VIDA EN UN ALTRE TEMPS

Era la mitjana de tres germans i, com ella deia sovint, era a qui li tocava la pitjor part. La major perquè era la major i el menut perquè era el menut, ella sempre es quedava en la mitjania. Realment, no va tenir molta sort en la vida. Al començament de la guerra hagué de fugir de Madrid, on vivia amb els seus pares i germans. A son pare volien afusellar-lo per ser una persona religiosa i es traslladaren a un poble xicotet de València, on tenien alguns parents, deixant enrere casa, bens i treball. Restablerta l’estabilitat, un altre colp dur: la mort de son pare. Sempre recordaria que va haver de prendre la comunió amb un vestit negre en senyal de dol. Fou aleshores, quan després de rebre una bona educació en escoles per a orfes de ferroviaris, li detectaren una greu malaltia al cor que li va impedir dedicar-se a allò que era la seua vocació: ser monja, ensenyar a xiquets i ajudar persones necessitades. 

Amb el temps pogué arribar a ser mestra d'escola. La seua primera destinació va ser un poble molt menut en el Pirineu català, quasi en la muntanya, que es quedava aïllat en hivern i al que quasi únicament s’accedia a peu. Per descomptat que no hi havia ni metge ni botigues. Sols prats, muntanya, fred i neu, molta neu. La  malaltia, de nou, va fer que renunciés a la plaça, quedant-se tot un curs sense treballar. Desprès de diverses destinacions per tota Espanya, molt lluny de casa, aconseguí destí en un poblet d’interior, a la província d’Albacete i va decidir quedar-se a viure en  el poble amb sa mare vídua i un germà.

Recorde quan ens deia que l’escola estava al centre d’un llogaret. Era una escola unitària, on tots, menuts i grans, estaven barrejats en una única sala amb una mestra per a tots. És clar, em deia, que tampoc no hi havia pati, ni gimnàs, ni laboratoris...calefacció central? Què era això? Allí ens apanyàvem amb una estufa de llenya, que havien de portar els alumnes. Per no haver no hi havia serveis, es fertilitzava les terres. Malgrat aquest ambient tan poc idoni per a l‘estudi, tots els alumnes tenien molt d'interès per aprendre, ningú no volia que l’enganyaren quan havia de vendre la llet o els animals a les grans empreses. La mestra era la gran autoritat perquè sabia més que ells i en moltes ocasions em demanaven consell per a fer negocis, resoldre problemes amb els fills, la dona o el marit. Era la gran consellera i em tractaven com  un membre destacat de la família. De vegades, em convidaven a dinar o a dormir a les seues cases si no em trobava bé, em demanaven que anara a visitar-los, com si fora una gran sacerdotessa de l'antic Egipte. Encara que no havia aconseguit complir el meu somni, allí, en aquell poble, perdut en la meitat del camp i dels animals, i en aquella escola aïllada del món, em vaig sentir valorada i valuosa. Era com tenir  una gran família d’ alumnes i pares d'alumnes.

Per Nadal tenien el costum de matar el porc per a després fer pernil i embotit per a tot l'any. La majoria de famílies li demanaven que passara per les seues cases desprès les classes i cap allí anava ella i el seu "seiscientos” groc, arreplegant el que les famílies li oferien com a regal de Nadal: ous, creïlles o verdures de les seues collites, botifarres, llonganisses o llomello de la seua pròpia matança. També, i això era el més divertit, li regalaven gallines i conills vius i quan arribava a casa més que una mestra amb llibres semblava una venedora d'animals de la fira comarcal.

Passà molts anys d'aquesta manera, feliç malgrat els problemes de salut, fins que un dia, vespres de Nadal, va rebre la mala notícia que un dels seus alumnes havia mort i a ella també se li acabà partir el cor.     

Ana Ros Benavent, 2n BAT C (IES Rei En Jaume, Alzira)