24 d’abr. 2009

TOT TÉ EL SEU FINAL


Tot va començar a l’estació de Catarroja. A les set del matí sempre estava en l’estació per agafar el tren de les set i deu per anar a treballar. Uns dels dies va apujar una noia que mai havia vist, era baixeta i prima, amb una cara blanca com la neu i fina com una perla amb uns ulls grans i blaus com la mar i el monyo rull i llarg. Passà per davant de mi i em vaig quedar bocabadat, com si haguera vist un àngel. Ella va seure al meu costat. Jo intentava fer el desentés, però aquella bellesa feia que la mirara i em fiquí nerviós i a suar. Ella em va preguntar si em trobava bé. Jo vaig dir-li que sí. Em donà conversa i em vaig tranquil·litzar.

En arribar a València li vaig preguntar on treballava i per pura casualitat ho feia molt prop de mi, a unes oficines d’informació. (Perdoneu per la interrupció, em dic Miquel Roig i tinc setanta-dos anys). Continuant amb la història, a partir d´aquell dia la veia sovint, fins que un dia la vaig convidar a sopar i tot va eixir molt bé , fins i tot la vaig besar. Des de aquell dia vàrem començar una relació que va donar com a resultat trenta-tres anys de matrimoni i dos fills fabulosos. Però com tot té el seu final, fa sis mesos va faltar per culpa d’un càncer que es va desenvolupar massa.

Des d’aleshores m’he quedat sol, els meus fills resideixen a l’estranger i tenen la vida feta. Ara, tots els dies acudisc a l’estació de Catarroja i faig el trajecte que feia a la meua joventut i mai he tornat a vore una noia tan bonica com ella. Cada dia estic pitjor, note més la seua falta. Potser hui agafe el camí per a trobar-me amb ella. No ho suporte més.

He tingut una vida fabulosa i no em penedisc de res. A vosaltres, Carme i Lluís, vull dir-vos que vos estime i que estic en el lloc on millor em trobe. Gràcies per fer-me tan feliç.

Josep Manel Pérez –IES ALBAL-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.