27 de març 2009

Una història al metro

Tercera part

Era la classe de persona a la qual li agradava caminar a poc a poc, mirant les rajoles de terra, una d'aquelles persones que et mirava als ulls i intentava desxifrar l'angle en què hi incidia el sol. Poques coses l'enfadaven i poques la preocupaven. En aquest moment s'adona que l'estava mirant. Podria dir que em va dedicar un somriure, ens enamoràrem i va ser l'amor de la meua vida, però això és la vida real. Sorpresa, vaig aixecar una cella. Li vaig demanar disculpes per haver-la molestat, però el tren feia massa soroll i no em va sentir, i em va tocar repetir les meues disculpes. Els seus ulls marrons es van clavar en eles meus i vaig convidar-la a asseure's al meu costat. Vam parlar durant tot el trajecte, era la primera vegada que em despertava tant d'interés. Arribàrem a la seua parada, dues abans de la meua, i se'n va anar. No em va donar el seu telèfon, ni la seua direcció, ni un nom. Tan sols em va dedicar un somriure quan se n'anava, i per a la meua desgràcia sabia que no tornaria a vore-la.

Continuava plovent fora?
(FI)


Relat d'Andrea Morgado (IES Juan de Garay, València)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada