Carme Hernández

Allí estava Carme Hernández en aquell país gelat, gris i buit d’esperança, esperança de guanyar una guerra davant una gran potència com era Alemanya. Agafada de la mà de sa mare buscava un lloc on passar la nit, on establir-se per un temps, espantades i acabades d’arribar del seu país, Espanya, que per por o Déu sap per quina altra raó van haver d’abandonar. Cap de les dues sabia el que estava a punt d’ocórrer, carregades amb una maleta d’il·lusions i esperances per establir una nova vida, quan es van trobar amb Miquel Vives, pensador i escriptor valencià resident en aquell país des de feia dos anys.
- Senyores que fan pel carrer si han eixit els avions, que no heu sentit les sirenes ?
- vostè, vostè… parla la nostra llengua?
- Per descomptat, soc Miquel Vives, hi porte dos anys, seguisc parlant valencià i no ho deixaré de fer mai . Vosaltres tampoc ho hauríeu de fer, deixeu un xicotet rastre de la vostra procedència, no us n’oblideu.
Les paraules d’aquell desconegut els van canviar la vida i decidiren obrir un camí a l’ensenyament del valencià en aquell país.
No tornaren a saber res d’aquell home, sols van veure una foto de les dues presa per Miquel Vives aquella vesprada de tardor de 1938 en l’antiga URSS, una foto que va pegar la volta al món, anys després quan Carme Hernández junt a sa mare Pepi Montero van fundar la primera escola de valencià a l’estranger per a tots aquells que com elles van haver d’abandonar la seua terra per diferents motius, perquè no pergueren la seua llengua, aquella que els donava una personalitat especial.
Avui, 70 anys després estic mirant aquesta descolorida foto on apareix la meua iaia i sa mare i encara puc sentir aquell sentiment que tantes vegades descriu la meua iaia asseguda a la seua agrunsadora.

Rosana Mompó Chardí. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja