CHRISTOFER

Era un dia com altre, hui anava a casa del meu cosí Christofer, tenia dos anys més que jo i estava molt, molt malalt, tenia una infermetat que ja no era possible curar, ell sabia que li quedaven pocs mesos de vida o fins i tot dies, no ho sabien ni els metges.
Ell volia que mai m’oblidara d'ell, sempre me contava totes les seues històries d'amor i ara volia contar-me l’última.
Va conèixer una noia una vesprada prenent-se un café, i ella en veure’l a soles va apropar-se i van començar a parlar de tot i molt, cada vegada hi havia més i més mirades que ells dos se’n tornaven, fins que van acabar al costat, entrellaçats, amb el llavis apropats.
Em va dir que ell va sentir com formigues en l'estómac i que es va adonar que s'havia enamorat però aquesta vegada de veritat, volia passar la resta de la seua vida al seu costat fins que li arribara la seua hora, ella sentia la mateixa sensació i passió que ell, i cada nit la passaven junts fins que arribava el matí i havien de separar-se i fer cadascun la seua vida.
Ell un bon dia no resistia no contar-li el que li passava, ella bocabadada va respondre-li
-Si a tu et passa això i perds la vida, jo me n'aniré amb tu sense pensar-ho dues vegades.
Ell sense saber què dir va agafar-la amb força com mai més l'havia.
Dies després va a morir i ella com un ninot va caure des del capdamunt de l’edifici.

BEATRIZ GABALDÓN

2n Batxiller Humanístic