FERRAN

Amb sort he conseguit que m'òbriga la porta de l'habitació i entre. Ell està tombat en el sòl sense moure's, amb la mirada perduda.

Durant més d'una hora silenci, sense aguantar més vaig a la seua vora i li faig parlar però no contesta:

–Ferran! Per favor parla'm, algun dia hauràs d'afrontar açò. Cada minut que passa els meus nervis augmenten, no puc fer res i no sé què dir.

Quan per fi li pregunte què pensa, ell s'agarra a mi i comença a abraçar-me, jo tan sols li conteste a l'abraçada. Comença a plorar i cada vegada eixa abraçada es fa més intensa.
Ara sí que és una situació incòmoda, si segueix així sembla que es vaja a ofegar entre tantes llàgrimes. No puc aguantar-me més i també comencen a relliscar per les meues galtes unes llàgrimes. Llavors ell per fi em diu:

- ja no hi és!, no hi està!, no estarà!. Impotent li responc: Tranquil sí que hi és, per favor, tranquil·litza't. Ell em torna a repetir el mateix.-No està!, ja no!, no la puc veure, no la puc oldre, ni escoltar, ni la puc sentir, No hi és!

Creient-se que no l'entenc deixa d'abraçar-me i se n'aparta. M'alce del sòl on estàvem, em pose davant seu i li conteste una altra vegada:

-Sí que hi és. Quan veges una foto seua la podràs veure, si escoltes el que solia dir o alguna cançó que li agradara la podràs sentir, quan sentas la seua colònia la podràs oldre.
Li agafe la mà i li la pose sobre el seu cor.

-I la sentiràs ací dins de tu, mai se n'anirà, sempre serà amb tu i per açò has de continuar el teu camí.

La seua mare, el seu exemple, el seu model, ara estava enlloc o a un lloc millor on tots tard o d'hora hi acudirem.

Ferran em somriu i s'alça.

CARLA ARDID LÓPEZ
2n Batxiller Humanístic.