CARRER DE LA PAU

Asseguda en aquest sillonet on a poc a poc em vaig arrugant i amb les finestres ben obertes puc veure tot el carrer de la Pau, i just en aquest moment, en veure una parella amb una bicicleta vella, és quan recorde perfectament aquells dies de fred i foscor de l'any 1939, on les paraules no s'esborraven.

Jo una xica jove, amb sols vint anys de vida, no podia passejar pels carrers amb un somriure a la cara, no podia posar-me aquells vestits de color blau que tant m'agradaven, sols podia estar a casa, trista, i amb un vestit negre que la meva mare m'obligava a portar, ja que sols feia dos mesos de la mort de Marcel, el meu marit, un home vint anys major que jo a qui sols tenia present a l'hora de sopar, ja que treballava durant tot el dia a la impremta.

Quan va arribar l'estiu de 1940 vaig tenir el meu primer i únic fill, Dídac, al que jo esperava amb moltíssimes ganes, doncs era l'única cosa que podia aportar alegria en aquells dies tan complicats. Però al mateix temps temia pel nostre futur.

Vaig buscar un bon treball i em va costar trobar-lo, però a la fi vaig trobar-ne un prou acceptable a casa dels Bincot, una família amb molt de prestigi, i encara que no em tractaven molt bé, no tenia una altra alternativa si el que volia era donar-li un futur millor a Dídac. Vivíem en aquell pis de mala mort, on jo no podia netejar quant a penes, i l'única cosa que volia fer quan tornava a casa era escoltar Dídac com s'ho havia passat a l'escola. Quan passaren divuit anys i Dídac ja estava fet tot un home es va adonar de com era la societat on ell s'havia fet gran.

Era un gran escriptor, tots els seus sentiments i la seva forma de veure la vida estaven reflectits als seus papers. Un dia, quan ja hi havia flors al nostre balconet de ciutat, vaig entrar a l'habitació de Dídac per netejar-la, vaig veure la llibreta on estaven totes les seves poesies, i per curiositat vaig llegir-ne alguna. Em vaig quedar sorpresa, perquè no entenia o no volia entendre el que expressava en aquell paper, parlava d'amor, sí, però d’un amor diferent al que jo estava acostumada a sentir, no era un amor masculí, anava dirigit a un home.

Una nit, Dídac i els seus amics escriptors es van reunir a una casa per a parlar sobre les idees que exposaven als seus papers. Però “els grisos” els van descobrir i, en veure tot el que deien aquells escrits, els van portar a la presó.

Passaven els dies, les setmanes, els anys…

I ara mirant el carrer de la Pau és quan pense que m'agradaria que el meu fill haguera nascut en la societat d'avui en dia, on no et poden dur a la presó pel que tu estimes.

Mar Moreno Gradolí

IES BERENGUER DALMAU de CATARROJA

2n BAT B