28 de febr. 2010

Narracions de vida IES Sedaví
Us envie tres narracions més dels meus alumnes. Com sempre, la meua correcció es limita a les faltes més "lletges" i a eliminar o canviar algun mot o alguna estructura lingüística que dificulten la comprensió, però respecte l'estil, ja que no sols és l'obra d'un alumne o alumna, sinó que sovint reprodueix l'estil de qui els ha "prestat" el seu record. Guanyen les iaies per golejada.
Una altra cosa: No trobeu que les fotografies són precioses? A més del relat, pense que l'alumnat ha realitzat una selecció fantàstica de les imatges que acompanyen la història. A algunes d'aquestes fotografies sols els falta "parlar".

Maria

Tot en casa pinta malament, doncs falta una setmana per a la Gran Feria de Jaén. La mare, Maria Dolores, està molt nerviosa, perquè no troba un sastre que em faça el meu vestit de sevillana. Ja tinc 20 anys, però mare és cabuda i vol preparar ella el meu vestit. Pare està fart perquè ha de pagar els vestits, ja que el meu germà també hi participa. El meu germà, Felipe, es troba en la seua habitaciò, ja que quan ix al carrer les noies l'assetgen. Clar, és el xic més ben plantat del poble i totes volen anar amb ell a la fira. Que poc es pareix a mi, xe! Jo amb Tomàs em trobe bé, tot siga dit, encara que el nostre amor continua en secret ja que a pare li donaria un gran disgust. Tia ens ha fet una visita per vore com es trobava tot, en adonar-se de la tensió, ha vingut corrents a la meua habitació.
-Què? Com està la meua fillastra preferida?
-Doncs,la veritat és que estic molt nerviosa…
-Xica, ¿Per què? Si d’ací a poc arribarà el teu gran dia.
-Doncs per això, perquè la mare fica molt d’empeny i no vull fallar-li.
-Tranquilitza't i fes-ho el millor que pugues, jo tinc plena confiança en tu.

D’aquesta manera ens vam tirar hora i mitja parlant.

A la nit la mare no em deixava eixir. Estant en la meua habitació, una pedra va interrompre els meus pensaments. Una pedra que venia del jardí. Era Tomàs! Quina alegria! L’únic que hi volia era demostrar-me el seu amor i jo tota roja li vaig dir:
-Ves-te’n boig, que estàs boig- juganera.
Va concloure amb un “T’estime” i se’n va anar corrents. No poguí conciliar el son en tota la nit. L’estime molt i em fa molt de mal no estar amb ell, però no em preocupa, ja que el dia de demà podrem estar junts.
Ha arribat el gran dia: el dia de la fira de Jaén. Estic més nerviosa que mai, ja que s’ha presentat tota la família davant l’escenari, més de cent persones. En aquests moments l’únic que vull és que m’engolisca la terra. Pero no és així i ara és quan pense: “No Maria, has de posar-hi valor”. Així ho vaig fer. Puge a l’escenari, tota convençuda, i hi trobe en un cantó a Tomàs. Estic tota vermella, comença a sonar la música, doncs bé la festa havia de continuar i no em podia fer enrere.
Realitze el millor ball que havia fet en la meva vida. Tot va concloure amb una paella gegant i amb una gran sorpresa i meravella: el Tomàs em demana la mà. Corrents, ho vaig notificar als pares. I van aceptar! Sóc la persona més feliç del món, no m’ho puc creure.
I mesos després em vaig casar amb Tomàs.

Tomàs Amat 1r A (sospite que a banda de la història de la iaia de l'alumne, és l'origen del seu nom)





Josefa
Als 70 anys, puc dir que la vida no ha sigut fàcil, però tota la lluita per eixir avant ha valgut la pena. Amb pocs anys, quasi ni ho recorde, la meua mare va morir, un dels colps més durs de la meua vida, no he tingut mare. Els meus germans Vicente, Damiana i jo vam anar a viure a casa de la nostra iaia. Uns anys més tard, el meu pare es tornà a casar, amb Lucia i va nàixer altra germana, Paca. No vam tindre una bona infància. No anàvem al col·legi, en un poble xicotet com Santa Amalia no hi havia eixa oportunitat. Treballava al camp amb tan sols vuit anys recollint olives. Vivíem en una època de pobresa, passàvem molta fam, a més Lucia no era bona amb nosaltres, quan no aconseguien recollir el menjar suficient, ens pegava. Sis anys després, Lucia va morir i la situació era cada vegada més difícil.
Van passar els anys i em vaig convertir en una dona. Una vesprada al ball del poble, vaig conèixer Natalio, qui seria l’amor de la meua vida, es va convertir en el meu nòvio. Als setze anys, vaig aconseguir un treball a Don Benito, el poble del costat, servint en una casa. Quan vaig recollir els diners suficients, Natalio i jo ens vam casar. No va ser la boda somniada ja que no teníem diners però ens teníem a nosaltres i estàvem amb les persones més importants per a nosaltres, les nostres famílies.
Vam anar a viure a casa de la meua iaia, no teníem casa pròpia. En poc més de dos anys van nàixer els meus dos primers fills, Juan Francisco i Jose Miguel, que em van alegrar la vida. Però la realitat era que no hi havia treball al poble i que no teníem quasi diners per a menjar. Jo no volia, però Natalio va anar a treballar a Suïssa. No estava d’acord perquè no podíem gaudir junts dels nostres fills, però no teníem altra alternativa.
Després de tres anys de viatges, vam aconseguir diners suficients i vam decidir començar una nova vida tots a València. Fou molt dur deixar el poble i la família, però ho vam fer. I la veritat fou que nostra vida va anar millorant. A València va nàixer el nostre tercer fill, Manolo. Allà vam poder donar una bona infància i educació als nostres fills, i aconseguírem ser molt feliços.

Ara, molts anys després, Natalio i jo gaudim d’una vida tranquil·la, que mereixíem després de tantes dificultats. Ha valgut la pena lluitar per a veure créixer als nostres fills i per gaudir dels nostres sis meravellosos néts que ens alegren els dies.

Sara Díaz 1r A





Amparo
De bon de matí el meu nòvio no pogué anar a casa perquè estava plovent molt, aleshores vàrem haver d'esperar unes hores fins que parà i ell se'n va poder anar a sa casa.  A les sis de la matinada varem anar els dos a confessar-nos a l'església abans que ens casàrem.  Desprès d'aquest acte, el meu nòvio se n'anà a l'horta i jo vaig tornar a ca ma iaia per a començar a preparar-me perquè el casament  el teníem a les 12 del matí. La tia Maria em va acompanyar a Albal a la perruqueria per a fer-me els cabells abans de posar-me el vestit i ella i Rosita, la modista, quan tornàrem de la perruqueria m'ajudaren  a arreglar-me i a posar-me les vestidures adequades per al casament. Poc després vingueren els meus pares a ca la iaia i tota la meua família en conjunt per a preparar-se per anar a la missa. Els meus padrins eren Aurelio i Amparo i els padrins del meu nòvio eren Salvoret i Encarnació. Aurelio i Amparo varen estar de bon de matí allí amb mi per ajudar-me en tot el que necessitara. El meu nòvio aplegà sobre les onze menys quart ,aproximadament, a ma casa per arreplegar-me, s'esperà uns quants minuts baix de la casa al portal; ens vàrem saludar, jo m'agafí del meu padrí i ell s'agafà de la seua padrina. Cap a l'església ens vàrem ajuntar per parlar un poc abans de ser casats, darrere nostre anaven mos pares, el pare del meu nòvio, ja que ell no tenia mare perquè la va perdre en la guerra, les meues germanes amb els seus respectius nòvios, les ties dels dos i alguns veïns que volien estar en la celebració. )
A les 12 en punt, jo entrava per la porta de l'església amb el meu padrí i darrere de mi el meu nòvio amb la seua padrina. El casament durà una hora i mitja aproximadament perquè era un dia de festa, fins que ens vàrem donar el “sí, vull” i vàrem eixir de l'església cap a casa de Reinoso a fer-nos les fotografies junts per al recordatori. Estiguérem un cert temps allí parlant amb el fotògraf  per anar després al restaurant. Cap a les dos del mig dia varem anar al restaurant on tots ens estaven esperant. S'ho passàrem molt bé, allí tots reunits i amb el meu marit ja per fi. Poc després donàrem els regals, ens menjàrem la tarta i els nostres amics ens varen fer algunes bromes però sense cap molèstia; després, els padrins varen recollir els diners que els familiars i els amics ens varen donar per al casament i després vàrem anar cap a casa on vàrem fer les maletes, ens vàrem canviar de roba, posàrem les coses dins d’una maleta, i se'n vàrem anar de viatge de nòvios cap a Benidorm i deprés a Madrid. 

Santa Dasí 1r A

Amb comptagotes, però van arribant les narracions.



Temps millors

Al desembre de 1935, en ple hivern, vaig arribar al món. Uns quants anys després esclatà la Guerra Civil. Un dia cridaren a casa uns hòmens vestits d'uniforme. Els obrí mare, que feia sabates d'espart. Feien una olor a colònia insuportable. Preguntaven per pare, que es trobava dalt descansant. Mare féu baixar pare. Quan els hòmens veieren a pare l'esposaren sense cap explicació. Li digueren que anava a pagar per la seva condició, que era una vergonya per a la nació. Se'l portaren a rastres. Jo plorava perquè d'alguna manera sabia que tardaria a tornar a vore'l.
A partir d'aqueixa nit, la meua infància, que d'alguna manera acabava de començar, s'havia esfumat. Uns dies després d'anar-se'n pare, mare ens digué a les meues germanes i a mi que caldria treballar dur per a eixir endavant. La meua germana gran, de seguida es va posar a treballar al camp; ho feia pel matí, mentre es dedicava a fer utensilis d'espart com sabatilles o cistelles per la vespra.
Mare, quan tenia algun temps lliure m'ensenyava a llegir i a escriure. Jo hi posava tot l'entusiame possible perquè sabia que d'aquesta manera em podria defendre millor a la vida.
Al cap d'uns mesos, per primera vegada, vaig visitar pare a la presó de Monòver. Va ser una alegria, encara que el trobava canviat. No sé... li mancava alguna cosa: el somriure a la cara. Allí em va dir que em volia moltíssim i que cuidara de mare i germana com un tresor. També em digué que el translladaven a Jaén perquè la presó s'estava quedant sense lloc. Així que em vaig acomiadar, sense evitar que em caigueren llàgrimes per les galtes. No el vaig tornar a vore fins a l'alliberament a 1940.
Mentrestant, al camp viviem com uns miserables; treballavem com burros i guanyàvem una misèria. Tant és així que calia demanar roba a l'església del poble i a veïns que tenien una millor situació econòmica que nosaltres; menjàvem tots els dies a l'edifici dels serveis socials del poble. Abans de dinar ens feien cantar el “Cara al Sol”. Tenia tanta fam que enfront de l'edifici hi havia una fàbrica de sabó. El sabó el feien amb coco. Així que en la pared de la fàbrica vaig fer un forat pel qual podia olorar aquell aliment. Soles olorar. Imagina't fins a quin punt podia arribar la desesperació. Els diumenges pel matí acudia al menjador i em donaven un tros de pa amb xocolate. En compte de menjar-me'l, se'l deixava a una tia que es trobava malalta i que no es podia ajupir del llit. La meua tia me l'agraïa com a qui salven d'una mort quasi segura.
Passaven els mesos i anava creixent a pesar de la mala alimentació que rebia. Mare va considerar que ja podia ajudar en tasques del camp. Aleshores tenia quatre anys. Tallava amb la falç l'herba per alimentar els conillets que teníem, carregava sacs de 25 quilograms plens d'herba d'espart., entre altres coses. També ajudava en casa i anava a comprar. Dormia cinc hores. Per això els dies se'm feien eterns.
Però... fer fi l'esperat dia arribà. Era dijous. Estava plovent moltíssim. Mare, jo i germanes s'acostàrem a l'estació. No me'n recorde quant de temps esperàrem. Donava el mateix. El que importava és que anàvem a estar de nou tots junts. Sobre les 6 de la vespra arribà un tren enorme, amb grans fumerals dels quals eixia quantitat de fum. El tren es parà. Començà a baixar gent. Mare divisà a pare des d'unes desenes de metres; el saludà amb la mà però no el va vore. Així que anà corrents cap a ell i es va abalançar als seus braços. Després vinguè pare on estàvem i ens va besar una i altra volta. Des d'aqueix moment les coses començaren a canviar, clar està, cap a millor.

Robert Segura Bartual, 1r B (Robert no ha posat el nom de la persona però sí un títol, així que deixaré el títol fins que em diga el nom)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada