Records de vida

La vida que jo recorde de la meua infància és incomparable amb aquest món actual.
De ben menudeta vivia a Lluxent amb els meus pares i els meus quatre germans. Jo sóc la més petita dels quatre. Recorde, quan només tenia al voltant de sis anys, que ja ajudava mon pare a carregar el carro tirat per una burreta perquè no teníem suficients diners per a comprar un bon cavall. El carro anava carregat de sacs d’arròs, que intercanviava per oli d’oliva, ous o algun altre menjar. Quan tardava en vindre sabia que dinàvem alguna cosa bona, però d’altra banda si venia prompte, ens quedàvem sense res ja que els policies amb la sang freda esgarraven i deixaven caure tots els grans d’arròs que durant tant de temps ell havia cultivat a l’horteta.
El meu pare estava molt malaltet del cor i se’ns va morir davant la impotència i la malícia d’aquestos anys tan durs. Si no podíem comprar menjar, com podríem pagar un metge i a més comprar aquelles caríssimes pastilles curadores de tots els mals? Poc de temps va passar i el meu estimat pare faltà, la meua mare es quedà molt desemparada. No podia donar l’abast a tanta faena i criar-nos a tots els meus germans i a mi, així que em donà a la seua germana, la meua tia. Aquesta em feia treballar moltíssim i després em posava les sobres. Passava molta fam i amb tan sols dotze anys ja sabia planxar i fer les feines de casa millor que ella.
No recorde ben bé quina edat tenia, però de segur rondava els vint anys, quan vaig conèixer l’Emili. Era fill d’uns xicotets comerciants. El vaig arribar a conéixer, ja que sempre feia les compres al seu establiment i un dia que estava ell sol a la seua botiga em va dir unes paraules molt boniques. Al cap d’uns dies em va convidar al cine. Anàrem la meua tia, Emili i jo.
Tots els diumenges ens véiem a missa i intentava seure prop del seu banc però la meua tia era més llesta que jo i no m’ho permetia, ja que sabia que si anava amb aquell noi, deixaria de treballar per a ella. Malgrat els impediments, vam anar coneixent-nos a poc a poc i al cap de cinc anys de festejar ens vam casar. Va ser un casament molt bonic, però pobret, a mi em sobrava tot, en veure la meua família contenta.
Al cap de poc temps de novençans ens en vam anar a França, ja que la situació d’Espanya era deplorable.
Vam estar treballant a la verema els meus germans, Emili i jo.


La meua primera filla va nàixer a França. També vaig haver de canviar de treball per ocupar-me de la xiqueta i només podia fer unes hores al dia de feines de neteja per les cases més riques que em llogaven.
Quan vam recollir un bon grapat d’estalvis ens en vinguérem cap a València. Però una germana meua es quedà allí perquè havia conegut el que seria el seu futur marit i volien formar una família a França.
En arribar ací ens compràrem un apartament a la vora de la mar, i em feia molta il•lusió posar-lo al meu nom, ja que m’havia costat molt recollir aquells diners, però no va poder ser. En aquells temps la dona estava molt menyspreada, massa diria jo. Quanta injustícia hi havia, i quin poc trellat tenien aquells que deien que la dona és inferior a l’home!, I davant d’aquesta frase m’ature. Els temps han canviat molt i les lleis també, ara les dones podem treballar amb contracte sense que un home ens haja de concedir la seua aprovació, siga el pare o el marit. Podem eixir del poble sense permís de ningú, ens podem separar de l’home si ho desitgem. Això esta molt bé i que seguisca així el progrés; però s’ha eliminat ja el fals mite que l’home es superior a la dona? Les lleis i el progrés diuen una cosa, però el que ronda encara per la ment d’algunes persones cegues per la ignorància no està tan clar! Molts encara no creuen que una dona puga ser capaç de fer el mateix que un home. Vergonyós em pareix que un home haja de sentir-se superior davant una dona, indignant que un home pose la mà damunt del fruit germinat amb la seua llavor, la dona que fa possible el naixement d’una nova criatura...realment indignant i deplorable.
En aquest aspecte puc donar gràcies al meu marit, que sempre ha cregut en la igualtat i que no s’ha considerat mai ni superior ni inferior a mi, ja que al cap i a la fi tots som persones.
Actualment visc a Tavernes de la Valldigna, un poble tranquil. He format una família extraordinària i cada vegada que ve la meua neteta li conte tots aquells records de la meua infància. Sí, no té comparació aquella manera de viure amb aquest món d’ara.

INÉS FERRANDO VILA
2n BATX – A. IES Jaume II El Just.
Tavernes de la Valldigna