A L'AURORA, FOSCOR

A l’Aurora, foscor.


Plovia, plovia tant que el meu cor espurnejava.
Ella, instal•lada en la més pura resignació, agonitzava per seguir viva i, amb l’esglai apuntant-li al front, l’afusellava el sentiment amarg d’una pobra mare sense ventre, que acaronava el record de l’últim sospir dipositat en aquella capsa feta pedaços , amb olor a cítric rovellat.
Jo, caminava guiat per la desesperació.
¿Què més volien? Ja ens ho havien arravatat tot...L’escassa llibertat que mai no arribàrem a assaborir gustosament, la veu amb la qual encara no hem pogut reclamar allò que ens pertany, les mans blanques que ningú mai no alçarà per tal de derrocar les infinites llistes negres , que amb el pas del anys han estat tenyides d’un roig dolent. I ara, ara la innocència, aquella que mai no coneixeré, aquella que romangué perduda a l’alba durant la fosca melodia sortida del ferro assassí.
Exili, por,traïció,llàgrimes, suor, desesperació,fam,ordres i sobretot la mort, materialitzada a la meua ment, amb inoblidables imatges de companys perduts.
I ara, ara ella restava perduda, sense res que l’obligara a seguir i jo, intentava arribar al racó on un dia vam ser completament feliços, però no podia. M’havien ferit, havien ferit la meua ànima amb les quatre penes de mort contínues i amb els nombrosos càstigs,regal directe de la injustícia.
Vaig girar el cantó, l’escoltava cridar. La notícia me l’havia donada un bon company. Tots em pregaren que no anara, car ens podien descobrir, però què m’importava ja que em torturaren, mai no diria una sola paraula. Què em mataren! que em matara eixa taca d’odi tan espessa com el fuel que no parava d’estendre’s per l’ànima de la gent. Havia estat culpa meua. Mentre jo lluitava per causes perdudes, per una nació de trepes i covards, la meua vida es va quedar a casa, pregant pels carrers per tal de poder portar-se a la boca un poc de pa, mentrestant a la nostra il•lusió l’acaronava l’oblit i l’intent per sobreviure.

Quan arribí, la porta estava fermament tancada, tal volta ja era massa tard. Per un moment em paregué que era un estrany per a la meua família, aquella que feia mesos havia quedat trencada. Em tranquil•litzí en veure un llum incandescent atrapat, en una cambra presa per la foscor que atorga la tristesa.
Vaig escoltar uns passos que corrien i baixaven unes escales sense pressa i, com si ella haguera notat la meua presència, va obrir amb la mà tremolosa. Em fità amb les pupil•les perdudes qui sap on, guardades amb clau davall d’un cristall profund que les feia brillar com si foren estrelles.
Em va abraçar intensament, sense deixar escapar un fil de veu, em va agafar per tal d’entrar i mentre caminava sentia com el meu món es queia poc a poc de la meua butxaca i va ser allí, i en aquell moment, quan el buit va ser el narrador de la història que ningú no haguera desitjat que li hagueren contat mai:
Era una nit desesperada entre plors i paraules bloquejades. Ella l’adormia en aquella engronsadora de vímet, quan de sobte, entraren com un terratrèmol cridant el meu nom i, sense excuses ni disculpes, gosaren pintar de gris la blancor d’aquesta casa i l’Aurora es va apagar. Pobra criatura que mai no riurà, que mai no es lamentarà, pobra perquè mai serà...I pobres d’aquells que avui han fet que l’estrella que duc brodada s’hi haja fet mil trossos que se m’han clavat al cos, pobres perquè deixaran de ser. I com no, pobres nosaltres perquè sabíem que un cop acabada l’Aurora, la nit ens cobriria eternament.


Raquel Ruiz Andreu
2n. Batx. “H”