LAURA
El meu nom és Laura, tinc divuit anys i hui, com tots els dies, he pujat a la línia 1 del metro de València, estudie molt a prop de la Avinguda Giorgeta. Ara mateix son més de les dotze, ja passen uns quants minuts del migdia. Acabe de pujar al vagó per tornar a casa on ma mare de segur que ja té preparat aquest dinar tant bo que m’ha promès pel matí.
Com tots els dies, porte la meua música a tot el volum possible i més no perquè no es pot, ma mare diu que un dia esdevindré sorda, ella no entén que a mi m’agrada així. Els joves som sempre tant incompresos...
El trajecte se m’està fent etern, tinc moltes ganes d’arribar a casa. Justament enfront hi ha, dret, un xic molt guapo. Crec que l’he vist abans, una careta tanc bonica com eixa no s’oblida fàcilment. Em faig un poc l'interessant, però sé que m’està mirant; de vegades, jo el mire quan es gira cap a l’altre costat, espere que note que vull que em parle.
Al meu costat es troba un senyor amb un bastó, porta també un gos guia, supose que ha de ser cec, sempre he admirat aquesta gent. A l’altre costat, una senyora d’uns quaranta anys no para de parlar amb el seu telèfon mòbil, pareix molt estressada, va molt ben vestida. Té els cabells llargs i llisos i porta unes ulleres que la fan atractiva.
Acabe de fer-li una altra miradeta al xic d’enfront, aquesta vegada m’agafa de ple i em cluca l’ull.
Deuen ser ja quasi les dotze i mitja. No sé què passa, però el vagó està començant a fer coses estranyes, vibra molt. Açò no em dóna bona espina.
Cada vegada es mou més i més, el cec del costat s’agafa com pot a les baranes, m’acoste a ajudar al xic d’enfront que s’ha caigut, la dona del mòbil fa cara de por i també s’agafa a les baranes amb força. Faig el que puc i ajude el xic a aferrar-se a les baranes perquè el vagó es mou més i més.
De sobte, he sentit un colp molt fort a l’esquena, el xic pareix que busca auxili, crec que hi ha hagut un accident, però perd el coneixement i sent un dolor punxant.
Tot el que puc dir a continuació és que són les deu de la nit, i m’he despertat a l’hospital. Al meu costat ma mare plora, a l’altre costat del llit, el xic del metro. Em diu que s’anomena Miguel, jo li dic que estic encantada de conèixer-lo. No puc més que preguntar a ma mare per què plora. Ella em diu que he tingut un colp molt fort a l'esquena i que he perdut el coneixement unes hores i que ara vindrà el metge.
Crec que ja ve el metge, puc escoltar els seus passos. El doctor comenta que és traumatòleg i que a causa d’un colp molt fort a l’esquena han resultat fracturades un parell de vèrtebres lumbars, el metge diu que tinc danyada la medul·la... No sé com reaccionar, no vull enfonsar-me. Ma mare plora... Miguel no se separa del meu costat...
Laura García Castillejo –IES ALBAL-
El meu nom és Laura, tinc divuit anys i hui, com tots els dies, he pujat a la línia 1 del metro de València, estudie molt a prop de la Avinguda Giorgeta. Ara mateix son més de les dotze, ja passen uns quants minuts del migdia. Acabe de pujar al vagó per tornar a casa on ma mare de segur que ja té preparat aquest dinar tant bo que m’ha promès pel matí.
Com tots els dies, porte la meua música a tot el volum possible i més no perquè no es pot, ma mare diu que un dia esdevindré sorda, ella no entén que a mi m’agrada així. Els joves som sempre tant incompresos...
El trajecte se m’està fent etern, tinc moltes ganes d’arribar a casa. Justament enfront hi ha, dret, un xic molt guapo. Crec que l’he vist abans, una careta tanc bonica com eixa no s’oblida fàcilment. Em faig un poc l'interessant, però sé que m’està mirant; de vegades, jo el mire quan es gira cap a l’altre costat, espere que note que vull que em parle.
Al meu costat es troba un senyor amb un bastó, porta també un gos guia, supose que ha de ser cec, sempre he admirat aquesta gent. A l’altre costat, una senyora d’uns quaranta anys no para de parlar amb el seu telèfon mòbil, pareix molt estressada, va molt ben vestida. Té els cabells llargs i llisos i porta unes ulleres que la fan atractiva.
Acabe de fer-li una altra miradeta al xic d’enfront, aquesta vegada m’agafa de ple i em cluca l’ull.
Deuen ser ja quasi les dotze i mitja. No sé què passa, però el vagó està començant a fer coses estranyes, vibra molt. Açò no em dóna bona espina.
Cada vegada es mou més i més, el cec del costat s’agafa com pot a les baranes, m’acoste a ajudar al xic d’enfront que s’ha caigut, la dona del mòbil fa cara de por i també s’agafa a les baranes amb força. Faig el que puc i ajude el xic a aferrar-se a les baranes perquè el vagó es mou més i més.
De sobte, he sentit un colp molt fort a l’esquena, el xic pareix que busca auxili, crec que hi ha hagut un accident, però perd el coneixement i sent un dolor punxant.
Tot el que puc dir a continuació és que són les deu de la nit, i m’he despertat a l’hospital. Al meu costat ma mare plora, a l’altre costat del llit, el xic del metro. Em diu que s’anomena Miguel, jo li dic que estic encantada de conèixer-lo. No puc més que preguntar a ma mare per què plora. Ella em diu que he tingut un colp molt fort a l'esquena i que he perdut el coneixement unes hores i que ara vindrà el metge.
Crec que ja ve el metge, puc escoltar els seus passos. El doctor comenta que és traumatòleg i que a causa d’un colp molt fort a l’esquena han resultat fracturades un parell de vèrtebres lumbars, el metge diu que tinc danyada la medul·la... No sé com reaccionar, no vull enfonsar-me. Ma mare plora... Miguel no se separa del meu costat...
Laura García Castillejo –IES ALBAL-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.