Laia Costa

Em va dir la Laia, que quan arribaven ella i la seua filla Amparo a la plaça de l’Ajuntament, varen sentir un gran soroll, Laia mirant al cel va observar com pujava una carcassa. Ella és molt segura i encara que tot el món es parava a mirar, el seu objectiu era clar. Jo sincerament no podria ser tan fort com ho fou ella.

- T’ho dic de veres en eixe moment només podia pensar en salvar la meua filla.

Ja feia dos dies que fugíem i no pensava perdre a ningú més. Et juro que el temps se’m feia interminable, em feia la sensació que les cames se’m feien més petites i que em costava caminar cada vegada més. En canvi Amparo, caminava amb molta tranquil·litat, se’m feia impossible pensar que el seu pare havia mort feia uns dies.

Laia estava molt tranquil·la quan m’ho contava, amb la tranquil·litat que li donava pensar en el que havia passat i que tot havia acabat bé. Laia em parlava asseguda al sofà, mentre Amparo, ja amb 40 anys, ens preparava un té.

- Eixes falles van ser inoblidables. No em podia fixar en l’ ambient. Caminava i caminava, anava corrent. Dos dies abans uns amics del meu marit ens varen dir que si passava qualsevol cosa podríem anar. I després de la seua mort l’únic que podíem fer era acudir-hi.

Laia Costa em contava que la por se li apoderava a cada racó, a cada cantó que girava sofria. Però el que més li preocupava era la seua filla, ella pensava que la vida d’Amparo se li escapava, que en qualsevol moment apareixeria algun braç que s’emportaria la seua filla.

Poc a poc Laia em deia que veia com la seua existència es podia comparar amb la carcassa, que mentre caminava i cavil·lava sobre les seues pors, veia com la carcassa pujava i pujava i que ella sabia que explotaria d’un moment a l’ altre, però que sense adonar-se’n, mentre observava el cel de falles, arribà a la casa dels amics i aplaçava la seua explosió.

Marc Domingo Costa. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja