Microrelats IES Clara Campoamor

LA GALLINA 23  

Hola, estic ací una altra vegada, dins d’una gàbia, tancada i sense espai per a moure’m. Si pregunteu com em dic…jo tampoc ho sé. Només sé que tinc un número: la gallina 23.

Per als humans, només sóc un número, i com més ous pose, millor gallina sóc. Us estareu preguntant per què conte açò. TOTS ELS DIES DE LA MEUA VIDA PONC OUS, SENSE CAP MOMENT DE DESCANS.

Avui he escoltat el meu amo dir que els meus ous, els que pose amb tant esforç, es venen a un preu. M’he enfadat: com pot tindre un preu alguna cosa que aconseguisc amb tant treball?

EM PREGUNTE SI ALGÚ ES PARA ALGUNA VOLTA A PENSAR QUE SOM ÉSSERS QUE SENTEN, NO NOMÉS PRODUCCIÓ.

Però el pitjor no acaba ací. Els meus ous són barats, mentres que els de les gallines camperes valen més. “Som pitjors”, sembla que pensen de nosaltres, “no treballem bé”.

No sé si als humans també els passa: tenen preu pel que fan? Només vull que els meus ous, com a mínim, tinguen el mateix valor que altres, que no existisquen desigualtats. Amb tot el que passa fora, entre els humans, no vull que els humans que només ajudem al seu benefici patim el mateix.

SI ALMENYS ALGÚ ESCOLTARA LA MEUA VEU, POTSER PODRÍEM CANVIAR AÇÒ.

Aya Khouyi

 

RICHARD I BUBBLES 

Fa dos anys que visc amb Richard, però ahir va ser la primera vegada que vaig sentir el seu nom. Era el seu cinquanta aniversari, i la nostra veïna va vindre a casa a felicitar-li. També va ser la primera vegada que vaig veure un somriure en el seu rostre, mentres admirava el quadre que li va regalar la veïna: era un paisatge tranquil, amb arbres, flors i un llac. Richard sempre es queixava de la ciutat al tornar a casa. “Ai, com odie el tràfic!” “La brutícia del carrer m’amarga els dies!” “De veres que deteste l’aire contaminat de Nova York que porte respirant tota la meua vida!” eren les tres oracions que més li agradava dir. Aquestes anaven seguides dels intents de conversa amb mi: “Bubbles, com m’agradaria ser un peix, com tu!” “Un dia anirem els dos a nadar al riu per sempre”. Hui Richard ha complit la seua promesa. 

Aquest matí Richard ha ficat la meua peixera al seient de copilot del seu cotxe i per fi he pogut comprendre per què ell detesta tant Nova York. El cel era gris, els edificis eren grisos, els cotxes eren grisos… Les meues escates eren l’únic color a la ciutat. Els contenidors estaven desbordats de bosses, i els somriures sols es podien veure a les gegants pantalles publicitàries. Richard va parar el seu cotxe al riu Hudson. Va agafar la peixera, es va arrimar a la vora del pont i am un somriure, digué: “Bubbles, anem a ser feliços”. 

Sent que ara puc respirar millor que en la peixera. L’aigua és claríssima i hi ha més peixos com jo. Richard encara viu, puc notar el seu sofriment, però en qüestió de minuts, per fi tindrà la vida amb la que somiava.

Carmen Fernández Berga

El pes del luxe       

Estic dins, en aquest lloc, presoner entre aquestes parets de cuir que fan olor de perfum car. Des de la petita esquerda de la cremallera d'aquesta bossa, observe atentament com la meva mestressa s'emociona per unes sabatilles caríssimes i ridícules que mai trepitjaran el fang. Al meu voltant sona una música elegant i clàssica, un fil musical que sembla adormir tothom; aquí dins tothom està en silenci, cadascú pendent del seu propi melic, ignorant la vida que bateguem els qui estem a ras de terra.

Aquesta olor repugnant a perfum francès se’n fica pel nas i em provoca uns esternuts constants que ningú s'atura a escoltar. És un aire artificial, fred, que no té res a veure amb l'olor de la vida de veritat. Des d'aquí baix només es veuen els talons de les persones, movent-se amb pressa sobre un marbre massa polit. Veig humans emocionats per objectes que porten etiquetes amb molts zeros, trossos de plàstic que miren amb una devoció que jo no puc entendre.

Mentre ella somriu al mirall, jo només vull fugir. L'únic que realment desitjo és notar la fresca herba sobre les meves potes toves i sentir la terra humida sota el meu ventre. Canviaria totes aquestes llums i aquest luxe buit per un sol segon de llibertat en un parc qualsevol.

Desirée Alegre Patiño

Microrelat 

Abans, quan sortia a passejar amb el meu amo, tot semblava més senzill.  Ara, però, els carrers han canviat. Fa una calor que no és normal per a  aquesta època de l’any; l’asfalt em crema les potes i veig com els humans  es queixen de la sequera mentre omplen piscines per als turistes. Sembla  que el món s'està escalfant i ningú sap molt bé com parar-ho, o potser que  no els importa res.

M’he fixat que al meu barri ja no hi viu la gent de sempre. Ara tot són  maletes amunt i avall, i edificis que abans eren cases i ara són  apartaments per a gent que només es queda dos dies. Diuen que això és la  gentrificació, però jo només sé que els meus amics del parc s’han hagut  d’anar lluny perquè el lloguer era massa car. Els humans fan guerres per  tot: per un tros de terra, per diners o simplement per veure qui mana més,  mentre el planeta es va omplint de plàstics i de fums que ens fan tossir a  tots.

A vegades em pregunte si algun dia es pararen a mirar el que estan fent.  Nosaltres, els animals, només necessitem un lloc on viure i una mica  d’aigua, però ells semblen estar més preocupats per les pantalles que per  la terra que xafen. Per tant, recordeu que, si el món s'acaba, s'acaba per a tots.

Ainara Núñez

LA RABOSA             

La rabosa roja corria com  ànima que porta el diable. Sabia que en el moment que parara eixe  animal de dues potes amb armes que escopien metall l'atraparia i eixe seria el final dels seus  dies. Cada vegada més animals d'eixa espècie arribaven al bosc i eliminaven a altres raboses i  animals que tenia intenció de caçar, per si no fora suficient haver de buscar una presa per a  sobreviure ara hi havia un altre depredador. El problema amb aquest és que no parava quan  caçava un animal: matava un altre i un altre i un altre i un altre fins que no en podia portar més i  tan sols se'ls menjava, així que la rabosa va continuar corrent, fugint per la seua vida fins que va  estar segura que aquell animal ja no el seguia.

Encara que estava esgotada va aconseguir seguir de peu per a assegurar-se que no hi havia  cap altra amenaça al voltant i poder tornar al seu territori. No va detectar cap olor familiar, ni va veure cap arbre diferent de la resta que li servira de guia ni cap so. Bé, hi havia un so. Un so  estrany que li va cridar l'atenció i va decidir que l'única cosa que podia fer de moment era seguir eixe so. Semblava intermitent però no passaven més d'uns instants abans de tornar a escoltar-lo. Va trobar l'origen del so i va veure un animal molt més gran que aquell que havia intentat  caçar-lo, un que amb els seus ulls il·luminava el camí i amb potes que semblaven redones. Just  després va sentir un colp: eixe animal enorme l'havia atacat i d'algun lloc van eixir altres dos  animals, del que anaven a dues potes. Es va adormir i no va poder tornar a obrir els ulls.

Iris Manuela Arellano

Microrelat  

U del dos de dos mil vint-i-sis, no he sopat, se n’han oblidat. 

Cinc del dos de dos mil vint-i-sis, no he dinat, se n’han oblidat.

Set del dos de dos mil vint-i-sis, la xiqueta m’ha dut un tros de pa, que bo.

Deu del dos de dos mil vint-i-sis, tinc fred, no trobe el meu llit.

Tretze dle dos de dos mil vint-i-sis, no menge des de fa sis dies.

Quinze del dos de dos mil vint-i-sis, la xiqueta, Clàudia, plora per mi, em vol donar de menjar.

La xiqueta petita plora perquè em vol donar de menjar, i Arnau, el xiquet mitjà, no sap què fer: el pare diu que no —no tenen per a menjar ni ells, cal dir-ho—; la mare dels xiquets em va rescatar quan jo tenia mesos, estava al carrer, en els ossos i tremolant. Tenia fam i fred. Com ara. La germana major es deia Paola, va morir l’any passat en un atac rus. L’u de febrer de dos mil vint-i-cinc, me’n recorde perquè ploraven tots, i Paola era la meua favorita.

La qüestió és que ara no tenim per a menjar, però com jo, que a soles sóc un gos puçós —com diu el pare, per fer-se l’home de la casa, supose— estan la xiqueta, el xiquet, la mare, el pare i tot el poble.

La guerra ens està matant a tots. Jo, que em vaig aconseguir recuperar i ja tenia el pèl ros, les cames fornides i les orelles alçades i netes, sóc tot ossos. Com diu la petita: «Mira’l, mamà, es morirà al final… Et vull, Petit». Mai em van posar nom, però Clàudia sempre em diu Petit.

Gossos, gats, homes, dones, xiquets, xiquetes… Tots tenim fam.

Evelyn Bermudo

Un gos en un dia de treball      

Ja se n’ha anat, com cada matí. Un dia més em quede mirant la porta preguntant-me on anirà.  Anirà a per mes menjar? Amb altres humans? I si se'n va amb altres gossos?! No, no pot ser,  quan arriba mai en fa olor.

Comence a tranquil·litzar-me i deixe de moure la cua, una altra vegada torne a preguntar-me,  on estarà? Sempre se'n va tots els dies, o quasi tots, quan m’alce i quan quasi no hi ha sol torna. No té  sentit, però sempre em porta llepolies i a vegades fins i tot algun joguet nou.Si es que és  el millor de tots!

Després d’una estona, deixe de mirar la porta i me'n vaig al sofà. Des d’ací es veu la casa  dels del costat, un humà estrany i el seu gat horrible.

A ell també li deixen a soles tots el dies com a mi, però no crec que li importe perquè  sempre està dormint sense cap preocupació. De veritat que els gats no tenen sentiments.  Como els odie, sempre ens fan mala cara, però el que tenen es enveja perquè som la millor  companyia.

De sobte, sent un soroll a la porta i comence a botar per tota l’habitació amb emoció. Ja  està ací! Ja està ací! Aquest és el millor moment del dia.

Yakelin Sena

EL PORQUET INNOCENT   

Tot i que encara siga un porquet, la meua vida és perfecta. Sé que no és gran cosa, però es viu  prou bé a la granja del senyor Marc i la senyora Laia. Des que els meus germanets i jo  arribàrem a aquest lloc al que els amos diuen “ món”, tenim un raconet per a nosaltres, i som  feliços, molt feliços. 

Perquè entengueu millor la meua feliçitat, explicaré què és viure a la granja. Primerament,  cada matí Marc ens dona de menjar a tots. He escoltat dir a les persones tan brutes que venen a visitar-nos cada mes que Marc ens dona massa menjar, i tal vegada siga un mal porquet per dir això, però en realitat, Marc només ens dona un platet de menjar cada matí, i les tripetes em fan soroll la resta del dia, però almenys tenim menjar, no? 

Cap a la vesprada, Laia ens deixa passejar pel camp. Encara que se’m passa volant, quines coses té ser un porquet. Finalment, Marc ens dutxa i n’anem tots junts a dormir. Encara que, de seguida ens embrutem, al cap i a la fi, som petits, però Marc i Laia diuen que encara podem estar unes tres setmanes sense tornar a rentar-nos. I al despertar, l´esquena em tremola, serà que els ossos m’estan canviant i m’estic fent gran. 

L’únic punt negatiu que té la vida d’un porquet és que mai comprenc les coses. Aquest matí, la mare ha marxat amb els homes bruts dels qui us parlava, estàvem eufòrics per emportar-se-la,  segur que la volen tant com jo. No comprenc per què ha marxat. Tal vegada té que buscar un  nou nóvio. La trobe a faltar. Espere que demà siga preparada per a donar-me el petó de bon  dia. La pobre mare, últimament, està cansada. Què li deu ocórrer? Ella diu, que ja l’entendré. 

Total, encara sóc un porquet innocent.

Paula Riballo