La brisa marina

No, no cauré en l’error d’odiar el que estime, perquè ho estime. No, no estic nerviosa, només n’estic i no, no estic boja, sé el que dic. Per què donaré tantes voltes a les coses? Crec que el meu cap i els meus pensaments van molt més ràpid que els meus actes, que la meua pròpia vida, que aquest metro que només puc sentir pel seu ritme, per la sintonia musical de Bach.
Estime tant la vida! I tanmateix la sent sense poder veure-la, ni de prop ni de lluny. No, no penseu que aquest és un autorelat, de mi només diré el necessari perquè els protagonistes de les històries són éssers d’un altre món que viatgen al subsòl com formigues, sense a penes mirar-se el rostre.
Ara, en aquest precís moment, estic intentant comunicar-me amb el món. Sona el cridaner timbre d’arribada; no obstant això, no és la meua destinació, no perquè ho puga llegir, sinó perquè ho sent. Les portes s’obren i tanquen ràpidament com si d’un búnquer es tractès, i els que són lents no se’n salven.
Ara, comença el peculiar sotragueig i l’estime, com estime la vida. Sé amb certesa que em trobe asseguda just al costat d’un bohemi sense nom, sense destí, però amb ànima. Ell només sap que viu i gaudeix del que veu i admira. En el fons l’envege. Pot fer coses que jo no experimentaré mai, no perquè no puga, sinó perquè la meua condició m’ha portat a dedicar-me a unes altres coses.
Ara, quan comence a notar la brisa marina sobre el meu llarg cabell imaginaré persones i colors per poder admirar el mar i el seu immens horitzó. Encara que no el veja el sent, i l’estime com la meua vida.
Sé el que dic i no, no estic boja, això només és el meu pensament que cec imagina. És solament un pensament.

Carolina Tarazona Gil – IES Albal-