova zona que mai havien vist, semblava màgica. Pujaren al tren que els esperava, tots tres despedint-se dels pares emocionats. Després d’hores de viatge arribaren al seu destí, però aquest no era una conferència. Estaven davant del vertader institut Hogwarts, i allí, esperant-los, es trobava, ni més ni menys, que J.K. Rowling!
33.
Adrija Sasnauskaite
El viatge de la por a la felicitat
La
meua habitació es va quedar fosca, em vaig tombar en el llit molt nerviós i
tremolant en aquell moment un suau cruixit va com omplir el lloc. Vaig veure una
ombra enorme obscura que va aparèixer en aquella foscor, el monstre em va
mirar, el meu cor va començar a bategar molt ràpidament. Els seus ulls
mostraven tristor, ell em va preguntar si em feia por, però en lloc de por em
vaig sentir segur, ell em va dir que ja el tindria, jo crec que no. Aquest
monstre també em va dir que ell sols estava per ajudar-me amb les meues pors
més profundes, eixa por que em feia molt
de mal eixa perquè emplenava el meu cap de mals. Jo tenia una batalla el meu
cap una molt gran però havia d’escoltar les paraules del monstre necessitava
escoltar-les, però cada vegada tenia més problemes. Eren les 12:07 i ell va
aparèixer. Necessitava que ajudarà a la meua mare, però ell no podia fer-ho i
calia enfrontar-ho. Vaig descobrir que amb la seua ajuda podíem tot. Temps
després el monstre se’n va anar però jo estava feliç el meu cor estava alegre i
vaig deixar la foscor. Encara sort que tot havia estat en la meua imaginació.
34. Lucía
Albelda Alventosa
Així començà tot.
Una
jove de 18 anys entra a la universitat de Washington D.C, el seu nuvi i la seua
mare l’acompanyen al campus de la universitat. Aquesta descobreix que té una companya
d’habitació que a primera vista a sa mare no li agrada gens i li diu que ha de
canviar-se d’habitació, però esta es presenta a la seua companya. Al cap d’unes
hores de conversa i de contar-se mitja vida la seua companya Steph i ella se´n
van a la cafeteria del campus, allí es reuneixen amb els amics d’ella, lajove de 18 anys, Tessa
coneix a un xic atractiu, Hardin, aquests dos estableixen una llarga conversa. Al
dia següent la jove Tessa baixa a les dutxes comunitàries del campus, al acabar
i tornar a la seva habitació es troba al llit de Steph al jove tan atractiu que
havia conegut la nit d’abans, aquesta s’espanta i li pregunta “ Què fas ací?”,
al que ell respon : “ Estic esperant a Steph, que havia quedat amb ella ací fa
cinc minuts”.
Quan,
de sobte, apareix per la porta Steph trencant el silenci incòmode que s’havia format
a l’habitació, tot seguit Steph i Hardin se’n van a la casa de la fraternitat i
Tessa es queda a l’habitació parlant per videoconferència amb el seu nuvi, Noa.Al
cap d’unes hores s’adona que ja és tard i ha de ficar-se a fer les tasques per l’endemà, un poc abans d’anar-se’n a dormir
entra a l’habitació Steph i al veure-la rodejada de llibres comença a
renegar-li i l’obliga a vestir-se amb lo més bonic que tinga a l’armari per
anar-se’n de festa. Durant la festa Tessa i Hardin s’enamoren apassionadament un
de l’altre.
35.
Irene Albarracín Pérez
UN FINAL INESPERAT
Junil i jo nasquérem en
dates molt similars, les nostres famílies han sigut amigues des de xicotetes,
perquè som veïnes. Però quan érem encara menudes un aterridor incendi arrasà
amb totes les cases de l’illa, incloses la meua i la de la meua amiga Junil.
Com que era de nit no podíem veure bé entre el fum i l’escassa llum de la lluna.
Afortunadament la meua família va sobreviure tota. Però en canvi la de Junil no
puc saber-ho, ja que al dia següent, amb tota la llum del sol, vam veure una casa
destrossada per l’incendi. De la meua millor amiga no vaig tornar a saber res,
no sabia si l’incendi l’havia matat o si se n’havia anat de la ciutat. La meua
família i jo ens n’anàrem del poble per començar de zero.
Als anys, vaig haver de mudar-me jo a soles a un poble prop d’Atenes. I tot pareixia anar bé, fins que es va recórrer la veu pel poble dient que uns forasters en mal estat havien arribat al poble. Ens digueren que venien per acabar amb el poble i que els havien tancat. Però eixa mateixa nit em vaig acostar per veure’ls i vaig reconéixer Junil. Em va contar la seua història i la vaig ajudar a escapar, però quan em van trobar els guàrdies em clavaren una espasa i l’últim que vaig veure va ser Junil i els seus amics escapant.
_________________________________________
36.Mireia Escribano Jordán
AMOR
PROHIBIT AL 1900 ENTRE TARONGERS
Rafael, xicot de 25 anys, però
amb més trellat que els de la seua quinta per haver anat a la mili uns anys
enrere, anava caminant cap al camp per a fer-se càrrec de l´empresa familiar,
que era de comercialització de taronges.
A mitat de camí, ell va observar
una casa blava vora el riu Xúquer en el que jo treia el cap pel balcó per a
veure els tarongers del mateix jardí de la casa.
Rafael es va enamorar
completament de mi, però sabia que era un amor prohibit per la societat, per
que ell era una persona rica i de alt estatus social, no com jo que era una
llauradora del poble.
Al dia següent, el xic va
decidir visitar-me a casa i després eixirem a pegar una volta al mercat.
Nosaltres dos semblàvem tan units que es va formar un amor inseparable.
Un mes després, l´última setmana d´octubre, jo anava
passejant al gos per la vora d´un barranc tot ple d´aigua. Al fer tant mal
oratge, l´animal es va espantar per un rellamp i va caure al barranc. Com jo
sabia que al estar tan cabalós em moriria
si tractara de salvar-lo. Vaig intentar cridar ajuda, per els meus crits no
s´escoltaven quasi entre trons i rellamps.
De sobte va aparéixer Rafael
i al observar la situació del gos i veure la meua preocupació, es tirà per a
rescatar-lo, però se´l va endur la corrent, sacrificant la seua vida per la
felicitat de la seua amada.
Un viatge amb tornada (Saint-Exupéry)
M'estic tornant boig, no pare d'escoltar un riure
que ningú mes pot sentir, però jo es que és real, esta fora, esperant que algú
l’acompanye en el seu planeta amb la rosa amb la qual sempre es baralla i
l'ajude donen a arrancar els baobabs que tant de treball li donen.
Últimament estava evitant la veu, però ahir a la
nit no pot evitar emocionar-me, la veu a dita que viatjarà pels diferents
planetes al seu al voltant i la terra és la destinació final del seu viatge.
La veu ja esta en la terra però alguna cosa no va
bé, després de dos dies buscant la veu ja no riu, ha perdut la seua actitud
riallera i ara només plora desconsolada i es baralla amb un roser.
Estic molt prop de la veu, després d'escoltar com
s'acomiadava d'un amic entre riures i plors he arribat fins i tot al desert
sense final, però la veu esta trista de nou, troba a faltar a la seua rosa i el
seu planeta.
Ho estic veient, la veu pertany a un xiquet ros
vist de verd i té una bufanda roja, però no esta només, una serp li acompanya i
li acaba de picar.
El xic ha mort però amb un somriure en la cara i
puc escoltar la veu fins i tot, esta feliç amb la seua rosa i ple d'alegria.
________________________________________________________
38. Alex Stefanov Nedyalkov
Camí
al campament mestís
Soc un mestís, un semidéu,
fill d'Hermes, això era una cosa que no sabia fins al dia que una arpía em va
atacar i un sàtir em va rescatar. El sàtir em va dir absolutament tot, resulta
que els antics deus grecs existixen i estan en l’Empire State en Nova York. No
vaig tindre molt de temps per a digerir tota la informació perquè per a un
mestís és perillós estar per allí, podria en qualsevol moment aparéixer un
monstre com l’arpía d’abans.
El sàtir és responsable de
guiar-me fins al campament mestís en Long island, al campament es refugien tots
els mestissos com jo i entrenen cada dia per la batalla. Vaig anar a dir-li a
la meua mare tot el que acaba de passar i, pel que sembla, ella ja sabia absolutament
tot el que ocorria, ella em va preparar fa temps una maleta especialment per
esta ocasió. Em vaig acomiadar no per
última vegada de ma mare.
D’alguna manera em sentia
molt emocionat, però, a la vegada tenia molta por, la meua vida va canviar
completament en unes hores.
Pel camí just abans d'arribar al campament, ens vam trobar amb un minotaure que ens va acorralar i estava a punt d’acabar amb les nostres vides, però, afortunadament vingueren mestissos del campament i acabaren amb la bèstia. Eren tots fills d'Ares, havia pensat que aquell era el fi per a mi, però, ara no n’hi ha volta darrere. Les meues aventures en el campament mestís acabaven de començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.