IES SANT VICENT FERRER. ALGEMESÍ. DIÀLEG 2025

 

MICRORELATS 1r BATXILLERAT IES Sant Vicent Ferrer (Algemesí)

 

EL DESCARRILAMENT

Personatges:

CLARA: Estudiant universitària 

JORDI: Treballador d'oficina

(València, 3 de juliol del 2006. Clara i Jordi es troben a l'andana d'una parada de metro per anar a les seues respectives destinacions.)

Clara: (Mirant el rellotge) Espere no arribar tard a l'examen! 

Jordi: Segur que no, el metro sol ser puntual.

(El metro arriba a l’estació. Clara i Jordi pugen al mateix vagó. Molts passatgers estan asseguts, altres hi estan drets.)

Clara: (Somrient) Quina calor fa hui, veritat? Jordi: Sí, l'estiu a València sempre és intens.

(Continuen parlant de coses diverses i, de sobte, el tren comença a accelerar més. Els passatgers es miren estranyats.)

Clara: (Preocupada) Aquesta velocitat és normal?

Jordi: (Tranquil). No crec, però ja saps que potser està arribant tard i per això va més ràpid que de...

(El tren descarrila bruscament. Els vagons es tomben i tot es converteix en caos: crits, foscor i pols...)

Clara: (Amb veu tremolosa) Jordi, estàs bé?

Jordi: (Amb dificultat) Crec que sí, però l'home que tinc al costat no. 

Clara: Em fa mal la cama...(Mira cap a l’home.) Mare de Déu, ajuda'l! 

Jordi: (Sorprés) No crec que puga fer-li res, té, té, té...

Clara: (Ansiosa) QUÈ?! QUÈ?! Dis-ho ja, per favor.

Jordi: (Amb la cara blanca) Té un ferro que li travessa el cap!! No crec que estiga viu.

(En eixe moment s'escolten sirenes de lluny. Clara i Jordi s'agafen de les mans, buscant consol enmig de la tragèdia).

Anas Souiad

LLAMPS, FANG I SILENCI

(El cel està ennuvolat, la gent esta tranquil·la fent les seues rutines habituals. Els xiquets ixen de classe)

Miquel: Ei, mireu l’alcalde ha pujat a les xarxes que demà no hi haurà classe! (Els xiquets s’alegren.)

Àngels: I això? Per què?

Miquel: L'alcalde diu que s’apropen pluges torrencials i per precaució no vol que anem demà a classe per si el riu es desborda.

Àngels: (Amb incredulitat.) No crec que passe res, quatre gotes..

(A casa de Miquel, Miquel estudia. S’escolta la pluja furiosa. Entra el germà de Miquel espantat.)

Pere: Miquel, mira el que han passat pel grup!

Miquel: (Espantat mirant el mòbil) No pot ser! El riu ha començat a desbordar-se! Està arribant molt ràpidament al poble!

Pere: Ràpid anem a mirar per la finestra!

(Els xiquets comencen a plorar al vore com l’aigua comença a arrossegar els cotxes, fanals...) 

Mare: Tranquils, tot estarà bé.

(Sonen alarmes. Se sent com passa el riu pel carrer; crits de la gent que no li ha donat temps a resguardar-se.)

Erika Martín-Albo

VIATGE EN PRIMERA CLASSE

(10 d’abril de 1912. A bord del Titànic, la situació és tranquil·la. El vaixell es desplaça per l’oceà Atlàntic. La música sona en el saló de primera classe, mentre els passatgers disfruten de les vistes i la conversa. De sobte, un soroll aterrador sacseja tot el vaixell.)

MIREIA: (Mirant per la finestra, amb el seu marit a prop.) Què ha sigut això?

JOAN: (Tranquil, sense apartar la vista del mar.) No et preocupes, no serà res important.

(En eixe moment el vaixell comença a inclinar-se. La música es para i l’ambient es torna caòtic. Els crits de les persones es mesclen amb el so de l’aigua que comença a entrar per les portes.)

CAPITÀ: (Cridant des de la coberta superior.) No tingueu por, no heu de preocupar-vos! Evacuarem a totes les persones per precaució, però no passarà res.

(Les persones de tercera classe intenten accedir a les cobertes, però són detinguts pels guàrdies.)

VICENT: (Desesperat.) Hem d’eixir! Morirem tots ací!

GUÀRDIA: Heu d’esperar! Primer evacuaran els passatgers de primera classe. (Els crits de la gent s’intensifiquen.)

MIREIA: (Abraçant-se al seu marit.) No vull morir ací!

(El vaixell s’enfonsa ràpidament. Els crits s’apagen. Només hi ha silenci i foscor.)

Khadija Essabery

 

RÀBIA

(Un dia com qualsevol altre, a la Palma, amb sol i tranquil·litat, Carles i Maria estan a casa.) 

CRAC CRAC!

Maria: Carles! Estas escoltant els sorolls?

(Carles sorprès, s’asoma amb Maria per la finestra.) Carles: No pot ser, l’erupció ha arribat!

Maria: Agafem totes les coses que necessitem, hem d’eixir d’ací. 

(Els dos eixen al carrer, tots els veïns estan espantats.)

Carles: Ràpid! Eixim d’ací o acabarem morts! Maria: Però, on anem? Què fem?

Carles: Hem d’anar a l’altra part de l’illa o a la península.

Veus: Mireu! Per favor! El cràter esta escopint foc! Se’ns acaba el temps! Carles: Per què ningú ens ajuda? Ningú té res pensat per a aquesta situació? 

(Dos anys després de l’erupció.)

Carles: Ho pots creure? Ací estem, a cases contenidor, no ens han ajudat en res. Maria: A aquestes persones no els importa la gent, sols els vots i els diners.

Carles: El que donaria per tornar a casa… 

(Els dos es miren amb tristesa.)

Irune Esteve Canalejas

L’ÚLTIM CAFÉ

Última planta d’una oficina modernista amb grans finestrals que deixen veure unes magnífiques vistes de la ciutat. Són les 13:45 hores. Karen està asseguda a la seua taula rodejada de papers.

Senyor McKenzie: Sense alçar la vista de la pantalla de l’ordinador. Karen, baixa a per un café!

Karen sospira. S’ajusta la brusa i es dirigeix cap a l’ascensor. L’impacte la sorprén al passadís. S’escolta una gran explosió. Després, crits. Una boira negra ho cobreix tot.

Karen: Déu meu...què ha passat?

Raheem: Murmura. Un avió... ha sigut un avió.

John: Mirant amb ràbia cap a Raneem. Segur que són dels teus! Raheem: Asustat. Què? Jo no.....

Karen: Deixeu-ho estar, no és el moment. Hem d’eixir de l’edifici!

Karen agafa de la mà a Raheem i es dirigeixen cap a les escales, però estan bloquejades. Les flames s’apropen ràpidament.

Raheem: Mirant amb tristesa a Karen i John. No hi ha exida. Karen: No vull morir cremada!

A través de la finestra trencada, la ciutat de Nova York es veu esplèndida. Raheem i Karen intercanvien mirades, sense dir res. S’agafen de la mà. Al carrer una gran multitud de persones observen l’escena aterrats.

Alberto Bueno Blasco

 

CAMÍ A LA LLIBERTAT

(La coberta del Wilhelm Gustloff, gener de 1945. La neu cau suaument. Centenars de persones s'amuntonen en el vaixell fugint de l'exèrcit soviètic. És una nit freda i de desesperació.)

HANS: (Arrugant el front, amb to despectiu.) Mare, el pare sempre deia que els jueus ens han portat la desgràcia. Si no fora per ells, Alemanya hauria guanyat la guerra!

GRETA: (Colpejant-lo suaument en el braç, en to sever.) Hans! No parles així! Deixa d'escoltar eixes històries. No són els jueus els que han destruït la nostra terra, sinó la guerra mateixa.

(Hans vol replicar, però de sobte un soroll profund s’escolta en la distància. Un projectil soviètic impacta en el vaixell. Crits. Caos. La gent corre sense saber on anar.)

HANS: (Espantat, agafant-se a sa mare.) Mare... què ha sigut això?

GRETA: (Amb la mirada perduda, tremolant) No... no pot ser... Ens han atacat!

(Un altre projectil. El vaixell es mou amb violència. L’aigua gelada comença a engolir la co- berta. Crits, plors, desesperació.)

GRETA: (Plorant) Que Déu ens protegisca...

(Hans crida. El vaixell s’enfonsa lentament, portant-se amb ell milers de vides.)

Adrià De María

 

 L’ÚLTIM DIA A TXERNÒBIL

(Una plaça de Prípiat, en un matí d’abril de 1986. Les persones passegen per la plaça, alguns xiquets juguen, les mares seuen als bancs. L'ambient és tranquil, però alguna cosa en l'aire sembla estranya. Al fons, es veu una central nuclear. Els sons de converses es veuen interromputs per un soroll llunyà. De sobte, el silenci.)

MARTA: (Mirant el cel, pensativa.) Quina boira més estranya... No havia vist mai res paregut. 

DIMITRI: (En un grup amb altres homes, parlant sobre el menjar.) Que em diguen el que vulguen, però el veritable problema és el preu del pa... Això és el que realment ens ha de preocupar!

(Un soroll de sirenes trenca la conversa. Les persones es miren confuses.) 

XIQUETS: Què passa, mare? Per què fa tanta calor?

MARTA: (Agafant un xiquet de la mà, amb un to de preocupació dissimulada.) No sé... potser és només el temps. Anem a casa, d'acord?

(A l’esquerra, una dona corre amb el fill en braços. Es veuen més sirenes al fons.)

NINA: (A la Marta, cridant des de lluny.) La meua filla... no la trobe! On està la meua filla? 

(L'ambient es torna tens. Marta agafa els xiquets amb més força.)

MARTA: (Baixant el cap, mentre murmura.) Ja no podem quedar-nos ací, és massa tard per això.

(S'apaga la llum mentre els veïns es dispersen al fons. Els sons de sirenes continuen, però es van apagant lentament.)

Mireia Alacreu Martínez

TSUNAMI

26 de desembre de 2004, una família està de viatge a Indonèsia. Al fons veiem una platja, els pares estan parlant a les hamaques i les filles juguen a l'arena. Fa un dia assolellat, però corre una lleugera brisa d’aire, i la mar està marejada.
CARME: Quin goig poder estar a la platja al mes de desembre.
CARLES: Sí, s’està bé, però la gent d’ací no em cau gens bé, en quin idioma parlen? No s’entén res del que diuen.
CARME: No digues això, sí son tots molt amables.
Les filles juguen a l’arena. Cada vegada el vent bufa més fort. BLANCA: Mare… cada vegada fa més vent i més fred, tenim por. CARME: Teniu raó, serà millor que tornem a l’hotel.
Recullen i tornen a l’hotel, durant el trajecte les palmeres comencen a moure’s amb molta força i alguns objectes els passen volant per davant d’ells. Les persones del voltant comencen a cridar. De sobte una ona grandíssima d’aigua ho cobreix tot: un tsunami. Els quatre criden nerviosos. Carles agafa a les filles i comença a córrer i Carme s’enganxa a un arbre perquè no sap com reaccionar.
CARME: Cridant. Auxiliiiii!
Al cap de dues setmanes Carme es troba a un hospital de campanya, té moltes ferides. Les filles van amb el pare a un cotxe, desesperats per trobar a Carme.
BLANCA: Pare… la mare ha mort?
CARLES: Es queda en silenci. No ho sé Blanca, no ho sé.
Laia està a punt de plorar, però no pot creure el que veu, un hospital de campanya on es
troba la mare.
LAIA: No m’ho puc creure!
Laia corre cap a la mare. Carles i Blanca se n'adonen i van darrere d’ella.
BLANCA: Plorant. Mare…
CARLES: Acariciant-li la cara. Carme….
La mare obri els ulls lentament i somriu.

Mireia Borràs

SENSE ESPERANÇA

(Una xicoteta platja d'Indonèsia amb moltes hamaques de lloguer. Al fons moltes flors i palmeres. A la dreta un hotel amb cabanyes dins de l'aigua.)

(Família 1)

Vicent: T'abellix alguna cosa més, Encarna?

Encarna: (Amb to burlesc.) Si, demana-li al negre eixe que em porte una pinya colada. 

Vicent: No parles així!

(Família 2)

Ramon: Has sentit això?

Carme: Sí, que gent més maleducada, espere que la xiqueta no els haja sentits. Vols alguna cosa?

Laia: (Confosa) Que dieu de mi?

Carme i Ramon: Res bonica, quin castell més bonic has fet! 

Laia: Mare, no hi ha aigua i en necessite per al meu castell.

Carme: (Mirant la carta de begudes.) Què dius carinyo? Deixa de fer-nos bromes estranyes. 

Laia: (Enfadada) Que és veritat!

Carme: (A l’home) Em poses crema?

Ramon: Espera que demane una cervesa…

Carme: (Interrompent el que anava a dir) Ramon, la xiqueta té raó! No hi ha aigua. 

Ramon: (Mirant la platja) No pot ser…

Carme: Què és allò? Sembla… Ramón: (Espantat) Una ona gegant!!

(La família corre cap a un edifici però arriba l’ona i l’enderroca. Una estona després no hi ha res, tot és pols.)

Míriam Camarasa

 

LA INJUSTÍCIA

(Una casa decorada per Nadal. Al menjador es veu la taula parada i la cuina a l’esquerra. Miquel entra balancejant-se, amb els ulls rojos.)
MIQUEL: Mareee! Duc l’oli per al menjar. Me l’ha donat Toni. (Alça la botella perquè la veja.)
MARE: (Sospira) Fill, vas drogat un altre cop? Dona’m l’oli i ves a la taula amb la família. 
(La família ja està asseguda, menjant.)
TIA: Ai, clar… si ara drogar-se està de moda. (Té un tros de pa amb oli i formatge a la mà.) 
TIO: (Mossegant) Exacte! I a més, sempre amb excuses! Que si em trobe mal, que si no puc parar…
IAIO: Ets un exagerat!
IAIA: Un borinot!
PARE: Un desagra... (La mare el talla.)
MARE: (Alçant la veu.) Ja està bé! Miquel, a l’habitació! La resta, mengeu! He hagut d’utilitzar tot l’oli.
MIQUEL: (Mirant a la mare) Parleu de mi com si no importara… 
IAIO: Exagerat!
IAIA: Borinot!
(Una setmana després en una habitació d’hospital. Els pares i tios de Miquel estan greument malalts. Fotos dels iaios en record d’ells. Miquel, amb el mòbil en mà, parla amb Toni.)
MIQUEL: (nerviós, amb ulls plorosos) Toni… què has fet? Per què em donares l’oli? No sabies que estava contaminat?
MIQUEL: Jo sí que he perdut la meua família! (Penja la crida. Mira al buit.) Ara em culparan per tot. És culpa meua? No! És d’ells! Denunciaré la fàbrica! No més morts per interessos!
(La llum s’apaga lentament. Miquel queda plorant per la ràbia però decidit.)

TONI: No ho sabia! Mon pare ho va dir després… No em va deixar advertir-te, tenia por de perdre els diners de la fàbrica.

Andrea García

EL VOL JK5022

(A l’interior d’un avió de Spanair, moments abans de l’enlairament. Loreto González es troba asseguda a la part davantera, mentre que la seua filla està uns seients més enrere, al costat d’una persona sud-africana. A la mare no li agrada on està asseguda la filla. Els últims passatgers s’acomoden tranquil·lament i els tripulants fan les últimes comprovacions.)

Loreto: (Girant-se cap a la filla.) Filla, tot bé?

Lucia: (Somrient) Sí! Quina llàstima que no poguérem seure juntes, però quan arribem a Gran Canària anirem directament a la platja, d’acord?

Loreto: (Rient.) Clar! Però primer deixarem les maletes a l’hotel. No vull portar arena per tot arreu.

(L’altaveu interromp la conversa. El comandant informa de l’enlairament. Els motors comencen a accelerar i en les cares dels passatgers s’oberva la tensió del moment. De sobte, un soroll estrany. L’avió es devia bruscament i es produeix l’impacte. Silenci.)

Loreto: (Amb veu feble i ansiosa.) Filla. on estàs?

(De fons s’escolten els crits d’altres supervivents.)

Loreto: (Desesperada i sense poder moure’s molt.) Algú l’ha vista? Per favor, algú ha vist la meua filla?

(Un home ferit mira a la dona i nega amb la mirada. Ella es queda quieta amb els ulls plens de llàgrimes. De lluny s’escolten unes sirenes.)

Fadwa El Ouali

UN DIA QUALSEVOL

(20 d’octubre de 1982 a la localitat valenciana d’Algemesí. El dia és fred, amb pluges constants degut a la gota freda del moment. És un dia com qualsevol altre, el rellotge marca les set i deu. Apareix el menjador d’una casa amb una mare i la seua filla.)

Pepa: (Mirant per la finestra.) Mare meua! No para de ploure des de fa dies! 

Empar: (Jugant tranquil·lament.) Mare, quan deixarà de ploure?

Pepa: Prompte, segur que prompte. (Mira a la xiqueta.) Què fas? Per a qui estàs cuinant?

Empar: (Jugant amb una cuina de plàstic.) És per al meu home! He de fer-li un bon menjar!

Pepa: Molt bé! Seràs una bona dona per al teu home. Va, ajuda’m en la neteja, que quan arribe ton pare ha d’estar tot net.

(La xiqueta ajuda a sa mare a fer les feines de la casa. Pepa acaba de rentar la roba.) 

Pepa: Filla, vaig a la terrassa. Ara torne. Tu acaba de rentar els plats.

(La xiqueta posa la ràdio.)

Ràdio: (S’escolta música però la paren de sobte). ÚLTIMA HORAAA! La presa de Tous ha rebentat!

(S’escolten colps a la porta i a algú cridar desesperat.)

Antoni: Obriu! Ràpid! La presa de Tous ha rebentat! Estem en perill! Hem de pujar dalt de tot!

(Un dia després.)

Ràdio: ...aquesta terrible inundació ha afectat a les poblacions de la conca del Xúquer i ha provocat la mort d’almenys quaranta persones. Esperem que no torne a passar açò...

(La música torna a sonar.)

Aïcha Hamine

LA DECISIÓ

L’escena transcorre a l’habitació d’un hospital d’Alzira. És menuda i plena d’aparells mèdics. Hi ha un cartell amb les mesures preventives d’higiene. Dins de l’habitació hi ha dos pacients, una xica jove en estat crític i un ancià. L’hospital es troba al seu límit. Els equips mèdics intenten combatre la difícil situació. Una metgessa i la seua infermera hi entren equipades amb una bata blanca, un parell de guants i una mascareta que els cobreix mig rostre.
Metgessa: (Amb preocupació). El temps corre i no tenim suficient material per salvar la vida dels dos.
Infermera: (Amb determinació.) És una decisió molt difícil, però hem d’actuar ja!
Metgessa: (Amb llàgrimes als ulls.) Però qui som nosaltres per triar quina persona viurà i quina no?
(Silenci absolut.)
Infermera: Hem de decidir-nos ja! No els queda molt de temps. Metgessa: D’acord. Tens raó. Ho hem de fer...
La metgessa es dirigeix al monitor de l’home major. La desconnecta. De fons s’escolta el soroll d’una màquina. El batec d’un dels cors s’apaga mentre que l’altre intenta lluitar per sobreviure.
Es tanca l’habitació i en la porta apareix un cartell que indica la presència de pacients contagiats de la COVID-19.

Laia Sanchis Montrull

LA FÚRIA DEL VOLCÀ

(A l’escenari apareix una família en una habitació menuda. Estan arreplegant les seues pertinences més bàsiques. Al fons s’observa el Vesuvi, majestuós i imponent. Ràpidament una pols grisa comença a cobrir-ho tot.)

Marco: (Angoixat i amb pressa.) Hem d’eixir ja, el volcà ha entrat en erupció! La lava no tardarà en arribar ací!

Flàvia: (Enfadada) Maleït volcà! Ho arrasarà tot!

Cornèlia: (Plorant i superada per la situació.) Mare, és veritat que anem a morir tots?

Octavius: (Fent de germà major.) Carnèlia, tranquil·litza’t! Els pares faran el possible per salvar-nos.

(La família abandona la casa i ix al carrer on hi ha més veïns. La ciutat és un caos, ningú sap com actuar. Miren cap al Vesuvi i veuen com la lava està arribant a les cases i a la gent. Crits de dolor s’escolten per tot arreu.)

Octavius: (Corre i busca a la germana.) Cornèlia! No et separes de mi! 

Cornèlia: (Amb por.) Ho sent, però no puc anar més ràpid. Escapa tu!

(S’escolta el so d’un carruatge pel carrer. Dins s’observa la figura d’una autoritat. Deté el carruatge i ofereix ajuda a Octavius. Aquest intenta pujar a la germana.)

Màximo: (Amb superioritat) On vas amb la dona? Ací només hi poden pujar hòmens. Elles no són importants ara.

Octavius: (Soprès) Jo tampoc hi pujaré. En buscarem un altre i...

(De sobte, tota la família és arrossegada per la fúria del volcà. Després, silenci i cendres.)

Sara Ribes Ferrer

LA NEGLIGÈNCIA

(Any 1981. Interior d’una casa, apareix una cuina ampla i lluminosa. La família Fernández es troba asseguda a la taula.)

Cecília: Has fet la compra al supermercat?

Gabriel: Sí, t’he portat un oli que estava a meitat de preu. 

Cecília: (Enfadada.) Segur que t’has equivocat i no és oli d’oliva. 

Nicolàs: Podem sopar ja?

Catalina: Mare, li pose oli a l’amanida? Cecília: Síííí.....

(Una setmana després.)

Nicolàs: Mare, em costa respirar i m’han eixit unes taques en les cames i els braços.

(La mare el mira. El seu rostre és pàl·lid. Dos dies després Catalina presenta els mateixos símptomes.)

Catalina: (Plorant.) Mare, crec que m’he contagiat. No em trobe massa bé...

Cecília: (Adreçant-se a l’home.) Gabriel, portaré els xiquets al metge. Crec que tenen al·lèrgia a alguna cosa.

(A l’escenari apareix la consulta d’un centre de salut. A la taula hi ha un metge amb un semblant poc amable.)

Metge: Això no és res, són coses de criatures... Ja sé sap. Ho agafen tot.

(A l’escenari apareix un soterrament. Gabriel i Cecília ploren desconsoladament).

Cecília: (Sense forces, abraçada a Gabriel.) Com pots ser aquesta desgràcia? Fa dies estaven tan sans...

(Dies després les notícies arriben a la casa dels Fernàndez, les autoritats sanitàries alerten a la població sobre una intoxicació alimentària causada per l’oli de colza.)

Gabriel: Miserables, han matat els meus fills! Per estalviar-se quatre duros els hem perdut per sempre! Pagaran per açò! Ho juré!

(L’escenari es va fent fosc i el silenci es fa present en la casa dels Fernàndez.)

 

Elena Fontanet Tortajada

 

LA FÚRIA SILENCIADA

(L’escena es desenvolupa en la vora del riu Túria, just després de l’esclat de la presa. La força de l’aigua ha destrossat cases i famílies senceres. Hi ha restes de mobles, arbres caiguts, i objectes flotant per tot arreu. Les veus es barregen amb el so de sirenes i crits. Carme, una dona d’edat mitjana, apareix davant d’una casa arrossegada per l’aigua.)

Carme: (Cridant desesperada.) Jaume! Jaume! On estàs? No pot ser. No pot ser que ens passe açò!

Toni: (Arriba corrents, amb la respiració accelerada.) No plore, senyora. Ha d’eixir d’ací. L’aigua ve ràpid i amb força.

Carme: (Agafant-lo de la mà.) No trobe el meu home! Per què ningú ens ha avisat? Per què no ens han alertat de res? Només ens digueren que tot estava bé. On està el meu home?

Toni: (Mirant al voltant nerviós.) Les autoritat sabien el rics que hi havia de construir ací les cases, però no van fer res. (Furiós) A ells només els importa el negoci, no la gent. Tots han mirat cap a un altre costat...

Carmen: (Soltant la mà de Toni.) Però, si no hi ha ningú que faça res què ens queda? La culpa és d’aquells que només volen omplir-se les butxaques i nosaltres som qui paguem el preu! 

Toni: (Baixant el cap amb ràbia continguda.) Tots estem pagant el preu, senyora. Tots.

(Els dos personatges miren cap al riu que segueix creixent, arrossegant tot el que troba al seu pas. De fons s’escolta el soroll de l’aigua mesclat amb el de les sirenes i crits.)

Sara Camañes Moltó

LA INNOCÈNCIA

(A l’escenari apareix una zona obscura i humida d’un camp extens, rodejat per una tanca de ferro. Al fons es troben un grup de persones compartint un tros de pa. Tots van amb la roba bruta i trencada. En els seus rostres es pot observar la por.)

David: Mireu! Ahí arriba un altre tren, cada dia n’arriben més.

Ana: (Mirant cap al tren.) Sí, cada dia en venen més.... però cada dia som menys...

Jacob: (Amb ràbia i alçant la veu.) Per què hem de ser nosaltres? Què tenim diferent a ells? Ser jueus?

Abraham: Què no se n’adoneu? Ens volen a tots morts!

Soldat: Calleu-vos! (Alçant la veu.) El 1537, 2863 i 4521, fora ja! (Cap de les persones es mou. Silenci per tot arreu.)

Soldat: (Furiós.) He dit ja!

(Jacob s’acosta a Ana i li agafa la mà.) Jacob: Ana, tu no!

Ana: (Amb resignació, mirant a Jacob.) Ja no soc Ana, ara només soc un simple número. Soldat: Vinga, ja n’hi ha prou de romanços. Entreu ja!

(Apareix l’interior d’un edifici tot ple de dutxes.)

Xiquet: Que bé! Espere que l’aigua siga calenta perquè amb el fred que fa...

(Les dutxes s’obrin, però no ix aigua. Només gas. S’escolten crits, però a poc a poc van apagant- se.)

Geneva Girbés

LA FE

(Una plaça d’un poble menut valencià, any 1348. Quatre personatges conversen amb preocupació: Jaume, un llaurador; Maria, una mestressa de casa; Bernat, un retor, i Pere, un metge.)

Jaume: (Angustiat.) He vist com a la casa del forner han posat una creu negra a la porta... Diuen que ja han caigut tres de la família!

Maria: (Tremolant.) Mare de Déu! I a ma casa, el meu fill té febra i unes inflamacions a les aixelles… Tinc por!

Bernat: (Indignat.) És un càstig de Déu pels nostres pecats! Hem de resar més per la nostres ànimes!

Pere: (Enfadat.) Deixe estar a Déu tranquil!. Açò és una malaltia terrible que s’escampa ràpid. Hem de cremar la roba dels malalts i evitar el contacte amb els infectats.

Jaume: Però, no podem deixar morir els nostres!

Pere: No dic això, però cal ser previngut i evitar més morts, si no, acabarem tots igual. 

Maria: (Desesperada) I jo, què faig amb el meu fill?

Bernat: Resa per ell! És l’única salvació.

Pere: Deixe’s de romanços! Cal netejar l’aigua i els carrers. La brutícia porta la mort! 

Jaume: (Mirant al voltant) Crec que morirem tots...

Maria: (Amb llàgrimes) Que Déu ens ajude!

Pere: (Mirant enfadat a Maria.) Ja estem una altra vegada...

(S’escolta una campana llunyana tocant a morts. Els quatre es miren, saben que la pesta no ha fet més que començar.)

José Alborch Martínez

FUGIR

(Nit del 29 d’octubre de 2024 a un poble de la Ribera. Al fons apareix una dona major asseguda dalt de la seua nevera per evitar ser arrastrada per la corrent d’aigua que ompli tota la cuina. De sobte hi arriba el veí, avisat pel fill de la dona. El veí trenca la porta i entra a la casa.)

VEÍ: (Cridant) Maruja! On està?

(La dona aterrada no contesta. El veí la troba.)

VEÍ: Maruja, baixe de dalt la nevera. Jo la duré a un lloc segur. (La dona immòbil és incapaç d’articular cap paraula)

FILL: (Aterrat, entra també a la casa.) Nando ja estic ací! Mare està bé? 

DONA: Fill meu, trau-me d’ací.

(Entre els dos hòmens agafen a la dona i, fent-se camí entre totes les coses que apareixen flotant dins la casa, aconsegueixen traure-la d’aquella trampa mortal. Són les huit de la nit. Les alarmes comencen a sonar.)

Rita Escribà

ABRIL DE 1986

(A l’escenari apareix Carles, un xic jove, anant amb la bici al lloc que li havien assignat: una central nuclear per a fer unes revisions.)

Carles: Uf! Estic cansat de pedalejar tant. Sort que quan arribe a casa tindre el dinar fet i podré descansar fins demà.

(El xic arriba davant d’una central. A l’entrada hi ha un guàrdia en una caseta.) 

Guàrdia: Senyor, em pot ensenyar la seva identificació?

Carles: (Amb ironia.) Ni que fora un desconegut, deixa’m passar que estic molt cansat. Mira! (Li ensenya el document.)

Guàrdia: Passe per ací i vaja recte fins el final, l’ esperen. 

(Arriba fins a la sala del fons de l’edifici.)

Carles: Açò està en perfectes condicions! Es veu a primer colp d’ull!

Cap del departament de seguretat: Senyor Carles, aquest treball si no es fa adequadament pot provocar un gran catàstrofe, per favor vaja amb cura.

Carles: (Amb actitud burlesca.) No estàs parlant amb un aficionat, mira, vaig a fer-ho en un temps record. (Comença a fer el seu treball.) Tardaré un minut...

(De sobte s’escolta una gran explosió i l’escenari es tenyís de negror. La tragèdia a Txornòbil només havia fet que començar...)

Andreu Llàcer

 

UN CEL ATERRIDOR A ALGEMESÍ

En un menjador. És de nit, i una forta tempesta cau sobre Algemesí. Tres germans (Laura, Joan i Pau) estan repenjats a la finestra, observant amb preocupació el carrer inundat.

PAU: (Amb els ulls ben oberts.) Mireu això! L’aigua arriba quasi fins als cotxes! Mare meua, pareix una piscina gegant!

JOAN: (Gravant amb el mòbil.) Açò és increïble! Estan dient pel grup de classe que el riu quasi s’ha desbordat!

LAURA: (Seriosa, sense apartar la vista del carrer.) Això no és cap broma,

Joan. Açò és una DANA de veritat… Ho han avisat a les notícies, però ningú pensava que seria tan forta.

PAU: (Mirant-la, preocupat.) I si l’aigua entra a casa? I si no podem eixir mai més?

JOAN: (Intentant tranquil·litzar-lo) Tranquil, Pau, tenim els pares ací i no ens passarà res. A més, vivim en un primer pis.

LAURA: (Murmurant) Però hi ha gent que no té tanta sort… (Assenyala un cotxe arrossegat per l’aigua) Vegeu això? Eixe cotxe abans estava aparcat davant del forn que està a dos carrers més enllà.

PAU: (Amb els ulls plens de por.) I si hi havia algú dins?

(Uns llamps il·luminen tota la sala. Fora, l’aigua segueix pujant. De fons, s’escolten les alarmes sonant als mòbils.)

JOAN: (Tancant la finestra.) Millor tanquem, que fa por de veritat. 

LAURA: (Amb un sospir.) Sí… Espere que demà al matí açò haja passat.

(Es fa de de dia. Els tres xiquets miren per la finestra, però allà on hi estava el seu poble ara només hi havia fang i brutícia.)

Greta García

L’ÚLTIM VIATGE

(Nit freda a la coberta d’un vaixell. Se sent el so suau del mar.)

Margaret: (Mirant l’horitzó.) La mar està massa calmada aquesta nit… Això em preocupa.

Edward: (Amb un somriure forçat.) Tranquil·la, senyora. El Titànic és insubmergible. Això han dit tots els diaris.

Margaret: (Baixant la veu.) I si s’equivoquen?

(De sobte, un fort cruixit. El vaixell tremola violentament.) 

Capità: (Cridant.) Iceberg a estribor!

Edward: (Espantat) No… No pot ser!

Margaret: (Abraçada a Eduard.) Què està passant?!

(S’escolta el so del gel rascant el casc. L’aigua comença a entrar lentament.)

Capità: Prepareu els bots salvavides. Que les dones i els xiquets embarquen primer! 

Edward: (Desesperat) I els altres?

Capità: (Baixant els ulls.) No hi haurà prou per a tots… 

Margaret: (Mirant a Edward.) I tu? Vindràs amb mi? 

Edward: He de quedar-me… És el meu deure.

(Margaret puja a un bot mentre Edward es queda enrere. Els dos es miren per última vegada mentre el vaixell s’inclina.)

Margaret: (Mirant-lo amb tendresa.) Gràcies… 

(Se sent el so de l’aigua engolint el vaixell.)

                                                                                Àfrica Bravo

 UN SOPAR PER A L'ETERNITAT

(20 d'Octubre de 1982, a Gavarda un poble Valencià. Amparo i Pepe, una parella de 56 i 60 anys respectivament, estan al saló de la seua casa parlant tranquil·lament.)

PEPE: Amparo! Ja són quasi les 20.00 de la nit i encara no tens el sopar preparat, et sembla normal això?!

AMPARO: Ja vaig… No veus que està entrant aigua a casa per les pluges? Havia de pujar alguns dels nostres objectes de valor.

PEPE: És només aigua dona, prepara'm el sopar que és el teu únic treball, cuidar-me a mi que soc qui porta diners i menjar a esta casa.

AMPARO: (Amb els ulls plorosos i l'aigua pujant de nivell per segons.) Ja vaig Pepe, ja vaig. 

PEPE: (Alçant la veu per damunt dels sorolls de la cuina.) Deixa de plorar ja, que sembla que només vulgues donar-me llàstima.

(Uns minuts després, amb el sopar ja fet i l'aigua a un nivell més alt encara.) 

AMPARO: Pepe, el sopar ja està fet, alça’t del sofà i vine a la taula.

PEPE: (Asustat.) Però tu has vist el nivell de l'aigua! M'arriba a la cintura! Com pretens que sopem així?

AMPARO: (Indignada) Ara que has de banyar-te tu si que esta mal la situació, no? Alça't i anem al pis de dalt, allí no ens banyarem.

(Pepe i Amparo es dirigeixen cap a les escales però de sobte una porta s’obri per la pressió de l'aigua i els dos són arrastrats, deixant el sopar sobre la taula.)

Ainhoa García