LA CAIGUDA DE LES TORRES
7:59 de la matinada del dia 11 de Setembre de 2001. Enlaira el vol 11 d’American Airlines de l’Aeroport Internacional Logan a Boston, Massachusetts amb direcció a l’Aeroport Internacional de Los Angeles a LA, Califòrnia. Betty Ong, assistent de vol.
Betty: Sempre em dona por el moment d’enlairar.
Amy: Tranquil·la, ja estem quasi en creuer...Veus, ja hem arribat.
Betty: Bé! Ja sols queden 6 hores per arribar a Califòrnia!
Amy: Ah és veritat! On anàveu tu i la teua germana?
Betty: A Hawaii, que ara tenim les dos vacances.
Amy: Quina sort, a mi em queden uns dies per tornar; i hauré d’ esperar per a veure Anna, que avui entrava a primària...
Continuen parlant durant uns minuts; Betty escolta uns crits i s’apropa a la zona executiva; se’n va al final de l’avió i crida a American Airlines.
Betty: Soc la nombre 3, estic a la part darrera. La cabina no respon. Algú ha sigut apunyalat i no podem respirar a classe executiva, pot ser esprai pebre. Crec que ens estan segrestant.
Emergències: Senyora, continua ací?
Betty: Si. Hi ha algú venint de classe executiva, espera un segon.
Betty tracta de contactar amb la cabina, però no contesten, tampoc poden entrar.
Emergències: Us haveu comunicat amb algú més?
Betty: No.
Emergències: Betty, tens informació dels homes que hi ha a cabina? Estaven a primera?
Betty: Estaven asseguts en 2A i 2B.
Passen uns vint minuts de conversa.
Emergències: Han apagat el transponedor! Pareix que esteu descendent. Segueixes ací?
Betty: Veig aigua, veig edificis, veig edificis! Estem volant baix. Estem volant molt baix. Estem volant massa baix. Oh Déu meu!, estem volant massa baix. Oh Déu meu!
Emergències: Betty! Continues ací?... Pareix que...pareix que l’hem perduda.
A les 8:46 de la matinada l’avió va xocar amb la Torre Nord del Word Trade Center.
Alberto Gandía Miñana 1r Batxillerat
OMBRES D’IROSHIMA
Estiu, 1945
El dia havia eixit assolejat, era al matí i un grup de xiquets havien eixit al carrer a jugar amb la pilota al costat del pont Aioi.
KENJI: Ha sigut molt bona idea jugar al carrer avui, Riku! ( Va dir quan va rebre el passe del seu amic).
AYUMU:Si! Molt bona idea, demà també m’agradaria jugar amb vosaltres, però al parc nou. Mon pare em va portar no fa molt abans d’anar-se’n als Estats Units. (Amb veu trista. No feia molt que se n’havia anat el pare per la guerra i encara no sabien res d’ell).
RIKU: Clar que sí xics. Per cert, vosaltres veieu l’avió que hi ha al cel? Pareix que ha soltat algun objecte molt gran.
Riku va dir açò pocs segons abans que una bomba caiguera sobre ells i la ciutat. L’última cosa que van escoltar els amics van ser crits abans de vore com un núvol de foc amb forma de fong s’apropava a ells.
«On estan els meus amics? No els veig» van pensar els tres, que en obrir els ulls no van vore res més que devastació al seu voltant, no hi havia res en peu. Kenji es va girar per a contemplar només que unes quantes ombres al carrer, els cossos ja no estaven, l’única prova de la seua existència eren aquelles ombres al sol. Va mirar baix seu i no hi havia res, era una altra ombra insignificant. Els tres amics no es podien moure del lloc en què es trobaven, tenien por. «Perquè ens han llançat una bomba atòmica a nosaltres?» va pensar Ayumu «No tornaré a vore al meu pare ni als meus amics». «Aquesta guerra podia haver acabat d’una altra forma, veritat?» va pensar Riku en vore que la seua vida i les seues amistats li havien sigut arrabassades en qüestió de segons.
Anna Gimeno Pla 1r Batxillerat
SENSE CASES
La Palma, Gran Canària
VOLCÀ: Ser un volcà sense entrar en erupció no és tasca fàcil, pense que la meua funció no esta aprofitada, he de fer alguna cosa per a canviar-ho. Els meus companys ho passen molt bé, jo vull vore com és el món ara, no isc des del segle passat i tinc la sensació que m’estic quedant a banda.
Quatre anys després.
VOLCÀ: Vaig a eixir, ja ho he decidit. he estat avisant anys fent sèries sísmiques, i porte vuit dies fent eixams sísmics, aquesta nit és la nit , ja no suporte més no vore el món, vull explorar la terra.
CASA.: Però per què?
VOLCÀ: Perquè vull vore com ha canviat tot, gaudir de les vistes de la terra i la sensació de la mar una altra vegada.
CASA: Però si tu veus la terra jo no la tornaré a vore mai, ni jo, ni ningú dels meus companys, que tantes vides tenim dins.
VOLCÀ: Ho sent, jo ja he estat molt de temps sense vore la llum ni la vida, ara necessite aire fresc, vaig a eixir.
CASA: No, per favor no isques, tinc gent que em vol molt i no em vol perdre.
VOLCÀ: Ho sent, ja he estat molt de temps avisant, vaig a estar 85 dies en erupció.
Dues setmanes després.
CASA: Per favor para, ja has causat prop mal.
VOLCÀ: No puc, aquestes han sigut les millors setmanes des que vaig trepitjar la terra, no vull parar!
Deu setmanes després.
VOLCÀ: Casa? Casa estés ací? Vaig a parar el meu viatge, m’he adonat que tothom m’odia, i ja no queda res al meu voltant, què he fet? He sigut molt egoista? Preferix no tornar a eixir. Els meus desitjos han tingut un cost més car del que havia imaginat, no esperava causar tant de mal a la meua terra.
Beatriz Gimeno Pla 1r Batxillera
TERRATRÈMOL AL JAPÓ
11 de març de 2011. Per un dels molts carrers de Sendai...
ADELA: Què és aqueix so?
ARNAU: Sembla una alarma, sona en el teu telèfon Dídac.
ADELA: Apaga-ho, m'ha començat a fer mal el cap fa una estona.
DÍDAC: Ostres, però no sé que és això, sembla un comunicat del Govern, però com està en japonés no entenc res.
FÀTIMA: Llavor apaga-ho, no serà gens greu, he sentit que els japonesos són molt exagerats, només serà una mica de pluja. A més, hem d'afanyar-nos si no volem perdre'ns la visita al museu.
ARNAU: Deixa de dir-nos el que hem de fer, i no tots els japonesos tenen perquè ser tan exagerats.
FÀTIMA: Només era una opinió, i si no volíeu la meua ajuda no haver-me convidat al viatge.
Dídac es gira cap a Adela.
DÍDAC: Fàtima i Arnau eren parella, però es van barallar i no es parlen.
ADELA: Sí, i hem fet aquest viatge perquè es reconcilien, però no sembla que funcione. Encara que fins i tot es continuen estimant.
FÀTIMA: Per què tothom corre? També arriben tard a la visita al museu?
DÍDAC: No sentiu alguna cosa? Com una espècie de brunzit en les oïdes?
ARNAU: Sent com si...
Abans que Arnau acabe la frase el sòl comença a tremolar, les finestres es trenquen i tot es sacseja de manera violenta.
Davall d'una muntanya d'enderrocs se senten unes veus en la foscor...
FÀTIMA: Ajuda! Ajuda!
ARNAU: Fàtima?...
FÀTIMA: Arnau! Tinc por, per favor ajuda'm…
ARNAU: Prompte vindran a traure'ns, aguanta.
FÀTIMA: Arnau... Per favor...no vull morir.
Un periodista davant d'un campament de ferits està en directe.
PERIODISTA: Segons les dades, s'ha registrat com el terratrèmol de major magnitud al Japó, s'estima que han mort unes 15.000 persones.
Fàtima i Arnau no van poder confessar-se l'amor, perduts entre les ruines, com tants altres.
Iratxe Cuéllar Gracia 1r de Batxillerat
RECORDS DOLOROSOS
És el 7 d'abril, i una família de Barcelona recorda la pèrdua del seu fill, Marc, que va morir en l’atemptat d’Estocolm el 2017 mentre feia una estada d’estudis a Suècia. Estan asseguts al menjador després de sopar.
MARTA: (remenant el cafè amb la cullereta, perduda en els seus pensaments) Avui fa un any que ens va deixar… Encara em sembla increïble. Sempre recorde aquell últim missatge que em va enviar.
JOAN: (suspirant) Ho sé… Quan vam rebre la trucada de l’ambaixada, el món se’ns va desplomar. No hauria d’haver estat allà aquell dia.
CLARA: (amb els ulls plens de llàgrimes) Però ell estimava viatjar, conèixer gent nova… Sempre parlava de l’emoció que li feia veure Suècia a la primavera. No podem recordar-lo només pel que va passar aquell dia…
MARTA: (assentint amb tristesa) Tens raó. Marc era llum, alegria… Em vénen al cap les seves bromes absurdes, la manera com ballava sense vergonya quan sonava la seua música preferida.
JOAN: (amb un somriure nostàlgic) I la seua passió per la fotografia. Sempre amb aquella càmera penjada al coll, intentant capturar cada moment.
CLARA: Podríem fer un àlbum amb les seves fotos, amb records de tots els llocs on va estar. Així el tindríem amb nosaltres d’alguna manera.
MARTA: (agafant la mà de Clara) Sí… I també escriure-hi anècdotes, perquè no només recordem el que va passar, sinó tot el que ell era.
JOAN: (amb decisió) I viatjar. Ell sempre deia que el món s’havia de veure amb els propis ulls. No deixem que la por ens impedesca seguir somiant, com ell ho hauria fet.
CLARA: (eixugant-se les llàgrimes) Farem que estiga orgullós. Per ell.
(La família s’abraça, compartint el record de Marc)
Joel Albiñana Tortosa 1r de batxillerat
A València plou poc, però per al poc que plou, plou prou
14 d’octubre de 1957, en València, a casa de la família Benítez. Pel matí Sara, la menuda de la casa, parla amb Carla, la seua germana major, a l'habitació.
CARLA: He estat escoltant en el mercat que algunes zones de València s’han inundat, ja que els embornals van començar a vomitar l’aigua.
SARA: Què dius? Que for!. Espere que ja no ploga més.
CARLA: Jo també, ja estem prou mal econòmicament com per a que els camps s’inunden i ens quedem sense producte.
SARA: Menys mal que pareix que hui podrem eixir de casa, estic prou farta de quedar-nos a casa per la pluja.
Un diluvi innèdit es desferma sobre les comarques de Túria i Bunyol. Més de 600 litres per metre quadrat durant el cap de setmana.
A casa s’escolten veus que venen de fora. Maria , la mare , alerta a les xiquetes d’aquesta veu.
MARIA: Escolteu això? Pareix que ve de fora.
Ixen fora i comencen a escoltar: “Atenció, atenció, segons ens comunica el govern de la província i l’excel·lentíssim senyor alcalde de la ciutat, s’adverteix que el riu Turia ha experimentat una important crescuda”.
SARA: Ací encara no plou, jo estic tranquil·la, no crec que passe res.
Arriba Pep d’estar al carrer amb els seus amics.
PEP: Mare , el que diuen és veritat , al pont només li falta una mà per a cobrir-lo.
MARIA: Porteu al vostre germà Ricard malalt al pis del oncles en el barri del Carme.
Ix de casa Pep junt a Raquel per a portar al seu germà.
PEP: El riu va de gom a gom , és impressionant la força de l’aigua.
RAQUEL: Veus els animals morts i tots els arbres trencats? No pensaria mai que en València ploguera d’aquesta manera.
MARTA RECUERO TORTAJADA 1r de batxillerat
AQUELL DIA
Personatges: Anna (mare), Lluís (pare), Pepa (filla)
Un 11 de març una família de Vic recorda la pèrdua del seu fill David que va morir mentres treballava al quater de la Guàrdia Civil.
Estan parlant a la cuina després de menjar.
Anna: (mirant per la finestra) Fa un any que no estàs, David. Cada matí em desperte amb l'esperança de sentir-te a casa.
Lluís: (sospirant) És difícil acceptar que no el tornarem a veure. La casa se sent freda sense ell.
Pepa: (amb els ulls plens de llàgrimes) El trobe tant a faltar. Recorde les nostres converses sobre els seus somnis estrambòtics, com volia viatjar pel món, o cantar per aquells bars de Jazz a New Orleans.
Anna: (abraçant Pepa) Ell sempre va estar tan ple de vida. A vegades em pregunte si podríem haver fet alguna cosa més.
Lluís: (negant amb el cap) No et culpes, Anna. No podíem preveure el que passaria aquell maleït dia. Hem de recordar els moments bons que vam viure junts, com els dies al camping on ens tocava aquelles cançons tan suaus.
Pepa: (eixugant-se les llàgrimes) Tenim tantes fotos i records... Podríem fer un àlbum en la seua memòria. Així sempre el tindrem present.
Anna: (somrient) És una gran idea, Pepa. Podem incloure les seues cançons favorites i escriure algunes anècdotes divertides com la del poble o la piscina.
Lluís: (amb una mirada decidida) Això ens ajudarà a recordar i a sentir-nos més units amb ell. David sempre desitjaria que fóssim feliços.
Pepa: (assentint) Sí, ell volia que seguíreim endavant. Ho farem per ell.(La família s'abraça, recordant al seu fill).
L'atemptat de Vic va ocórrer l'11 de març de 1991, quan un cotxe bomba va ser detonat contra un edifici on s’allotjaven famílies de la Guàrdia Civil a la localitat de Vic, a Barcelona. L'atac, perpetrat per ETA, va provocar la mort de deu persones i més de quaranta ferits. La violència va causar una gran destrucció i va generar por entre la població. Aquest succés és recordat com un dels episodis més tràgics del conflicte basc.
Pau Valera Botella 1r de Batxillerat
CATÀSTROFE
El 7 d'agost de 1996, càmping Verge de les Neus, a Biescas (Osca) .
Claudia i Juan estaven descansant després d'haver menjat amb els seus amics de Bilbao i abans que els seus fills de 6 i 7 anys es despertaren de la migdiada.
–JUAN: Et sembla bé que quan es desperten Pedro i Nicolàs passem la vesprada en la piscina?
–CLÀUDIA: No sé si serà una bona idea. El cel s'està posant molt fosc.
–PEDRO : Mamà què hi ha per a berenar?
–CLÀUDIA: Ja eres ací ! Ni tan sols he pres el café.
–NICOLÀS: Mamà jo vull anar d'excursió a agafar saltamartins.
–JUAN: Jo continue pensant que la millor opció és anar a la piscina, a més aquesta vesprada fan una barbacoa.
–CLÀUDIA: Nicolàs, jo crec que hauríem de quedar-nos ací.
–NICOLÀS: Joooo
–CLÀUDIA: Anirem d'excursió demà si fa millor temps.
–PEDRO: Val mamà, però demà anem.
–JUAN: Jo vaig preparant-ho tot.
De sobte va començar a ploure molt fort i la família es va ficar en la tenda de campanya pensant que seria una tempesta d'estiu més.
–JUAN: Claudia, està començant a baixar molta aigua crec que hauríem d'anar-nos-en a un lloc més alt.
–CLÀUDIA: Sí, agafa a Pedro i jo a Nicolàs.
Mentre corrien, van començar a veure com l'aigua, les roques i el fang sepultaven tot el que hi havia al seu al voltant, deixant un paisatge desolador. Els crits de desesperació es mesclaven amb els plors dels xiquets davant semblant catàstrofe.
Van poder arribar als banys, allí van estar segurs, juntament amb més acampadors, el temps que va durar la tempesta, fins que van ser socorreguts pels veïns del pròxim poble de Biescas i pels bombers. Encara que no va ser fins al matí següent quan van poder veure el vertader poder devastador de la naturalesa.
Sara Cañas Huerta 1r de Batxillerat
TXERNÒBIL
Era 26 d'abril de 1986 quan una de les pitjors catàstrofes nuclears de la història va succeïr a la central nuclear de Txernòbil. La fatal explosió al reactor 4 durant una prova de seguretat no va eixir com esperaven, ningú s’ho esperava.
TÈCNIC: (Només té 25 anys) El reactor està inestable, Hem d’activar el protocol d'emergència i evacuar a tot el món!- 25 anys.
SUPERVISOR: ( Amb aparent seguretat)No n'hi ha perquè preocupar-se, tranquils tots, és part de la prova. Prompte es reestabilitzarà.
No obstant els avisos del tècnic no van servir de molt i poc després, una terrible explosió combinada amb els mals dissenys del reactor va originar la catàstrofe. La radiació es va propagar ràpidament per l'atmosfera, inclús era visible. Com una llum preciosa, però fatal. Va afectar treballadors, poblacions properes i llunyanes, bombers, policies i molta gent innocent.
BOMBER: A un company nostre se li fundeix la mà. Digueu-nos la veritat! (Els bombers ja sospitaven)
SUPERVISOR: És sols una explosió... a les calderes de refrigeració, s'haurà cremat la mà.- va dir un els pocs que si que sabia el que havia passat.
Els bombers van treballar sense protecció i sense saber que s'estaven exposant a nivells altíssims de radiació. Mentrestant, a la ciutat de Prípiat no havien evacuat i no ho faRIen fins trenta-sis hores després.
XIQUETA: Mare, està nevant! Puc anar amb la germana a jugar al jardí?
MARE: És clar que si! Però no us allunyeu massa, que és molt tard. (La mare no sabia que així condemnava les seues xiquetes a sofrir dosis perillosíssimes de radiació).
Finalment es va demanar l’evacuació de ciutats properes a Txernòbil, però ja era massa tard per a quasi tots. La ciutat va quedar abandonada en un no res i la majoria de persones van sofrir malalties graus i mutacions.
Sofia Cervera Castillo 1r de batxillerat
València en ruïnes
És un 28 de maig de 1937, Clara, Pep i la seua mare es troben a un carrer pròxim al Mercat Central, quan de sobte, es comencen a sentir sirenes i avions, la gent corre espantada.
PEP: Que ha sigut això?
VEÍ: Correu! Ja venen els avions!
CLARA: (Mira al seu germà xicotet amb molta por i l’agafa de la mà) Pep, hem d’amagar-nos!
MARE: (Indicant amb el dit per on han d’anar) Hem d’anar al refugi que es troba prop dels Serrans! Hem de posar-nos fora de perill!
S’escolta un soroll molt fort, com si el cel caiguera al damunt. Crits. Més explosions. Clara i Pep cauen al terra. Pols i fum omplin els carrers.
PEP: (Plorant i tossint) Clara, no veig res... A penes puc respirar...
CLARA: No et preocupes Pep, tot està bé.
PEP i CLARA: (Miren els dos al seu voltant). I la mare?
CLARA: (Comença a desesperar-se) Mare! On estàs? Respon per favor!
Silenci. Clara es gira. L’únic que li ix de dins es donar una forta abraçada al seu germà.
PEP: On està la mare Clara? Es trobarà bé?
CLARA: No sé on està Pep... Però hem de refugiar-nos ja on siga.
PEP: (Assenyalant amb el dit enfront) Crec que el refugi es troba prop.
CLARA: Anem, no mires enrere! Corre!
Arriben a l’entrada del refugi, un guàrdia els espera a la porta.
GUÀRDIA: Vinga entreu ràpid! Ací estareu al resguard dels bombardejos.
Entren al refugi. Centenars i centenars de persones. Xiquets, majors, gent ferida,... Una senyora d’uns 75 anys veu els dos germans plorant i s’apropa.
SENYORA: Que us passa xiquets?
CLARA: Una de les bombes ha caigut en un edifici prop nostre, i hem perdut a la mare. No sabem on està... (Comença a plorar desesperada).
SENYORA: Tranquil·la... Mireu els dos al vostre voltant, aquest malson passarà i la normalitat tornarà. Ací dins estem junts i units, i això ens donarà força per continuar endavant.
Les paraules de la senyora ressonen amb esperança en els caps dels xiquets. Es donen una abraçada. S’apaguen els llums.
Sergio Guijarro Benedito 1r de Batxillerat
UN DESDEJUNI.
(Mỹ Lai, Son My, Vietnam. 16 març 1968. 7:20)
MAI: Estàvem desdejunant, la mamà i jo, vull dir. La meua germana estava corrent amb els seus amics a pesar que la mamà li va dir que acabara el seu plat. Mai ho va fer.
MAI: Mamà, què és aqueix so? Són una altra vegada els grans dracs de metall?
La MARE es riu mentre observa la seua filla. Assenyala els objectes en qüestió com si es tractés de núvols.
MARE: Es diuen helicòpters, i no els faces cas, se n’aniran en un moment, com sempre. Ara menja abans que es faça tard perquè puguem anar als camps...
(Mỹ Lai, Son My, Vietnam. 16 març 1968. 7:46)
MAI: Però el soroll no va parar, només es va fer més i més fort, com un rusc gegant. Després es va sentir el primer tret. I va semblar que mai pararien. Això és alguna cosa de la guerra; no hi ha silenci, primer els trets, després els crits i plors, i després el dolor. Aqueix és el soroll més fort de tots, el dolor.
GERMANA: Mamà estava espantada. La tieta li havia dit que han estat matant a la nostra gent. Els homes estatunidencs només volien sang. Vam haver d'amagar-nos.
MAI: Després mamà se’n va anar a buscar l'avi. Aqueixa va ser l'última vegada que vam veure la mamà.
GERMANA: Ella podia haver sigut la nostra mamà, però també era una filla.
(Mỹ Lai, Son My, Vietnam. 16 març 1968. 7:58)
MAI: No recorde com vaig morir. Només recorde que vaig sentir un dolor molt fort a la meua cama i que sagnava molt. Estava ficada sobre una pila de cossos. En aqueixa pila probablement estava el que quedava de la meua germana. Però vaig veure un soldat, un diferent. No portava una arma sinó una caixa de metall amb un botó. Em vaig armar de valor i em vaig arrossegar per a demanar-li ajuda. No em va entendre. Aleshores, un altre em va veure. I vaig caure. Tampoc vaig poder acabar el desdejuni.
Amaranta Zanoni Fernández. 2n Batxillerat.
CENDRA SOBRE LA PALMA
(Tot estava en ordre,un poble de La Palma. Al fons, muntanyes i camps de plataners. Marta juga a la plaça mentre Carme està en el balancí. Josep i Anna observen el paisatge des de la porta de casa.)
ANNA: És casa nostra, Josep. No imagine viure en un altre lloc.
JOSEP: Ací hem fet la nostra vida. Els nostres records estan en aquesta terra.
CARME: I així ha de ser… La Palma sempre ha sigut una terra de pau.
(De sobte, un rugit profund sacseja la terra. Les finestres tremolen, un got cau i es trenca.)
MARTA: (amb por) Mamà… què està passant?
(El tremolor s’atura. La gent es mira entre si amb preocupació. Silenci. Josep i Anna es miren, inquiets.)
CIENTÍFIC: Els tremolors són cada vegada més freqüents i intensos. La pressió sota terra està augmentant. Hi ha un risc que el volcà entre en erupció.
CARME: (amb veu greu) Els volcans dormen… però mai moren.
(De sobte, un tro ensordidor. Un núvol negre de fum i cendra s’alça al cel.)
JOSEP: (des de la porta de casa) Déu meu… Ha començat!
ANNA: (arrossegant maletes cap al cotxe, exaltada) Hem de marxar ara!
MARTA: (abraçant Carme, plorant) La iaia no vol anar-se’n!
CARME: (mirant la casa) Aquesta casa… ací he viscut tota la meua vida.
JOSEP: Mare, la lava està apropant-se. No podem quedar-nos.
(Un nou rugit. Els altaveus d’evacuació comencen a sonar.)
ALTAVEUS: Atenció! Última oportunitat per evacuar!
(Carme mira al seu voltant. La gent ja està pujant als cotxes. Mira la casa una última vegada, tanca els ulls i sospira. Finalment, assenteix. La família dins del cotxe. Veuen la seua casa engolida per la lava. Marta plora. Carme observa en silenci, amb els ulls brillants.)
CARME: (murmurant) Adéu, casa meua…
(Setmanes després. L’escenari ha canviat: un paisatge negre, cobert de cendra. Tot està destruït. No queda rastre del poble. Josep i Anna s’abracen. Carme s’agenolla i acaricia la terra negra. Respira profundament i no pot evitar plorar, tot era caos).
Gael Miranda Felman 2n Batxillerat
LA VIDA VOLA, COM UN AVIÓ
(En un ambient d'oficina. Mirant per la finestra es veu la gran alçada de l'edifici. És la Torre Nord del World Trade Center de Nova York. Ens trobem al 2001.)
DAN: Gràcies a Déu pel sindicat. L'augment del salari m'ha solucionat el problema del regal d'aniversari dels bessons.
PHIL: Jo per fi podré dinar fora amb la meua dona. És increïble cóm de cars estan els restaurants.
DAN: Massa cars.
PHIL: Va donar-te Gerard els documents?
DAN: Me'ls va donar. I pareix que amb molta pressa, els va deixar damunt la taula sense cap ordre.
PHIL: Aquest xicon mai canviarà.
DAN: Sempre serà així.
(Uns segons de silenci incòmode)
PHIL: Escolta… estic pensant tornar als estudis. Crec que puc aspirar a més que oficinista.
DAN: Cóm és això, que no t'agrada estar ací?
PHIL: Tot el contrari, ací estic molt bé. Però, necessite un canvi. No puc fer el mateix tota la vida.
DAN: Tots pensem que necessiten un canvi.
PHIL: Doncs jo vaig a tindre’n un.
DAN: I, de sobte, acabà tot.
(Ix fum i sona una fort explosió)
PHIL. Abans de poder pestanyejar, tot es va esvair.
DAN: No hi ha regals.
PHIL: No hi ha dinars.
DAN: No hi ha ni un sol company despistat.
PHIL: No hi ha possibilitat de canviar.
DAN: I hem mort sols per una vendetta social.
PHIL: Serem martiritzats. Ens utilitzaran com justificació per assassinar civils.
DAN: I tot serà suposadament en nom de la pàtria.
PHIL: Ara només som una excusa perquè els rics es facen encara més rics, sense importar quantes vides coste. La casa sempre guanya.
DAN: Només som petits engranatges en la gran màquina capitalista. Engranatges importants perquè funcione encara més despietadament.
PHIL: És el que som i el que sempre serem. Peces que garantixen el funcionament de la màquina.
Iván Sáiz Llácer 2 batx
NIT TRÀGICA A TODOLELLA
(Música, riures i a muntó de brindis omplin la sala de l’alberg municipal de Sant Cristòfol. La festa d’aniversari de Bartolomé està en auge. Els seus amics ballen, canten i celebren aqueixos 50 anys amb copes enlaire.)
-Xavier: A per 50 més, Bartolomé! I que tots els ací presents els vejam!
(Tots riuen i xoquen els gots. La fredor d’aqueix 6 de febrer es filtra per les finestres. Algú suggereix anar-se'n a dormir, i un grup decideix quedar-se a passar la nit a l’alberg llogat per Bartolomé.)
-Pep: Ací fa un fred que pela! Encenguem les estufes, que si no, ens congelarem.
(L’alba trau el cap darrere de les muntanyes. Bartolomé obri els ulls, encara desorientat. S’incorpora i veu la seua parella al seu costat, adormida. Sent un silenci estrany, massa profund. S’alça i travessa el passadís fins a la sala principal.)
-Xics, desperteu... Ja es de dia
(No hi ha cap resposta. Els cossos jeuen inerts, com si encara dormiren. Bartolomé s’acosta al mes proper a la porta i el sacseja, però no reacciona. El pànic li puja per la gola.)
-Déu meu... No! NO!
(La seua parella arriba darrere d’ell i es tapa la boca amb les mans. L’olor a gas encara flota en l’aire. La tragèdia ja està escrita.)
Lucia Girbés Megías 2Batx
UN PAÍS DE CASES ACOLORIDES
(Silenci. Haití, una illa caribenya envoltada per un mar cristal·lí, amb muntanyes empinades; cobertes de verds plantes que es mouen lentament amb la suau brisa del matí. Les cases dels haitians reposen sobre aquestes, deixant taques de colors sobre la muntanya. Els pardals canten animadament, i els habitants de Ciudad del Sol s’alcen amb els primers rajos de llum que entren per les seues finestres. Hui és 12 de gener de 2010 i a l’escenari apareixen dos veïnes amigues que es queixen de la situació a casa mentre netegen l’entrada.)
ROSA: És que no hi ha dret, cada vegada estem pitjor! Nosaltres ja quasi ni mengem, ni per a això tenim diners... – exclamà, al principi enginyada, després abatuda.
RUTH: Nosaltres també Rosita, tots tenim gana i por, però ningú no diu res. Ací ningú no pot dir res. Perquè si ho fas...
ROSA: Calla, que no t’escolten! – li va interrompre Rosa, espantada – Es que no te’n recordes del que li va passar a Jean?
(S’obri la porta de casa de Ruth, de la petita casa blava ix amb molta pressa Daniel, el seu fill.)
RUTH: Encara no te n’has anat a l´escola? Sempre tard, estàs fet un gandul!
DANIEL: Que ja me’n vaig!
(L´escenari canvia, ara Daniel apareix rodejat de cases colorades camí de l´escola.)
DANIEL: (el seu veí està també al balcó)Bon dia senyor Antoni, què fa abocat al balcó? .
ANTONI: Bon dia Daniel, estic mirant els pardals.
DANIEL: Però si no hi ha pardals.
ANTONI: Exacte Daniel, l´última vegada va passar el mateix...
DANIEL: L´última vegada?
ANTONI: Sí, l´última vegada que va haver un terratrèmol.
(A l’instant tot comença a sacsejar-se: el terra, el cos de Daniel i les cases colorades. Soroll, molt soroll. La gent crida i es meneja, cau. Les cases colorades ja no hi eren, estaven destrossades al terra. Daniel estava al terra, tothom estava al terra. I després de tant soroll, silenci.)
Paula Ramírez Alcaraz-García 2BATX B
LA MUNTANYA DE FORMIGÓ
(S’alça el teló, l’escenari està cobert d'escombres, es un elegant saló de ball a l’hotel Hyatt Regency de Kansas. S’escolten crits d’auxilis, l’escena està plena de gent atrapada entre el formigó i el metal, fugint , o buscant als seus éssers estimats, el caos hi és total. En el centre, un jove amb la roba esgarrada busca entre la muntanya)
DALTON (angoixat):Mary, Mary! On estàs!?
(EL jove trepa fins a dalt del tot i continua buscant)
DALTON (encara més angoixat): On estàs?, Amor!
(la llum enfoca a DALTON mentre la resta de persones continua amb els crits i el caos. De sobte, un braç de dona treu el cap per les runes, DALTON el reconeix)
DALTON (esperançat): Mary! Tranquil·la, et trauré d'aquí.
(DALTON comença a apartar escombres, però no aconsegueix alliberar a la persona atrapada i es gira cap al públic)
DALTON: Ajuda! Ajuda! (suplicant) Que algú m’ajude. (plorant) Per favor.
(DALTON es queda derrotat sobre els seus genolls i plora amargament.)
DALTON (en veu baixa): Mary...
(De sobte una canonada explota i l’aigua comença a fluir, mentre baixa fins al sol es tenyeix de sang del cúmul de casquets sorgeix crits dels soterrats demanant ajuda per no morir ofegats. El soroll retorna la vida a DALTON que reprèn el treball)
DALTON (accelerat): Vinga, vinga per favor!
(Eventualment, el braç cedeix i hi ix, sol, arrancat)
DALTON (Horroritzat): Mary! No!
(L’escena s’ha anat buidant de gents a mesura que han anat fugint del lloc. Entren els bombers i comencen la recerca. Un d’ells es dirigeix cap a DALTON, que està mirant fixament el braç)
BOMBER (amb veu tranquil·litzadora): vinga senyor, acompanye'ns fora.
DALTON (reprenent la cerca): No!, he de trobar a Mary.
BOMBER: Saps on està?
DALTON: Ha d’estar per aquí, estava en la passarel·la del segon pis quan s’ha caigut.
(Els dos reprenen la recerca, amb la força del BOMBER aconsegueixen retirar més escombraries.
La llum s’apaga i sols és visible la multitud de bombers i supervivents que busquen entre l’embolic, de vegades treuen algun cadàver o ferit, quan passa, tots paren de treballar i tornen cap al lloc del descobriment, menys DALTON i el BOMBER, que incansablement busquen a Mary)
BOMBER 1: Hem trobat una dona, de prop de vint anys, sense braç!
(DALTON corre cap a on està el BOMBER 1, reconeix a Mary i plora amargament mentre els llums s'acaben definitivament)
Marcos Gonzàlez Càrcel 2º de batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.