23 d’abr. 2009

Relats IES L'Om

Set i mitja. A trenc d'alba...
Set i mitja. A trenc d’alba, al metro. Direcció: intranscendent.M´acomode en un seient, no molt lluny de la porta, aprofitant el vuit quecausa la tranquil·litat d´estar sense passatgers ni al costat ni al front.Però a la velocitat que tots aquests pensaments vaguen pel meu enteniment,el metro para i arreplega la gent de la següent estació. Aleshores tresamigues de caràcter jovial s’asseuen als tres seients, abans lliures. Lesobserve uns segons i no els dedique més atenció, són d’aquelles que amb unaullada t’assabentes del seu afany per complir tots els estereotipspossibles.Gire la vista i em trobe amb un xinés, tal vegada siga un nipó o un filipíperò preferisc generalitzar. Paulatinament, com un imant, m´endinse en elsseus ulls, sorprenentment verds, i em transporten a elucubrar, a divagarsobre la seua vida.Està fatigat, les seues ulleres, que enterbolixen tan preciosos ulls, hodemostren. Treballa en una tenda, de dependent, junt a una dona i dos xicsque a penes han complit els divuit. Una família feliç, això és el queinteressa que parega,vessant amor i simpatia. I la realitat és que si estanjunts es per patir la mateixa sort. L´exploten, treballa tots els dies del´any sense excepció amb un míser sou, i tot perquè ha fet un tracte demort, suculent al principi per traure de la pobresa la seua familia,perillós si canvia d´idea.Occident, pensa, de que em serveix si em maltracten igual? Amenaçat de matarla meua família si ho deixe, vivint en condicions infrahumanes i bonegatdiàriament pel cap. Eixe és el meu destí? He de malviure reprimit fins queem reclame la mort? Pretenen que siga abúlic!Pondera totes les opcions. La rebel·lió brama al seu cor amb la rapidesa decada batec. Un tambor redobla, un ànima angoixada que busca un final, que liresulta inversemblant,llunyà, dispar... Quan deixarà de redoblar el tambor?Ben bé sap la resposta. L’única solució.Hui cometrà un assassinat.Després qui sap? El seu cos serà trobat al descampat o tal vegada esconvertisca en el nou cap d’esclaus il·lusos com un dia va ser ell.I de cop i volta em sent colpejada per la mirada intensa que em regala elxinés, amb inquietud i reprotxe per haver-me introduït més del compte en elsseus pensaments.Així, reflexione com la humilitat d´un insignificant ésser humà pot refer lahistòria, marcar-la i permetre l´evolució de tota la especie humana.
Laura López
Ara, en el moment que l'observe...
Ara, en el moment que l’observe detingudament al metro, no s’aprecia el sofriment que porta al seu interior. Fa cinc anys la seua filla, havia tingut un xoc amb el cotxe tan greu que l’ha fet estar fins ara a l’UCI.

Havia portat des de l’accident fins ara un estrés propi d’aquestes situacions. Dormir en la cadira de braços de l’hospital no és la millor forma de somiar en angelets, però sabia que no podia abandonar la filla en un moment tan difícil com aquest.

Ell ha hagut de deixar l’empresa on treballava per poder fer-se’n càrrec i la seua dona ha passat a ser la mantenidora de la família, encara que cobrant un sou no molt alt, que els fa anar justets a fi de mes.

L’home del sofriment baixà a la parada Plaça d’Espanya, situada a tan sols deu minuts de l’hospital La Fe. Encara no sap que quan arribe li donaran una gran alegria, que acollirà amb un somriure d’orella a orella i que li farà oblidar tot allò ocorregut anteriorment i viure el present que serà més bo que tot allò viscut fins ara.

La mare, que treballava de cuinera, portava un dia esgotador, ple d’angoixa, com els últims des de fa cinc anys. Aquesta nit no dormirà malament i s’alçarà molt contenta.

L’home del sofriment va tocar a la porta de l’habitació on la filla descansava, sempre ho feia, era com un ritual, encara que sabia que mai li contestaria una veu dient-li que passara. Va obrir la porta, s’adonà que el llit de la filla no hi era, espantat i amb una xicoteta esperança, va cridar el doctor.

La dona que aquesta nit dormirà bé va acabar la jornada de treball del migdia a les dos. Es dirigí a sa casa, a l’avinguda de l’oest, a tan sols cinc minuts del restaurant. El seu marit li havia preparat el dinar abans d’anar-se’n cap a l’hospital, en aquest cas uns espagueti carbonara que a ella tant li agradaven. Després de cada menjada, li demanava a Déu que la filla es millorara i eixira de l’estat en què es trobava. Durant aquestos difícils anys, rutines com resar, tocar a la porta de l’habitació de l’hospital, dormir el pare tots els dies al sofà on no es pot somiar amb els angelets, preparar un café més al matí, cada aniversari anar a omplir-li l’habitació de regals, etc. Eren aquestes coses les que marcaven la seua vida.

Sempre pensaven que un dia despertaria i tot tornaria a ser com abans, o almenys això és el que desitjaven. Sabien que qualsevol dia podien morir ells i la filla, que actualment tenia quaranta-dos anys, i quedar-se sola en aquesta vida.

L’home del sofriment va rebre la millor notícia que li habien pogut donar, la filla havia despertat. El metge no el va enganyar: “Senyor, ha despertat, això és clar, però com ja li vam dir quan va sofrir l’accident no és gens probable que puga caminar i, per tant, haurà de dependre d’una cadira de rodes”.

A l’home del sofriment no li importaven les paraules que el metge sentencià, ja que per a ell era més important sentir la calor que ella li transmetré fent-li una abraçada que vore-la gitada en un llit, amb la bata blanca que l’assignava com a pacient de l’hospital. Va avisar la dona, que de seguida va demanar un permís per poder deixar la feina durant almenys uns dies.

A l’endemà van poder tots dos vore-la amb els ulls oberts, després d’haver estat cinc anys sense vore eixe blau cel que il·luminava la seua mirada.

Van tenir esperança en la seua recuperació i durant els dos anys que durà va ser molt plaentera, ara podíen vore-la pronunciant les seues primeres paraules després d’haver estat engolida per la negror absoluta. Passats dos anys la seua recuperació va ser mes que evident, ja podía anar a comprar, fer un passeig pel seu barri i fins i tot córrer pel poliesportiu.

La cuinera i l’home del sofriment van viure els últims anys de la seua vida gaudint de la seua filla tant com podien. Els dies eren agradables i a la nit ja es podia disfrutar dels somnis dels angelets.

La cuinera i l’home del sofriment van passar a ser els ancians més feliços del món, i la seua filla la més afortunada per haver despertat d’aquell estat i viure la vida que l’espera junt a la seua família i l‘home dels seus somnis.
Sara Escudero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada