Antònia Company
Em va mirar als ulls fixament i em va repetir unes vint voltes que ho va passar d’allò més mal ...
Tots el dies i totes les nits varen ser un calvari per Antònia. Ja no podia parar-se a pensar com de mal ho havia arribat a passar. “ L’Olívia no vol anar a l’escola, vol quedar-se amb mi, en Pere ha d’anar a treballar amb son pare Joan i la meua filla Pilar havia d’anar tots els matins a netejar a casa de la família Pujades – Cunyat, i jo he d’ anar a comprar el menjar, tot el que es pot, tindre cura de la nena i, a més a més, anar a cosir a casa l’Enriqueta”. Quan anava a visitar la tia Antònia em contava una i mil vegades el mateix, jo no sé si era per la malaltia que patia la pobra dona o pel ressentiment que tenia per no haver viscut en una època millor, una època de menys sofriment.
Tots els dies anava a la residència a veure-la i ella es posava d’allò més contenta!
Aquell dia, portava unes calces marrons, una falda d’un marró molt paregut al de les calces i una camisa d’encaix de color beige i per damunt s’havia posat una jaqueteta de punt d’un color molt paregut al de la camisa, anava arreglada per a ser un dia normal.
On vas Antònia? – Li vaig preguntar – .
Filla, no ho recordes? Hui és un dia especial, hui a la residència es celebrarà la missa en què resarem per totes les persones mortes en
Pocs minuts abans de morir, Antònia em va contar una història que li va succeir quan la seua néta era petita, com va haver de salvar la vida d’aquella xiqueta, ja havia sofert massa, no podia suportar la pèrdua de la menuda. Aquesta història me l’havia contada milers de vegades, però sols aquella volta em va aplegar al cor i va fer que em posara a plorar com mai ho havia fet.
La tia Antònia abandonà aquest món després de vesar l’última llàgrima de dolor.
Andrea Ortiz Gamón. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.