Tres narracions de vida de l'IES Campanar

L'ALTRA CARA DEL QUADRE

Contínuament, malgrat la meva resistència, una mena d’atracció morbosa m’atreia l’esguard cap al buit immens que s’obria al mur. Va caldre la gatzara enjogassada de la mainada pujant per les escales per traure’m d’aquella espiral i decidir-me a llançar el  quadre humitejat que jeia a les meves mans. Llançar-lo a un lloc preeminent dels meus records, entre eixos que actuen com ressorts i són capaços de deixar passar, en prémer-los, tot un seguit de vivències denses i vaporoses, que acaben entelant els ulls amb les llàgrimes.

No era només el paisatge de camps florits pintat apressadament i sense traça, era molt més que això. Era l’única decoració de la cambra on havia volgut morir pare. Encara ressonen al meu cap les darreres paraules que ens adreçà,  tendres, més demanant que no pas manant. El vam obeir i giràrem el quadre, descobrint tot d’una el retrat solemne i clandestí d’un grup d’homes que pare ens presentà un per un, tot trencant l’agònic silenci amb la valentia de pronunciar noms prohibits: el del centre Pablo Iglesias, al costat Indalecio Prieto, a l’altre Largo Caballero, just darrere, sí, eixe, un diputat de la comarca que ara no em ve al cap, sí, home, sí, parent dels de cal Bou... 

El cor se’m va encongir molt més aleshores que en aquelles nits en què els homes tornaven a casa i espantaven la canalla amb històries d’ànimes i dimonis; no calgué que pare ho confirmés, sabíem que el terror de la guerra havia estat de debò. Començà a parlar com si realment sabés que era el seu últim dia, amb una energia desapareguda en els darrers temps, com si sentís que per fi podia parlar amb llibertat perquè ja no l’enxamparien viu. Contà com nosaltres els petits havíem estat batejats a corre-cuita una setmana després de l’alzamiento;  com l’àvia baixà a organitzar l’economat de la vila i no en tornà, com se sentien les veus gemegants encara dels afusellats abocats a la mina, com els cosins de cal Berenguer, discutits amb els del botiguer, esdevingueren milicians per fer-li la vida impossible, amb el cap tan dret que anaven i tan pagats del seu mono blau... Les injúries entre famílies sovint sobreviuen els injuriats; però qui diria que acabarien cremant-lo, pobre, per tindre un cotxe, a la plaça, sí, al bell mig, on sempre em retornarien les nàusees i l’olor a cremat. Qui ho diria...

El pare havia mort, no sabíem ben bé què havíem fet per tindre por, però en teníem, així que la mare decidí fugir, sempre fugir, a la ciutat. Vaig entrar a servir, vaig festejar, vaig casar-m’hi... hi vaig fer el meu futur, la meva història, a costa de l’altra que havia deixat en la fugida. Qui ho diria, sí, que ara que només havíem anat al poble per vendre’ns la casa pairal quelcom m’atrauria tant...

Ara m’adonava jo de tot el que hi havia; però tot era passat i no s’hi podia fer res. Els plors regaven els records però ja no reviurien, com els camps; per por, per vergonya, n’havíem fugit i els havíem deixats pansits, marcits i florits, com eixe quadre. Vinga, no ploris ara, les llàgrimes soles no netejaran pas les golfes...

                                                                                      Andrea Sánchez i Bernet  2n Bat B

                                                        

VICTÒRIA I ALONSO

Era època difícil, i més per a les dones. Jo, des de xicoteta, no havia vist més que la cuina, l'agulla i la granera. Però mai havien pogut calmar la meua necessitat de saber-ne  més. Anava, d'amagat, a les classes dels xics. Mirava per la finestra i escoltava tot el que deia el professor.

Poc a poc vaig aprendre a llegir i a escriure, encara que més o menys. Prenia llibres de casa, els llegia en uns dies i els tornava sense que els meus pares se n’adonaren. Recorde que el primer llibre que vaig llegir va ser “La isla del tesoro”.

Vaig aprendre a parlar i escriure el castellà, però a mi m'agradava més el valencià, encara que alguns majors i homes d'uniforme deien que era idioma de poble i d’incultes. Per quina raó? A mi em pareixia igual que altres idiomes, amb les seues paraules, la seua pronúncia, ...

Em feia cada vegada més major, més fadrina. Tenia un fum de pretendents, però jo no n’acceptava cap. La meva mare em deia que em quedaria sola i al carrer si continuava així.

Arriba l'any 1936, tinc setze anys. Per una part és un bon any perquè ja portem quatre anys amb la Segona República a Espanya, però per una altra part un mal any perquè comencen les revoltes, es podria dir que una Guerra Civil, com diu el professor del poble.

La gent es veu desesperada, els homes van d'un lloc a un  altre i les dones estem a casa esperant com a faves.

-¡No ho suporte!- cride a la meva mare- vull ajudar. Vull ajudar la república!

-Ja estem amb eixes idees sense sentit, tu estàs millor ací ajudant a casa que en un altre lloc molestant.

-És que no ho veus? Som igual que els homes, som persones!- vaig cridar mentre me n’anava de casa corrent.

Vaig perdre la meva família el 18-03-1938. Va ser un dia espantós, el meu germà detingut, el pare assassinat i la mare i ma germana deportades. Jo vaig tindre la sort o la desgràcia que estava al camp, llegint un llibre d’ Antonio Machado “Canciones de guerra”.

Després d'aquesta destrucció de la meva vida, ja no podia quedar-me a casa. Ja no podia estar de mans encreuades.

Agafí unes tisores, roba del meu germà i unes quantes coses més, que vaig ficar en un sac. Acabava la meua vida com a Victòria i començava la meva vida com a Alonso.

ANNA MIRÓ RAFFIN 4tC 

CANVIS INESPERATS

Tot va passar molt ràpid,  no em va donar temps quasi ni a adonar-me’n. Jo era una xica de 17 anys feliç, havia acabat el batxillerat i molt prompte començaria els meus estudis de dret a la universitat per a complir el meu somni: ser una important i reconeguda jutgessa. Aquest seria un estiu molt desitjat,  ja que havia sigut un any ple de treball i d’esforç.

Però tot va canviar i molt aquell estiu. Encara no havia arribat juliol quan en el sopar d’una  calorosa nit una noticia donada per mon pare va acabar amb la meua felicitat. Tot es va convertir en silenci quan va dir que en el treball el traslladaven no només de ciutat, sinó també de país: a Grècia.

En escoltar la notícia vaig ficar-me a plorar i corrent vaig amagar-me a la meua habitació. Sentia dins de mi una gran impotència i una ràbia descontrolada. No em feia a la idea que no tornaria a veure mai més algunes persones.

Passada una estona ma mare va entrar a l’habitació amb la fi de parlar amb mi. Jo la vaig rebre amb un gran nus en la panxa que no em deixava quasi respirar amb normalitat. Ella es va mostrar comprensiva i va explicar-me molt detalladament les causes d’aquest canvi i el que suposaria per a tota la família. També em digué que dissabte eixiria el nostre avió cap a Atenes.

Des d’eixe moment començava el nostre compte enrere i jo només tenia quatre dies per poder acomiadar-me dels meus amics i amigues i per poder preparar-ho tot.  

A casa tot eren presses, presses i més presses. Aquell divendres per la vesprada vam aconseguir acabar de preparar-ho tot. Abans que es fera tard vam anar a visitar els avis i alguns oncles per última vegada abans del nostre viatge i després de sopar vaig quedar amb els meus amics, que havien preparat una festa sorpresa. Amb molts plors i moltes abraçades vaig acomiadar-me d’ells i els vaig donar les gràcies per la nit tan perfecta i tan meravellosa que m’havien donat.

Al dia següent vam arribar els quatre ( mon pare, ma mare, el meu germà menudet i jo) a l’aeroport de Manises. A les dotze del matí va eixir el nostre avió i sobre les tres de la vesprada arribàrem a l’aeroport d’Atenes.

L’estiu va passar lent i massa tranquil. El meu primer dia d’universitat va ser molt estrany però la gent era molt amable: “ Laia, vols seure amb mi?”, “Laia, aquesta nit véns amb nosaltres?”.

Miquel, el meu germanet de 7 anys va vindre molt content de la seua nova escola i els meus pares també vingueren amb un somriure del seu nou treball.

Tot era molt diferent de València però no tardàrem a fer-se amb aquella preciosa ciutat, Atenes.

Al gener vaig conèixer Adonis, la meua actual parella. A final de curs destinaren mon pare a València al seu antic lloc de treball. A l’estiu tornàrem a la nostra benvolguda ciutat i Adonis també vingué amb una beca per estudiar ací amb mi.

L’any que vaig passar a Grècia va ser fascinant sobretot pel fet d’haver conegut Adonis. Ara ja estic a casa amb els meus amics, amb la meua família i amb ell.

Núria Herrero 4tC