ADÉU

A cada passa que feia sentia una fiblada de dolor als peus aspres i plens de ferides. El sol amunt, imponent, i la meua pell regalimant gotes de suor que m’anaven cremant amb ànsia tot el cos. L’asfalt de la carretera em pintava de negre les plantes dels peus descalços i jo, amb el vestit roig de seda voleiant sobre la meua figura, corria cap als penya-segats.

Quan hi vaig arribar encara el vaig poder veure de lluny, allà mar endins, amb els seus ulls maragda de pupil·les profundes com un pou sense fi, dient-me adéu amb la mà. Encara hui conserve el record d’aquella mirada tan magnètica que m’havia fet perdre completament el seny.

Exhausta i sense alè em vaig seure sobre la roca més propera i, amb els ulls closos l’olor a final d’estiu em penetrà descontrolada al pit. I vaig plorar. Les llàgrimes que em regalimaven per les galtes eren salades i molt grosses i allí, mirant la mar, el record d’aquelles vacances se’m va caure a sobre.

Amb la mirada fixa en el vaixell que engolia la línia de l’horitzó vaig incorporar-me ràpidament i un tros del vestit se’m va esgarrar quedant-se enganxat a la roca. Notava els peus bullint i el seu tacte sobre les roques de ganivet afiladíssim. Aleshores, en aquells segons delirants, gairebé amb la ment en blanc, vaig precipitar-me a la mar.

Tot allò anà molt ràpid. Al caure, les ones m’arraparen amb fúria la cara i amb les ungles d’escuma blanca enfonsaren el meu cos cap a les profunditats marines. Els peixos mentrestant es reien del meu fatal estat, “no podràs”, em deien, i van tenir una raó immensa que mai vaig voler acceptar del tot.

Quan vaig ser capaç de desfer-me de les garres de la mar el meu cap sortí a la superfície i els narius quedaren inundats d’un aire tan pur com el cel blau que brillava fortament reflectit als meus ulls. Aleshores, amb forts moviments de braços vaig fer intents inútils de seguir el meu destí. Aquesta és una escena que no se exactament perquè guarde amb gràcia a la ment: les aigües nétes, cristal·lines i el vestit roig de seda flotant amb una gràcia inoportuna sobre l’escuma blanca i pomposa. Gairebé vaig recórrer uns vint metres i ja em vaig trobar perduda. Aquell lloc se’m feia enorme i negre, fou en eixe moment quan realment vaig ser conscient que estava engolint molta aigua. M’ofegava.

No se ben bé com vaig poder imaginar que arribaria nedant al vaixell que s’havia engolit la mar on es trobaven aquells ulls verds imantats que m’havien drogat el cor bojament. Aleshores, amb unes llàgrimes fonent-se amb l’aigua salada, vaig perdre el sentit.

No sóc capaç de recordar gairebé res més d’aquell migdia de finals d’agost però el que puc afirmar amb trista fermesa és que, mentre corria amb la mirada perduda cap als penya-segats amb el vestit roig de seda, el cor se’m va desenganxar del pit, em va caure als peus i es quedà allí, trencat i mut per sempre més.

Laura Ramos Chulvi
IES BERENGUER DALMAU de CATARROJA
2n BAT A