23 d’abr. 2009

LAIA

Són les nou i mitja de la nit, agafe la revista del seient, fa tres mesos que ha estat publicada, però no m’importa. Veig la portada: un jove, Pau, ha heretat del seu avi una col·lecció privada de quadres de Picasso valorada en quasi 200.000 euros . Faig una rialla, no ho puc evitar. A l’avinguda del Cid puja una jove amb dues maletes i el passaport a la mà, seu al meu costat, el cabell li fa olor a meló. La jove, Laia, pareix inquieta, nerviosa, està quasi suant. Se sent culpable, és còmplice d’un intent d’assassinat.
Mire per la finestra, Laia mira impacient el rellotge. Vol anar-se’n del país el més prompte possible, no suporta recordar el passat ple de casinos i whisky barat. Quan es quedà òrfena als divuit anys, es posà a viure en una xicoteta pensió i aconseguia els diners per a pagar-la robant a diverses tendes on havia treballat. Va conéixer Pau quan tornava d’una jornada dura de treball. Aleshores es proposà conquistar-lo perquè Pau era de família acomodada i Laia estimava més els diners que qualsevol altra cosa en la vida.
Després de dos anys, va aconseguir casar-se amb ell. Però Pau va heretar del seu avi i l’avarícia de la jove era més gran que l’amor que podia sentir per ell, un amor de conveniència. No s’ho pensà dues vegades i va contractar un assassí perquè matara Pau i quedar-se amb la fortuna, pareixeria un accident , ningú s’assabentaria.
Ara estava feta pols, havien passat tres mesos des que Pau ho descobrí i Laia escoltava la veu de Pau dient-li que l’estimava, però que mai no li ho perdonaria. La jove s’estava tornant boja, així que va decidir abandonar el país.
El tren s’ha parat, ella baixarà i agafarà el mateix avió que jo, els nostres destins estan lligats. Després de visitar diversos psiquiatres, Laia creurà que ha perdut la raó i es penedirà més que mai del que volia fer. Pau estarà sempre a la seua ment, o més a prop. Em fa gràcia com puja corrent les escales de l’estació, està patint, intueix el que li passarà, pagarà les conseqüències... Se sent indefensa, aterrida... Per cert, m’oblidava de dir-vos-ho: Sóc Pau.

Belén Gonzàlez Ricart -IES ALBAL-
2n Batxiller A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada