El dia 12 d’agost d’aquell any, mentre anava jo sola pel carrer de les flors, vaig sentir com unes explosions fortes que em van cridar l’atenció ja que tenia encara dèsset anys i no sabia això què podia ser.
Anava a comprar-li el pa a la meua iaia al forn del cantó. Des de feia anys que jo vivia amb la meua iaia, el meu iaio i la meua germana Maria al barri de Russafa de València, ja que els meus pares van desaparéixer quan jo tenia sols dos anys i des d’aquell moment que no sabia res d’ells. Però un dia, una veïna, l’Antònia em va donar alguna notícia dels meus pares i jo em vaig alegrar moltíssim perquè volia tornar a veure’ls després de tants anys sense saber res d’ells.
I sabeu què em va dir Antònia? Que els meus pares van haver de deixar-nos amb els iaios perquè en aquella època la vida no era com ara, ells no van van tindre més remei que anar-se’n a França per a treballar. Volien passar allí uns 20 anys més o menys i, quan tingueren diners per poder mantindre’ns a mi i a la meua germana, tornarien.
Li vaig preguntar a Antònia per què no m’havien telefonat mai si ells sabien que jo i la meua germana Maria vivíem a cals iaios. I ho vaig fer simplement per saber què era de la seua vida, per veure si obtenia notícies d’ells, ja que no hi ha ningú que vulga estar sense els seus pares i menys encara sense sense tindre cap noticia d’ells. La senyora Antònia em va dir que perquè s’havien canviat de casa i havien perdut tots els contactes que tenien i com que els iaios també es van canviar de casa, doncs era molt difícil reprendre el contacte.
Al cap de dues setmanes la tia Isabel va vindre a veure’ns a casa els iaios a la meua germana i a mi i ens va dir una notícia que ens alegrà moltíssim a tots i era que els meus pares tornaven cap a València per Nadal per a quedar-se ja al lloc on havien viscut fins que van partir cap a França per qüestions de treball. Tots els dies m’alçava contenta i feliç ja que cada dia que passava era un dia menys que quedava per a veure’ls. Com estarien al cap de tants anys de no saber res d’ells?
Va arribar el dia que per fi els vaig veure perquè Maria, la tia Isabel i jo vam anar a l’aeroport a rebre’ls i tot eren llàgrimes d’alegria, abraçades, besos…
Sols vaig poder dir una cosa en aquell moment: a partir d’ara sí que seré més feliç i mai més ens separarem passe el que passe. Serem una família unida!
MªJosé Zarzoso Vallcanera
2n bat A IES Jaume II El Just
Tavernes de la Valldigna
Anava a comprar-li el pa a la meua iaia al forn del cantó. Des de feia anys que jo vivia amb la meua iaia, el meu iaio i la meua germana Maria al barri de Russafa de València, ja que els meus pares van desaparéixer quan jo tenia sols dos anys i des d’aquell moment que no sabia res d’ells. Però un dia, una veïna, l’Antònia em va donar alguna notícia dels meus pares i jo em vaig alegrar moltíssim perquè volia tornar a veure’ls després de tants anys sense saber res d’ells.
I sabeu què em va dir Antònia? Que els meus pares van haver de deixar-nos amb els iaios perquè en aquella època la vida no era com ara, ells no van van tindre més remei que anar-se’n a França per a treballar. Volien passar allí uns 20 anys més o menys i, quan tingueren diners per poder mantindre’ns a mi i a la meua germana, tornarien.
Li vaig preguntar a Antònia per què no m’havien telefonat mai si ells sabien que jo i la meua germana Maria vivíem a cals iaios. I ho vaig fer simplement per saber què era de la seua vida, per veure si obtenia notícies d’ells, ja que no hi ha ningú que vulga estar sense els seus pares i menys encara sense sense tindre cap noticia d’ells. La senyora Antònia em va dir que perquè s’havien canviat de casa i havien perdut tots els contactes que tenien i com que els iaios també es van canviar de casa, doncs era molt difícil reprendre el contacte.
Al cap de dues setmanes la tia Isabel va vindre a veure’ns a casa els iaios a la meua germana i a mi i ens va dir una notícia que ens alegrà moltíssim a tots i era que els meus pares tornaven cap a València per Nadal per a quedar-se ja al lloc on havien viscut fins que van partir cap a França per qüestions de treball. Tots els dies m’alçava contenta i feliç ja que cada dia que passava era un dia menys que quedava per a veure’ls. Com estarien al cap de tants anys de no saber res d’ells?
Va arribar el dia que per fi els vaig veure perquè Maria, la tia Isabel i jo vam anar a l’aeroport a rebre’ls i tot eren llàgrimes d’alegria, abraçades, besos…
Sols vaig poder dir una cosa en aquell moment: a partir d’ara sí que seré més feliç i mai més ens separarem passe el que passe. Serem una família unida!
MªJosé Zarzoso Vallcanera
2n bat A IES Jaume II El Just
Tavernes de la Valldigna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.