Agnès

Agnès Marti Roig estava asseguda al menjador quan em va convidar a passar, asseguts tots dos, va oferir-me alguns dolços i alguna cosa per a beure. Érem amics des de la infància i ara que ella estava malalta anava a visitar-la quasi tots el caps de setmana.

Aquell diumenge xerrant, xerrant, acabà contant-me la primera vegada que va veure un eclipsi de sol, ella era menuda, potser tindria entre 5 o 6 anys, i caminava amb molta presa pel carrer acompanyada de la mà de la seva mare, doncs havien d’anar a comprar abans que la tenda tancara. Aquella vegada ningú no coneixia la notícia que cap al migdia s’anava a produir un eclipsi, la qual cosa a la seua mare li va estranyar, ja que sempre anunciaven aquell tipus d’esdeveniments en la televisió. Agnès tenia por, doncs mai no n’havia vist cap ni ningú ho havia considerat tan important com per a explicar-li-ho. Ella mirava tot el carrer, i com que tots estaven sorpresos per l’esdeveniment, tots miraven cap a dalt, és per això que Agnès estava espantada, no entenia què estava passant i per què tots miraven cap al cel. Però quan l’eclipsi passà i ja es podia veure el sol de nou, va preguntar a la mare què havia passat. La mare primer va riure, en veure-la tan preocupada, i després va entendre que realment la seua filla no sabia què havia passat, així és que li va contar que es tractava d’un eclipsi, que aquest tapa el sol i és per això que s’havia fet de nit de sobte, però que aquest efecte durava poc i de seguida tornava a eixir la llum.

No sé per què, però el que és ben cert, és que Agnès li tenia un amor especial a la seva mare, i cada esdeveniment viscut amb ella li encantava contar-ho. Cada setmana quan anava a sa casa me’n contava un de diferent, però en tots apareixia la seva mare.

Raquel Moret Mayo. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja