Mariona Romeu

Mariona Romeu riu, i tanca els ulls. Els obri i segueix explicant-me quan va trobar aquell braçalet d’or en ple centre de València. Em diu que travessava el parc del Parterre i que entre la pols de les petjades va veure una cosa que brillava.

- Jo pensava que era una moneda i quan la vaig tindre més a prop me n’adoní que es tractava en realitat d’ una polsera d’aquelles bones, ben treballades; més que una polsera era un braçalet, tot redonet i daurat. El vaig agafar de seguida i el vaig posar dins la butxaca de l’abric blanc que m’havia comprat l’any anterior, d’eixos que l’home de la botiga et diu que et duraran tota la vida, i vaig començar a caminar ràpid com si algú em perseguira. I mira que jo creia que la gent passava i es quedava mirant-me.

Mariona no sap que ja l’he escoltada aquesta història. Però jo la torne a escoltar, i li assentisc amb el cap, sobretot quan fa això de: saps… i fa un silenci. Abans de l’últim m’ha explicat que el braçalet el té guardat en un mocador fi en l’últim calaix de l’armari, i que ni quan a la guerra hi havia tanta fam l’havia venut per a traure diner. I és que, per a Mariona, segons em diu, l’aret d’or sempre li va ajudar quan ho necessitava; aquell mateix dia es va salvar de veure un home nuet cridant barbaritats des d’un balcó del carrer de la Pau, perquè ella anava concentrada en el braçalet que duia a la butxaca. Després d’aquell dia, ella tocava el braçalet una vegada al matí i una altra a la nit.

- Gràcies a l’aret he tingut home, gràcies a ell! Perquè el dia que va conéixer al Jaume havia tocat tres vegades el braçalet. I els meus fills sans i forts, ben bé que ho saps que el Francesc es ben arriscat.

I fa una llista de totes les coses bones que li han passat a la vida, donant les gràcies, fins i tot hui, perquè he vingut a vore-la, hui que ha tocat el braçalet unes set vegades i encara no és ni l’hora de dinar.

Andrea Ramón Alfonso. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja