24 de març 2009

Una història al metro


A partir d'avui, i en tres lliuraments, publicarem un conte que
Andrea Morgado va escriure per a una activitat duta a terme en la classe 4t F de l'IES Juan de Garay.


Primera part

Durant tot el dia el cel havia romàs cobert d'un mantell gris, i era per aquelles hores que començaven a caure les primeres gotes de pluja. I per aquelles hores jo, dia rere dia, m'endinsava en les profunditats del subsòl. Baixava les escales de dues en dues, com si tinguera pressa, mirava el rellotge encara que no veia l'hora, treia de la butxaca el meu bitllet i entrava en l'estació. Hui no hi havia molta gent, cosa que em disgustava una mica.
Rebutjava els diaris que m'oferien cada matí quan arribava. Malgrat tindre tres reproductors de música a casa no n'agafava mai cap, ni duia amb cap dels llibres que tant m'agradava llegir en les meues estones lliures.
Àdhuc sentint la por incomprensible de perdre el poc seny que em quedava, el meu passatemps favorit durant els llargs trajectes amb metro era observar les persones que m'envoltaven. No parlava mai amb ningú, tan sols mirava.
No vaig tindre temps ni d'asseure'm, ja que el meu tren va arribar en un tres i no res. Una ràfega d'aire fred va omplir l'estació. Vaig tancar els ulls intentant no respirar. Mai no m'havia agradat respirar allò.
S'obriren les portes i sortiren tres o quatre persones precipitades. Una d'elles em trepitjà en passar.
Em vaig asseure al primer seient buit que vaig vore. Com tots els dies sonava una música ambiental, bastant avorrida. Dins, igual que fora, tampoc hi havia massa gent. Molts seients es trobaven buits, però no era el cas del que es trobava davant del meu. Un home amb vestit l'ocupava. No era un vestit barat. Possiblement devia tindre uns 40 anys; acostumat a dur aquest tipus de roba, anava perfectament pentinat. Mirava contínuament i amb nerviosisme les portes del tren, com si tinguera por de passar-se de parada. El seu cotxe s'havia espatllat i els del taller li havien dit que no estaria fins la setmana següent. Volia tornar a casa i, com que no havia trobat cap taxi, agafar el metro era el seu últim recurs. Aquell matí havia tingut una reunió i no havia aconseguit arribar a l'acord que volia, no estava d'humor. A casa l'esperava la seua dona, de la qual sempre s'estava queixant. Malgrat això, cuinava de meravella. El sentiment era mutu, ja que ella tan sols seguia amb ell perquè pensava que amb l'edat que tenia era molt difícil que poguera refer la seua vida, i mentre tinguera una targeta de crèdit a mà amb la qual comprar a cor què vols, i mentre ell passara la major part del dia treballant fora de casa, ella era feliç. Aquesta nit els esperava una gran discussió a casa, ja que ella havia trobar en una de les seues camises una marca de pintallavis rosa, i ella no utilitzava mai aquest color. A banda, tampoc recordava quina era l'última vegada que havia besat el seu home.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada